Crònica bestial

10.08.2018

Quan, en tornar de la feina, obre la porta de l’estudi i la troba estesa a terra sobre la vella pell tigrada, es pensa com faria qualsevol que ha relliscat del sofà, endormiscada. Tot just ressonen dotze estridents campanades entre les ombres difuses del menjador, travessades pels feixos taronges que projecten de fora dues llunes rovellades. Li fa un copet amb la punta del peu després de treure’s el mocassí del color de la terra erma, perquè desperti, i, en fer-ho, escampa l’olor agra del ferment. Vol endur-se-la al llit i enredar-se-la al cos com si fos una heura tendra que es pogués adherir al tronc amb la saba dolça i densa del seu sexe calent, com tantes altres vegades. Però ella no es mou. Hi insisteix amb desídia. Està rebentat per les llargues reunions que els imposa el responsable de la Judicatura provincial. No tenen cap dret a estirar-li els dies com si fossin de goma, n’està ben fart. Això és el que li explica cada nit quan arriba mentre ella li ensenya les urpes i es nega a roncar a la seva falda, tota mústia. Sort que aviat s’acabarà, afegeix: l’elecció dels nous fiscals serà dijous vinent i després la vida familiar tornarà a ser tan plàcida com abans.

Jo també l’enyoro.

Li estranya que no reaccioni. S’ajup i li acaricia la lluent cascada de pèl negre amb suavitat, i després el coll, mentre li xiuxiueja la seva cançó preferida fregant-li el pavelló amb el morro: “Sign your name across my heart, I want you to be my baby…” L’he sentida infinites vegades, surt de l’agulla de la capsa que roda. Cap reacció, cap moviment. Tot el seu cos es tensa com ho fan les cordes de l’instrument que reposa captiu a la vitrina quan l’arc les esgarrapa, i se li eriça sencera l’espinada.

La sacseja de nou, ara ja amb fúria, per mirar de retornar-la de les profunditats de l’obscur abisme que la reté, i el seu rostre d’anguila es contreu amb un brusc espasme. Ni un esbufec. L’ensurt li multiplica l’alerta per mil, però ell intenta no capbussar-se en l’espiral del pànic. No encara. Ha d’haver-hi un sentit, una explicació d’humà per a la rigidesa del seu cos estès, per a la manca d’alè, per a l’estranya gelor que desprèn la seva pell… És morta. I de fa hores. Arqueja el llom i es deixa caure a sobre d’ella, exhaust; exhaust de cos i d’ànima. Reguerons de desorientades llàgrimes càlides li solquen sobtadament les galtes en direcció al buit.

Només d’obrir els ulls ensuma una realitat tenaç que no vol fer-se fonedissa i que l’esfereeix i el trasbalsa de nou, encara de matinada. Ella segueix aquí observant-lo cega, absent, amb el semblant de marbre. La instantània tremolor elèctrica que el recorre d’orelles a úrpies el fa sentir ben bé com si l’haguessin abandonat, tot espellat i sol, dins d’una espluga. S’alça i corre cap a l’aparell i s’entrebanca empès per la urgència de les excessives hores d’un agònic comiat a contracor. El prem tres cops i parla.

Jo els observo de prop. No m’he separat d’ella ni un sol instant. Ni tan sols quan els ulls se li feien de besuc mentre l’home amb el rostre d’àguila ficava violent el seu cap en una bossa, i l’estrenyia. M’hi acosto, em refrego insistentment contra les seves potes i miolo prou fort perquè em senti, perquè m’agafi d’una vegada, m’acaroni i deixi anar tanta ràbia continguda i inútil amb una exhalació alliberadora.

Però ni tan sols em veu.

Ni tan sols em sent.

Ni tan sols percep l’ombra fosca que el ronda també a ell.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris