Culpa de qui?

12.03.2013

La casualitat ha volgut que el mateix dia que el Servei Català de Trànsit em fa arribar una multa per circular a dinou quilòmetres per hora més dels permesos, sento per la ràdio un anunci de la Generalitat que diu «Separar bé els residus és la nostra responsabilitat». Potser les vostres pobres oïdes anestesiades per anys i panys de burocratès no hauran detectat res d’estrany en aquesta frase. Fem una prova, va: què us sona malament a la frase «No és la meva culpa». No res? Segur? Intenteu recordar una situació de quan éreu petits, per exemple el clàssic vidre trencat d’una pilotada, i la mare, o el profe, que us estiren de l’orella mentre vosaltres crideu… Què crideu ? «No, no ha estat la meva culpa!»? No, el que dèieu era «No, no ha estat culpa meva». De la mateixa manera, l’enunciat correcte de la frase de l’anunci hauria de ser «Separar bé els residus és responsabilitat nostra».

Agafat així pot semblar ben poca cosa, una minúcia. Un perepunyetisme sintàctic sense gens d’importància. I potser ho seria si no fos que les catanyolades als espots televisius i radiofònics ja comencen a ser legió. No fa gaires mesos hi va haver enceses denúncies per aquell altre on un personatge en lloava un altre dient-li que anava «fet un pinzell», que és un calc de ‘ir hecho un pincel’. I com aquests, a cabassos. La pega, però, és que les queixes dels professionals sempre acaben caient en sac foradat. I així, l’administració pública pot recórrer a la sanció econòmica com a càstig contra algú que ha practicat una conducta de risc (posar en perill la vida d’algun altre possible conductor que vingués de cara) mentre que, contràriament, ningú té manera de punir aquesta mateixa administració quan està posant en perill la llengua no pas d’uns quants administrats sinó de tots. Perquè jo com puc evitar que els meus fills sentin aquest o qualsevol altre dels molts anuncis guerxos que, a sobre, em fan pagar ? Ja em puc escarrassar a ensenyar-los a parlar com déu mana, a casa, a còpia d’esforços i segurament d’enrabiades, que qualsevol dia vindran i em diran: no, això està bé que ho he sentit en un anunci de la Gene.

Ara que ja ens hem conscienciat que el planeta està en perill i que les conductes insolidàries ens fan mal a tots, comença a ser hora que ens fiquem al cap que la llengua és alguna cosa més que un mer vehicle de comunicació. No fos cas que acabéssim circulant a vuitanta per hora però muts per sempre més.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. De petit si de cas jo hauria cridat «No ha sigut culpa meva» (això d’«estat» per mi és après a l’escola i als llibres) i, més probablement, hauria dit «No ho he fet» o «Ha sigut –altra vegada!– sense voler». Però tens raó que l’anunci sintàcticament és una porqueria.

    Als fills si de cas els pots ensenyar que tots els anuncis són mentida, començant pel llenguatge en què estan parits. Això segon els anuncis de la Generalitat ja ho proclamen, i crec que fan un gran servei: davant d’aquests anuncis o et reveles com un imbècil rematat o et rebel·les.

    Salut hi hagi!

    • Ostima, el Miró! Bentrobat, tu. Que bé que siguis ressuscitat, i amb la punteria intacta. Un honor.

      • Home, que calli no vol dir m’hagi mort. Com va dir aquell personatge de Woody Allen quan una noia li va elogiar les seves capacitats amatòries: «És que he fet moltes pràctiques en solitari.»

    • Osti, molt ben pensat, tu. Amb la familiaritat que hi tinc (no és la primera multa que em posen, he he), encara els ho proposaré. Però poder dinou serà un pèl massa. Posem a multa per anunci, va.

  2. “Les vostres pobres oïdes anestesiades”!? Hum… Caçador caçat? Hi veig una clara interferència del castellà. O m’equivoco?

  3. Déu vos guard,
    Costa i costarà molt de desfer-nos dels calcs del castellà, fins i tot de l’anglès. Jo no vaig anar gaire a col·legi i la poca estada que i vaig fer no vaig aprofitar gaire el temps. Per a més inri, la minsa i desgraciada instrucció que vaig rebre va ser tota en castellà. Amb això vull dir que no vaig aprendre a llegir ni a escriure bé cap llengua, de tal manera que, avui dia, quan pretenc d’expressar-me en català, cosa que faig sempre que puc, sempre tinc por de fer castellanades, no pas amb els mots, que a cop de diccionari són molt fàcils de corregir, sinó més aviat en les locucions i frases fetes, que és on hi trobo la dificultat d’afinament.
    D’altra banda, m’agraden molt les consideracions que fa Pau Vidal sobre la llengua, sempre que puc el segueixo. Només la llengua ens salvarà. Recordeu aquell verset de Marian Aguiló que diu:

    “Cap poble pot dir-se pobre
    si per la llengua reneix.
    Poble que sa llengua cobra,
    se recobra a si mateix”.

    Salut i empenta!
    Joan Vives //*//