Crítics, estrelles i misèries

28.03.2019

Dilluns passat va tenir lloc l’entrega dels XXI Premis de la Crítica. Rambla, Teatre Poliorama, vuit del vespre. Gran part de la crítica teatral catalana, tota asseguda dalt de l’escenari, com pardalets en una exhibició ocellaire.

La Rambla de les Arts | Foto Toni Bach / ADETCA

Una gala molt equitativa: els nervis es repartien entre els nominats i els entregadors de premis. Tot i la poca organització de l’acte, va sortir la mar de bé. La poètica de la sabata i l’espardenya. Las Glorias Cabareteras, duet còmic imprescindible, van sortir a matar: des de les declaracions masclistes de Jordi Galceran fins al disseny de la web de Recomana.cat (organitzadors de l’acte), des de la presència de nominats “de relleno” fins a les maneres de fer la pilota de gran part de la professió teatral al crític més important de l’Estat espanyol. Gracias, Marcos. Las Glorias Cabareteras són úniques perquè no s’assemblen a ningú i perquè, amb la seva crítica despietada de les misèries del món de la faràndula, demostren un coneixement profund dels mecanismes de l’ecosistema teatral català. Molt premi, molt vestit de gala però, al capdavall, misèria i companyia.

Moments estel·lars de la nit: els primers guanyadors, els activistes John Fishermann de #moneyforfree (Millor Espectacle d’Arts de Carrer), convidant els espectadors a regalar, cremar o desprendre’s d’un bitllet de la seva cartera. Daniel Anglès, recollint el Premi al Millor Musical per Fun Home, reconeixent que l’espectacle va ser un desastre de taquilla (a la majoria de funcions la platea estava mig buida) però que va poder fer el musical que volia, al teatre que volia i en la llengua que volia. El risc que va suposar Fun Home ha obligat el grup Focus a un canvi de plans: en comptes de Les Dames del perpetu socors, un musical contemporani poc conegut (a casa nostra), s’ha programat l’enèsima producció de Rent (en castellà). “Coses de l’idioma”, que cantava La Trinca. Nota al marge: any complicat per a Focus, que a causa dels mals resultats de taquilla s’ha vist forçat a escurçar un mes l’exhibició de L’últim acte, al Teatre Goya, i a recuperar Federico García, el muntatge de Pep Tosar que triomfa allà on va. Més moments estel·lars de la nit: Jordi Prat i Coll, pujant i baixant les escales de l’escenari amb crosses. Ángel Pavlovsky. Ángel Pavlovsky. Ángel Pavlovsky. Va parlar durant mitja hora, sí. Però podria haver parlat mitja hora més. Les dones són aquí: Clàudia Cedó, Clara Aguilar, Núria Guiu, Paula Jornet, Vicky Luengo i Maria Rodríguez… Senyors, baixin de l’escenari. Seguim.

Qui exporta el talent català a l’estranger? Els espectacles familiars, la dansa i la creació contemporània. La Veronal, Campi qui Pugui, Agrupación Señor Serrano, Farrés Brothers i Cia, El Conde de Torrefiel o Zum-Zum Teatre viatgen més pel món que el TNC, el Lliure, el grup Focus i La Perla 29 junts. Només cal que mirin les seves agendes d’actuacions. Endevina, endevinalla: de qui no van parlar, la immensa majoria de mitjans, a les seves cròniques sobre els Premis de la Crítica? Dels espectacles familiars, la dansa i la creació contemporània. Alguna cosa fa olor de podrit al món de les arts escèniques. El dia que tots plegats siguem conscients que les arts en viu fetes a casa nostra són conegudes al món gràcies al teatre familiar, la dansa i la creació contemporània, alguna cosa canviarà. O no? Xirriquiteula Teatre va guanyar el Premi al Millor Espectacle Familiar per Laika, i Set of sets va guanyar el Premi al Millor Espectacle de Dansa i a la Millor Coreografia (Guy Nader i Maria Campos). La Plaza, l’espectacle de El Conde de Torrefiel que va guanyar el Premi Noves Tendències, ha viatjat per mitja Europa. En canvi, només se n’han fet dues funcions a Barcelona. Seguim.

Estrelles i misèries. “El sector teatral vol un passeig de la fama a la Rambla de Barcelona”, titulaven alguns mitjans, dimarts passat. La idea d’Adetca (Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya) és omplir el paviment del darrer tram de la Rambla, a tocar del monument de Colom, amb estrelles que recordin noms emblemàtics del teatre, el circ i la dansa a Catalunya. “Els americans tenen el Passeig de la Fama de Hollywood. Nosaltres no anem per aquí, però ens agradaria tenir el nostre passeig”, deia Toni Albadalejo (vicepresident d’Adetca). La “Rambla de les Arts” és un projecte molt diferent, sí. Estrelles daurades amb el nom dels artistes al centre. Ep, però amb trencadís de colors al voltant! Feia temps que una idea del sector teatral no es convertia, tan ràpidament, en motiu de befa, mofa i escarni públic. El sector teatral vol un passeig de la fama? De veritat? L’estudi guanyador del projecte per repensar la Rambla, liderat per Itziar González, està al corrent d’aquesta idea de bomber? Per què a la Rambla i no al Paral·lel, posats a dir, on seria molt més lògic? Estimats lectors: quants de vostès saben que a la Plaça Margarida Xirgu (plaça de dia, pàrquing de nit) hi tenim “La Ronda de les Actrius”, una sèrie de plaques amb els noms de les actrius guanyadores del Premi Margarida Xirgu? Sí, entre l’Institut del Teatre i el Teatre Lliure, al costat del Mercat de les Flors. Busquin-les, busquin-les. Potser estan una mica enfosquides pels pixums de gos, aviso. Com és que encara a ningú no se li havia ocorregut que els turistes russos, xinesos i americans que omplen la Rambla es tornarien bojos fent-se selfies amb les estrelles dedicades a Maria Matilde Almendros, el Circ Raluy o Cesc Gelabert???

No juguem a ser Hollywood, si us plau. Quan a les cerimònies dels Gaudí, els Max o els Goya ens volem fer els ianquis i imitem (pèssimament) els numerats musicals que els americans sí que saben fer, el ridícul (aliè i propi) és incommensurable. Omplir el tram final de la Rambla amb estrelletes (i trencadís, repeteixo) és l’última cosa que necessita el teatre català. Menys estrelles i més mirar la misèria cara a cara. Menys estrelles, més contractes i millors condicions per als artistes. Menys estrelles i més Glorias Cabareteras, si us plau.