Crítiques literàries? L’ou o la gallina

13.01.2016

Molt interessant l’article de Roger Vila Padró “La fi de la crítica”, tot i que, segons el meu modest entendre, mostra una certa tendència a la generalització. Obre un debat no només molt atractiu, sinó imprescindible: quin és —o, més aviat, hauria d’ésser— el sentit i la funció de la crítica literària?

Roger Vilà Padró

Certament, per dir-ho amb un eufemisme discret, no està vivint el seu millor moment, a casa nostra —i a fora tampoc, molt em temo. I trobar una crítica negativa d’un llibre sembla cada vegada més difícil.

Però, abans de provar de trobar raons per aquest fet, potser —a banda de plantejar-nos quin és el lloc que, en general ocupa la cultura al país— ens hauríem de fer una pregunta prèvia: a qui li interessen, de veritat, les crítiques literàries? O el que és el mateix, qui les vol llegir? O, si ho preferim dir-ho d’una altra manera, existeix una demanda real de crítica literària comme il faut?

En aquest temps del fast food, del fast made i del fast read, on tot ho volem de pressa, ràpid i breu, on demanar paciència o exigir atenció és una heretgia, la crítica literària com a tal pot reclamar el seu lloc a les pàgines impreses o digitals dels mitjans de comunicació? Mal acostumats, la majoria de lectors no prefereixen una ressenya o fins i tot, una valoració basada en estrelles —com les que il·lustren, des de ja fa any, la majoria de les crítiques de cinema— que no pas una crítica que cal llegir, ai las!, de cap a peus?

La meva experiència —que, per descomptat, no és extrapolable, però entenc que sí que és prou indicativa— em diu que quan intentes defugir la simple ressenya o la (semi)crítica a l’ús (al primer terç, expliques el que ha escrit l’autor abans; al segon, resumeixes l’argument; al darrer, hi inclous alguna mínima i fàcilment intel·ligible pinzellada crítica) i pretens fer una anàlisi literària amb una mica de cara i ulls, amb un cert valor acadèmic o professional, ho tens ben cru.

Cada vegada te les demanen més curtes —«La major part dels lectors no acaben cap article de més de 4.000 caràcters»— i, sobretot, més simples —«Tothom es perd, amb tanta frase subordinada!, no pots eliminar els parèntesis i els incisos entre cometes i anar al gra?». Talment com si existís una mena d’acord tàcit que asseguri que, sempre, menys és més.

Si, al damunt, se t’acut incloure referències a altres obres i autors, amb les citacions que consideres que són més adients per situar millor l’escriptor i el seu llibre, per ajudar al lector a saber, més o menys, amb quina mena d’ecosistema literari es podria emparentar, malament rai. Si algú s’hi fixa, és per asseverar que ho has fer per donar-te to, que és informació supèrflua, que no tan sols no aporta res, sinó que descoratja i allunya els lectors.

Si, a tot plegat, hi afegim que esperar que algú et pagui una crítica literària és gairebé un miracle —quin dia fundarem l’associació de Crítics Literaris Sense Fronteres (ni salari)?—, que quan el mitjà corresponent té la generositat de pagar-te no cobreix ni l’estona que t’has passat llegint el llibre, a qui pot estranyar que la majoria de les crítiques siguin positives?

No tant per raons capellístiques o amicals —ésser crític literari amb consciència i tenir (i, encara més, mantenir) amics escriptors és pràcticament tan impossible com guanyar un premi literari important sense haver venut milers de llibres abans o sense ésser (molt) conegut per motius extraliteraris— sinó de necessitat (deixeu-m’ho dir) espiritual: amb tot el que llegim, amb les hores que costa fer una anàlisi literària amb cap i peus, i confegint-la, gairebé sempre, gratia et amore (i, també cal dir-ho, amb els disgustos de tota mena que comporten les crítiques negatives) no és lògic que ens permetem dedicar el nostre temps als llibres que creiem que paguen la pena?

Perquè, tot i que preferiríem que no fos així, els mitjans de comunicació ofereixen —i paguen per— el que demana el públic. I si la majoria del públic lector no té interès en una crítica seriosa, professional i aprofundida, com podem, els analistes literaris, ajudar els lectors a formar-se un criteri i a saber destriar el gra de la palla? Com podem fer allò que voldríem (i creieu que hauríem de) fer?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Comparteixo pràcticament tot el que dius, Xavier, les raons que esgrimeixes per justificar que la situació de la crítica sigui la que és. Però em resisteixo a pensar que hàgim d’acceptar que les coses són així i que, en el fons, si no hi ha crítica literària, tampoc no se l’espera.

    Perquè si el que dius aclareix per què no hi ha crítica “oficial” (o remunerada o professional o com n’hàgim de dir), no explica en canvi per què la gent que escriu lliurement a Núvol.com, sense problemes d’espai ni coaccions de cap mena, tampoc no té ganes o no es veu amb cor de parlar malament d’un llibre. Potser només ens fa il·lusió parlar del que ens agrada? Potser sí. Però també hi deu haver altres raons, un cert temor del qual ja no som ni conscients.

