Durant una setmana

22.04.2013

Avui l’escriptor David Monteagudo s’estrena a Núvol amb un speaker’s corner dedicat a El llaütista i la captaire de Jordi Llavina. L’autor de Fin, que havia publicat fins ara les seves novel·les a Acantilado, ha decidit autoeditar-se la seva nova novel·la, que ja es pot trobar a Amazon, en castellà i en català.

 

Jordi Llavina | Foto de Toni Galitó

 

Durant una setmana, El llaütista i la captaire ha estat el meu llibre de capçalera. Un entra en l’univers llavinià amb un estremiment, amb l’estómac encongit, amb la vaga aprensió de qui es banya en una bassa amb tot d’algues que hi suren i amb un fons de llim. I és que la seva prosa no és neutral, no permet l’asèpsia, t’embolca de seguida amb una atmosfera densa, aviciada, en què és molt present el jo de l’autor. En aquest cas, hi ha dues coses que em van ajudar a submergir-me en la lectura: la prosa, excel·lent, que ja és marca de la casa, aquell català que flueix sonor i natural, que és molt polit estilísticament; i els capítols breus, rodons, gairebé un poema en prosa cada un d’ells.

Jordi Llavina et posa ràpidament en situació: els ambients, les atmosferes, el clima emocional de cada capítol estan perfectament suggerits, recreats amb la capacitat evocadora del gran poeta que s’amaga darrere el prosista. El lector viu les escenes i, de vegades, pel que tenen de sòrdid o negatiu, poden resultar desagradables en la seva intensitat. El nostre autor, que té una sensibilitat fonda, femenina per a les emocions, és molt masculí, molt visual, molt exhaustiu en les descripcions. Ho vulguis o no, ell et fa passar per l’adreçador i et fica de ple en l’exaltació, la tendresa, l’amargor o la mediocritat de les vivències i l’entorn dels seus personatges.

En aquesta novel·la, hi ha infidelitats, morts, avortaments, suïcidis, viatges a les illes gregues, a l’Europa de l’Est, investigacions científiques, hi ha animals depredadors i animals que són devorats, dones atractives: rosses fredes i elegants, amb un tallat de cabells à la garçon, i pèl-roges passionals de cabellera frondosa. Però que ningú s’enganyi: això no és una pel·lícula de James Bond. En realitat, al final passa ben poca cosa. Assistim al recorregut vital d’un home, a vegades exasperant en la seva passivitat, capaç d’atreure les dones, però incapaç de retenir-les, un més dels homes descol·locats d’aquesta època en què les dones comencen a fer allò que els homes havien fet tota la vida: saltar de flor en flor, i sortir volant quan la cosa ha perdut interès.

En cada una de les seves incursions en la narrativa, Llavina aposta molt alt, juga en la lliga dels grans i, per tant, arrisca molt. La seva és una literatura real com la vida mateixa, sense coartades ni artificis, sense trampes narratives, sense enigmes, ni personatges històrics, ni viatges en el temps. És una literatura de la reflexió, del vertigen existencial i de la profunditat en l’anàlisi de les relacions humanes.

Jordi Llavina

Però he començat dient que el llibre m’ha durat una setmana. Durant aquesta setmana, vaig començar amb desconfiança, arrugant el front. Al tercer dia, se’m va relaxar l’expressió, i el fet és que, al final, esperava l’hora, la mitja hora de pau i recolliment, amb els nens al llit, per reprendre la novel·la i continuar sense presses, sense interessos bastards, les aventures i desventures del protagonista. Perquè, malgrat el pessimisme, malgrat la visió desolada del món i el desenvolupament morós—minimalista— de l’acció, el llibre agrada, i, per dir-ho amb una frase col·loquial, però molt expressiva, un li agafa carinyo. És justament això, l’ànima del llibre: una cosa molt subtil, inefable, que està per sobre de les fílies i les fòbies, de les simpaties i les antipaties. Una cosa que, a l’autor, ja no l’hi prendrà ningú.

El llaütista i la captaire —un títol potser no gaire afortunat— té alguns excessos, alguna irregularitat —sobretot a la primera part del llibre—, però ens regala algunes pàgines memorables, de literatura de la bona, se segueix amb interès i acaba en un crescendo literari, com si, per fi, el llibre s’encarrilés, i en un final excel·lent en la seva subtilesa i la seva simplicitat. Jordi Llavina, amb la humilitat del bon artesà, segueix el seu camí de perfecció, la seva lluita particular per aconseguir l’obra mestra, l’obra d’art total. I aquest cop s’hi ha quedat a prop.

Submergiu-vos a la bassa de Llavina, tireu-vos a la piscina. Hi haurà matèria orgànica, i potser us hi trobeu un cos surant. Però, al final, el bany resultarà molt agradable.