Cultura horitzontal / cultura vertical

2.04.2016

Un dels trets més característics de la cultura d’avui dia —entesa com el conjunt de les grans arts tradicionals— és la dispersió. La cultura es mostra —o s’ofereix— dispersa dins unes xarxes de socialització que, tant si es restringeixen a àmbits locals com si s’escampen per espais més globals, no saben com superar l’horitzontalitat. La cultura actual es manifesta de manera horitzontal, és a dir, sense centres clars i inqüestionables de poder, sense l’hegemonia d’unes jerarquies discursives que, entre baralles dialèctiques i seguint tendències històriques, han configurat els cànons culturals durant els darrers dos segles —si ens cenyim a la irrupció i triomf de l’era dels mèdia.

Un gat mirant-se uns llibres | Foto: Oriol Puig Taulé

Un gat mirant-se uns llibres | Foto: Oriol Puig Taulé

Certament, si ens mantenim atents a la tradició, encara podem identificar d’on provenen —de quins cercles de poder cultural— el prestigi o la qualitat de les obres de cultura, però la dispersió ha desapoderat les elits culturals fins a convertir-les en una mena de regnes de taifa dins una vasta i emboirada geografia. Fins i tot si la cultura és adjectivada per la nació o amarrada pels interessos de l’Estat —un reduccionisme empobridor— no deixa de semblar-nos inaprehensible, percebuda com un fenomen que escapa a la precisió —per exemple, cada dia som menys capaços d’abraçar, delimitar i catalogar les literatures dites nacionals. La creació i la recepció culturals, tot i que tenen lloc de manera tridimensional, acaben dispersant-se dins una linealitat interrompuda no se sap on ni quan. Aquesta dispersió, a més, ha enrarit la temporalitat de la cultura: avui els temps de creació i recepció culturals són més ambigus, menys fixos com a data, no perquè siguen més efímers o accelerats, que ho són, sinó perquè les nocions de diacronia i sincronia —que reglamenten el temps en abstracte per a pensar-lo millor— no poden marcar bé les seues fites en un espai tan incert.

Aquesta dispersió de la cultura és rebuda —majoritàriament— com un símptoma de democratització cultural. Des que la idea de globalització s’ha establert en la nostra vida diària, entenem la cultura de manera més democràtica: participar-hi i decidir-hi sembla més fàcil, més accessible, sense les restriccions o la vigilància fèrria d’unes elits culturals que controlaven o pesaven molt sobre els processos creatius i receptius. La liberalització cultural a gran escala ha convertit la cultura en un aparentment lliure hipermercat cultural on tothom pot consumir i oferir productes. Els cànons culturals, a més, són ara més demòtics que mai: els tòtems culturals ja no fan por, i els subjectes culturals només es deuen respecte a si mateixos —com si la cultura fos una substància innata que els individus heretem genèticament. Sens dubte, la dispersió de la cultura està destruint el concepte de tradició com a suma absoluta: una suma que naix de restes relatives, i també divisions, que van triant i filtrant el camp cultural. Avui la tradició cultural sembla un espai d’actualització diària, multiplicador ad infinitum, que no se sap massa bé de quin magatzem es proveeix ni a quin magatzem va a parar. En la cultura d’avui tot aparenta o es presenta com a novetat, una novetat en què importen poc els conceptes d’originalitat o durabilitat: la cultura ja no sembla voler ser ni original ni duradora, ni doncs modèlica, sinó simplement actual, fashionable, estèticament i èticament a la carta.

Ara bé, la dispersió cultural, conceptualment, va en contra de la idea de cultura. La cultura —l’alta cultura que ens ha humanitzat— és repensar el pensat i el pensable amb judicis de valor que prioritzen —jerarquitzen— unes realitats sobre d’altres, i sense aquesta autoritat autoproclamada sucumbiríem en un remolí de fenòmens inconnexos. La cultura no és sòlida sense un obelisc d’annals ni sense el criteri o la mesura —o el cànon— que els elabora, ni tampoc sense un grapat de valors oposats que els qüestionen, un qüestionament que té lloc dins uns límits raonables. La cultura es consolida —per acumulació, per tradició— més o menys amb ritmes binaris, sense excessives pluralitats ordenadores. Els intel·lectuals elitistes no tenen raó en les formes, però sí en el fons: algun poder ha d’haver-hi —algun principi ordenador— per entendre’ns i fer-nos compactes culturalment. Sense cap mena d’ordre, sense cap referent sagrat, la cultura desapareix dins l’aire. En la dispersió cultural d’avui dia correm el risc de desmembrar el saber. Podem acabar desconeixent el que coneixíem, patint per saber el que sap elementalment el nostre veí, o descobrint el que tothom ha descobert sense saber-ho. Un dels reptes de la societat globalitzada és saber com hem de recompondre les estructures verticals de la cultura, com hem de mantenir dreta l’anatomia dels teixits culturals, perquè la història demostra que els virus que ataquen i anorreen la cultura, com en les metàstasis, l’atzar sempre els ha convocat i organitzat molt bé.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Per continuar el fil de la reflexió: vivim una atomització de la cultura, cada vegada les peces són més petites (i potser massa insubstancials). No voldria ser pessimista i pensar que estem entrant en un forat negre… Que som al centre del Kali-Yuga ja és una realitat, mal que ens pesi. És clar que després del Kali-Yuga ve una altra època.