Cròniques de la cismogènesi (1)

28.12.2018

El conflicte entre Catalunya i Espanya es pot definir com un procés de Cismogènesi. Aquest terme el va encunyar fa uns 80 anys l’antropòleg i teòric de la comunicació Gregory Bateson, i és un concepte que descriu i analitza els conflictes crònics quan hi ha un augment considerable de l’agressivitat mútua entre les dues parts enfrontades. Ho explicava Josep M. Camps ara fa poc més d’un any en aquest article publicat a Núvol. Ara, l’autor reprèn la reflexió situant-se en el context polític en què ens trobem avui.

© Ermengol

En el moment en què ens trobem ara, més d’un any després del referèndum de l’1 d’octubre, estaria bé que els líders de l’independentisme admetessin que en aquest procés ha comès un error estratègic monumental: confondre les institucions autonòmiques amb una mena de pre-estat en potència i, per tant, pensar que aquestes institucions eren les eines idònies per aconseguir la independència.

Potser el parlament d’una Catalunya independent serà al mateix lloc del que hi ha ara, i la seu del govern potser també, però des d’un punt de vista polític seran institucions de naturalesa completament diferent. Fins ara no ho han tingut en compte, i això ha passat i està passant una factura molt alta a l’independentisme.

Un objectiu metapolític

Això passa perquè la independència no és un objectiu polític, sinó metapolític. Si sona estrany, només cal pensar en el significat que li donem a la paraula “política”: és l’activitat i el camp en el qual s’analitzen, es discuteixen, es decideixen i s’executen les accions per organitzar la vida social de les col·lectivitats humanes que anomenem estats.

És a dir: l’estat és la unitat bàsica en la qual tenen lloc totes les accions polítiques. Evidentment l’estatal no és l’únic nivell: en nivells “inferiors” hi ha unitats més petites en forma d’estats federats o associats, comunitats autònomes o entitats locals, siguin quines siguin, en les que també hi ha acció política. Però la legitimitat jurídica i política de totes aquestes subunitats emanen de la unitat bàsica: l’estat.

El mateix es pot dir de les institucions supraestatals: es constitueixen amb cessions de sobirania que fan els estats en determinats àmbits de competència política per poder gestionar assumptes que els depassen, que van més enllà del que poden fer tots sols. Però això no treu que la unitat bàsica, sigui l’estat i precisament per això l’independentisme aspira a constituir-ne un de propi.

Per tot això crear un nou estat és un objectiu metapolític que va molt més enllà de la política habitual i convencional. El prefix grec meta- en origen volia dir “després, més enllà de”, i l’ús que en va fer Andrònic de Rodes, titulant com a “Metafísica” el llibre d’Aristòtil que anava després del de la “Física”, ha quedat, en la branca de la filosofia que coneixem com a epistemologia, com el que defineix les categories de nivell lògic superior, que no agrupen un seguit de realitats, sinó que agrupen categories d’un nivell lògic inferior. És a dir, que són categories de categories.

Les institucions autonòmiques són espanyoles

Aquesta constatació permet arribar a una conclusió que potser no agrada a molts independentistes: les institucions autonòmiques catalanes actuals formen part d’un estat, l’espanyol, que les veu com a pròpies. Per tant els partidaris de defensar aquest estat en la seva forma actual faran tot el possible per evitar que es facin servir com a eines que puguin alterar-lo.

Com ja hem pogut veure els últims anys, disposen de mecanismes establerts i legítims per fer-ho. I, com també hem vist, aquest “tot el possible”no es limita a allò legalment establert, sinó que pot anar molt més enllà. I això no només és comprensible, sinó que, a més, és viscut com a plenament legítim pels que ho defensen. És a dir: no estan combatent un projecte polític, sinó un projecte metapolític, que està per sobre de la política convencional, i per això consideren legítim el vulnerar les normes polítiques si cal.

I per molt que els independentistes no hi estiguin d’acord i es queixin i s’exclamin que això implica la pèrdua de qualitat democràtica de l’estat, la immensa majoria dels que estan en contra de la independència de Catalunya acceptaran aquesta vulneració com a mal menor, per evitar-ne un de major. Perquè, en últim cas, pensaran que qui es queixa no defensa el mateix estat que ells, sinó un altre que no només és hipotètic sinó que, a més, es vol fer a costa del que ells senten com a seu.

Puigdemont rere el timo | Una vinyeta de l’Ermengol

El silenci dels demòcrates

I els independentistes, pendents de les veus dissidents entre els no independentistes a Espanya que els donen la raó -i que potser els fan creure que l’estat espanyol està realment en plena descomposició-, no s’adonen de com arriben a ser d’excepcionals aquestes veus. I que tota la resta de no independentistes, la immensa majoria, estan validant amb el seu silenci les accions fetes contra l’independentisme i els seus líders polítics i civils. I això, encara que sigui difícil d’acceptar, no els converteix automàticament en antidemòcrates.