    Estic d’acord que, al final, és normal que un acabi parlant del que creu que val la pena, però hauríem de ser capaços de mantenir un espai per als llibres que no valen la pena o que no són tan bons. Un espai on almenys hi cabessin crítiques honestes dels llibres dolents que guanyen grans premis i que segur que seran supervendes. Si hi ha tanta unanimitat a pensar que els grans premis literaris estan sota sospita, si és obvi que no tot el que es premia és bo, els lectors que solen triar obres ben promocionades haurien de comptar amb la protecció de la crítica, de les opinions contrastades; haurien de poder saber si certes lectures valdran o no la pena.

  2. No em puc estar de tornar-me a ficar en aquest debat…
    Quan escrivim una opinió sobre un llibre, amb tot de referències que ajudarien a situar el llibre, etc., amb aquella voluntat de fer una cosa amb cara i ulls (perquè no pretendre fer un text que literàriament no només s’aguanti sinó que sigui bell) i amb un sentit que va més enllà de l’immediat, aleshores pot ser que el text sigui massa llarg i faci mandra de llegir, com dius… Sí, pot passar això en el nostre temps de frases curtes i sense subordinades. Puc subscriure el que dius, com també entenc el desig del Roger perquè les coses siguin d’una altra manera.

    • Benvolguts Roger i Teresa:
      Em permeto adreçar-vos una resposta conjunta.

      No sé si m’he explicat prou bé: jo voldria que aquest espai de crítica existís, i Núvol és un bon punt d’arrencada, però quan t’esforces tant per fer una crítica (positiva o negativa; una mica de cada, com haurien d’ésser quasi totes: no existeixen les obres sense “peròs” ni hi ha llibres menys afortunats que no continguin elements lloables) i no en reps res, se’t passen les ganes de dedicar-hi tant de temps.
      I quan dic “res” no vull dir, només, una (mínima) compensació econòmica, sinó cap repercussió: quants comentaris s’acostumen a fer, per exemple, en les anàlisis crítiques que es publiquen a Núvol?

      Pel que fa a les crítiques més aviat negatives, les faig de tard en tard —a qui li vagui, pot comprovar-ho a http://www.racodelaparaula.cat—, encara que sigui per donar valor, per contrast, a les més aviat positives, però, per les raons que addueixo, encara se’m fan més costa amunt.
      Trencar-me tant les banyes, i esmerçar-hi tant de temps, quan (em) sembla que quasi ningú no ho agraeix —tot i que, hi insisteixo, no tan sols crec que “calgui”, sinó que és “imprescindible”, aquesta activitat crítica aprofundida i seriosa— cada dia em costa més.
      Tanmateix, mentre pugui seguir (mal)pagant la hipoteca, hi persistiré.

      Pel que fa a un “espai per als llibres que no valen la pena”, Roger, potser ja el tenim a “sensu contrario”: no se li ha acudit a ningú pensar per quina raó alguns dels crítics literaris que ens prenem la nostra feina seriosament —que procurem mantenir el nostre criteri caigui qui caigui, i dolgui a qui dolgui—no acostumem a fer crítiques sobre els llibres que han obtingut els grans premis literaris del nostre país, tot i que normalment acostumem a llegir-los?
      (Si algú encara no ho té clar, que llegeixi el final del meu article…)

      Salut i (bons) llibres!

      • Quanta raó tens, Xavier, respecte de la repercussió que tenen els textos que escrivim amb intenció crítica, però també literària. Crec que patim del mateix mal que els bons textos literaris, que no són tants com podria semblar. A vegades passen ben desapercebuts… És clar que no escrivim perquè ens ho agraeixin, però no estaria gens malament que s’apreciés l’esforç que costa. A tall d’anècdota elevada a categoria, poso un exemple. Quan al pintor i gran xilògraf Enric-C. Ricart algú, amb una mica de mal gust, li regatejava el preu de les seves encara insuperables xilografies, deia si fa no fa, això: I la meva formació acadèmica, que no val res? I els viatges per completar aquesta formació? I el temps de meditació sobre el què és l’art i perquè hi dedico totes les hores de la meva vida? I les hores que hi poso, incomptables? Tot això no val res? Doncs bé. Per arribar a escriure alguna cosa amb cara i ulls, no només cal la inspiració i imaginació creativa necessàries, sinó també el temps de formació en totes les seves cares. Formació permanent, cal dir, perquè no només llegim llibres de creació literària sinó també llibres d’història, d’art, de ciència, de filosofia, de psicologia, etc., etc. Per curiositat intel.lectual, és clar. Però també per ampliar la mirada de manera que hi puguem veure més a l’hora de llegir…
        T’envio una gran abraçada, llegeixo el que fas, un gaudi.

  3. Totalment d’acord. I això que m’he perdut força amb tant de parèntesi i incís que talla constantment el text a manera de coitus interruptus totalment innecessaris. M’he marejat. Vaig a prendre una aspirina.

  4. Totalment d’acord, Xavier!

    Sovint llegeixo les teves ressenyes, tant les que escrius a Núvol com al Cultura., i veig que t’acostes als llibres amb una nova mirada que els fa interessants, que fa venir ganes de llegir-los.
    No es valoren prou les ressenyes ben escrites i fonamentades que aporten una mirada diferent.

    No trobo estrany que acabem ressenyant més els llibres que ens han agradat, sobretot si tenim poc temps per escriure. Tanmateix, és cert que caldria repensar la funció de la crítica literària, aquí i arreu.