En tot cas, ells no s’hi veuen, com a antidemòcrates, i acusar-los d’això els fa refermar-se encara més en les seves conviccions. De manera que potser sí que la crisi actual acabarà provocant canvis a l’estat espanyol, però el més segur és que siguin canvis polítics, molt difícilment seran metapolítics. És a dir: molt difícilment facilitaran la secessió de Catalunya. Perquè, en últim terme, estem parlant d’això, de la secessió d’una part d’un estat existent per constituir-ne un de nou.

I per això mateix esperar que altres estats o entitats supraestatals com la Unió Europea obliguin Espanya a admetre i facilitar la secessió de Catalunya és ara mateix una pura quimera. Al màxim que poden aspirar els independentistes és a que aquests estats i institucions forcin una rebaixa substancial en les mesures jurídiques aplicades als líders independentistes.

Però després del xoc de l’octubre del 2017, hi ha bona part de l’independentisme que dona per feta la secessió, que creu que ja ha tingut lloc. I que ara s’ha entrat en una fase de resistència que, si hi ha prou paciència, acabarà de manera irrevocable amb l’arribada efectiva d’aquesta independència. I que qui ho farà seran les institucions catalanes que, malgrat que són autonòmiques, aconseguiran poc a poc convertir-se en pre-estatals i, finalment, en les famoses “estructures d’estat”, de l’estat català independent.

I podria ser que passés això, però segurament a base de molta conflictivitat i de situacions crítiques, o directament d’enfrontaments civils oberts en els quals ja se sap qui té més números de rebre. Malgrat això, el cert és que és força més probable que el resultat final sigui just el contrari: que passi el temps i que, degut a la migradesa dels canvis i a l’esgotament, cada vegada hi hagi més gent que ho deixi córrer i accepti la situació fàctica actual. I arribi un dia que els independentistes tornin a ser només una petita minoria que somnia en fer realitat un mite que ells mateixos perceben com a irrealitzable, que és el que passava fins fa uns 20 anys.

L’alternativa: separar política i metapolítica

I potser preguntareu: quina alternativa hi ha? Doncs la mateixa que hi havia abans: que els líders polítics i civils separin clarament els àmbits i ho expliquin també clarament a la ciutadania: una cosa són les institucions autonòmiques, i una altra és el projecte d’independència. I defineixin uns objectius metapolítics clars -com aconseguir la independència- i uns objectius polítics també clars -la gestió de l’autonomia per preparar aquesta independència, però sense fer passos fora del marc establert-.

Que és, més o menys el que s’havia fet fins el 6 de setembre del 2017, però sense haver-ho explicat clarament. Perquè totes les accions jurídiques i polítiques contra l’independentisme empreses des de llavors es basen en el que van fer les institucions autonòmiques catalanes a partir d’aquell dia, també les del jutjat 13 de Barcelona, que feia mesos que ja actuava “d’ofici” contra els líders independentistes.

Això no implica que el que van fer aquests líders fos il·legítim: ho era, de legítim, però estratègicament va suposar un error enorme, perquè la situació no era propícia encara per a un pas tan irreversible. O almenys ells mateixos ho van admetre poc després, no gosant defensar la declaració d’independència i liderar així una autèntica rebel·lió. Amb la paradoxa que ara precisament els acusen de la rebel·lió que no van gosar posar en marxa.

Però malgrat tot això el gruix dels líders independentistes estan centrats o en la defensa dels acusats de rebel·lió, o en la preparació de les pròximes eleccions per ocupar institucions espanyoles, sobretot les municipals. I el principal -i gairebé únic- camp de batalla escollit és la lluita pel govern de la ciutat de Barcelona, que està veient com totes les forces independentistes, les velles i també les noves, hi dediquen tots els esforços disponibles.

© Ermengol

I per tant molt pocs esforços van destinats a reforçar i a ampliar els àmbits en què hi ha més marge d’acció per construir el projecte desitjat: per exemple, l’econòmic, i per exemple, amb la promoció d’empreses i cooperatives prestadores de serveis que no siguin hostils al projecte o que fins i tot hi siguin favorables. Una migració autènticament massiva de ciutadans independentistes a aquestes empreses tindria potencialment grans conseqüències en l’estructura econòmica del país i els enemics de la independència tindrien molt poc marge per impedir-ho.

De moment, però, només accions com la constitució de l’anomenat Consell per la República presentat a Brussel·les podria ser un pas en aquest sentit. El cert és que durant la presentació es va dir, precisament, que aquest Consell és «la primera institució de la república catalana», admetent implícitament tot el que s’ha exposat aquí fins ara.

Durant la presentació també es va parlar molt d’unitat, però el cert és que aquest Consell aprofundeix en el segon gran error que han comès les persones i els grups que han liderat l’independentisme, potser més gran que el primer. Però això és matèria per al següent article.