Crec-en-un-déu

20.08.2018

Va ser contra la tàpia de la cort en començar a fosquejar, la Marieta venia de donar la perolada als porcs, i va durar l’estona d’un «crec-en-un-déu». N’està ben certa perquè no va parar de resar durant tota l’estona que en Marcelet, el fill petit de l’amo, la va tenir enforquillada amb la seva verga.

—No tinguis por, no et passarà re, a peu dret no quedaràs prenys.

Mentre li apujava les faldilles, la Marieta hauria pogut dir que no. O, potser, cridar auxili entre envestida i envestida. Però, només li va venir al cap «crec-en-un-déu, pare totpoderós, creador del cel i de la terra…». I l’oració es va fondre amb els grunys dels porcs, i el darrer esbufec del Marcelet, amb «…la vida perdurable. Amén.».

Tant li feia haver fornicat a peu dret com haver-ho fet de quatre grapes o de cap per avall; havia canviat a lluna nova dues vegades i, a la noia, no li baixaven les sangs. Què en trauria de demanar ajut al fill de l’amo? Entre els mossos es deia que havia entrat al seminari, com que era el petit i tot s’ho quedaria l’hereu… La xiqueta que feia de minyona a la casa gran li havia assegurat que s’estava a ca l’oncle capellà i que aprendria a portar els comptes, «teneduria de llibres» n’hi deien. Com si calgués aprendre números per a fer de fill del propietari més important de la vall! La Marieta estava gairebé certa que algú els havia vist o sentit i li havia faltat temps per anar-ho a xerrar a la mestressa. Quan als matins anava a portar-li el cistell amb la primera posta del dia, la dona la mirava d’una manera diferent, com recelosa. Quina culpa tenia ella que el pixavagant del Marcelet se n’hagués encaterinat? Feia temps que li anava al darrere i aquell vespre li havia sortit d’esquitllentes, quan menys s’ho esperava.

Va anar a trobar la Serafina, a casa seva donava estada a les trementinaires cada vegada que baixaven a la contrada i sabia gairebé tant de remeis com elles. Amb poques paraules es van entendre, la va fer entrar a la cuina i d’una de les coixineres que tenia penjades n’hi va treure un grapat de fulles i flors seques, herba de la regla, l’anomenaven. L’havia de bullir i prendre’n l’aigua amb mesura, la va advertir; aquella planta tenia unes propietats tan fortes que fins i tot trencava les pedres amb les seves arrels. Del fons d’un calaix, va fer sortir un paper groguenc i rebregat, la Marieta se’l va fer llegir unes quantes vegades, fins a saber-se’l de cor; el poc temps que havia anat a escola només li permetia lletrejar a batzegades i sense entendre res; es refiava més de la seva memòria. I, encara, van passar per l’hort i van arreplegar uns brots d’una planta de petites flors grogues i d’olor penetrant. La Marieta va començar a prendre tisanes en dejú i sopes de ruda, matí i vespre. I entre glop i glop, amb tota la devoció, implorava: «Puig sou de Jesús amat, apòstol i parent seu. Siau lo nostre advocat, gloriós Sant Judes Tadeu.». Si el patró de les causes perdudes no l’auxiliava, ja no sabia a qui més recórrer perquè no li cresqués el ventre.

Etiquetes:

Respon a Rubèn Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

20 Comentaris
    • Discutible, Martí.
      Això sí, a la 1ª ratlla, la que encapçala el text, -que no la tercera-, principi bàsic de numeració ordinal, entremig de “hi ha” i “d’anar” no hi ha d’anar cap coma. Principi bàsic de redacció. Només un espai. Principi bàsic de tecleig.

  1. Quan he llegit aquest conte aquest matí hi figurava com a autora Enriqueta Hernàndez. De fet en el mail que ens heu enviat amb els tres contes del dia encara hi figura així. En canvi ara veig que l’autoria ha canviat, i ha passat a ser E.Viladoms.

  2. I en el Facebook i el twitter de Núvol també figura que l’autora d’aquest conte és Enriqueta Hernàndez.

    • Hola Josefina, l’Enriqueta ens ha demanar firmar amb el seu nom de ploma, que és E. Viladoms, però ens ho ha especificat un cop el conte ja s’havia publicat i la newsletter enviada, per això ho veus diferent al correu. Tot en ordre. Gràcies!

  3. Gràcies per mantenir viu vocabulari rural, paraules amb un vel d’una altra època, tan poètiques, tan suggerents.

  4. Llegint el relat, és fàcil transportar-te a principis del segle passat.
    Es pot palpar la por al amo, a Déu i al destí.

  5. M’ha faltat afegir que ha estat una grata sorpresa descobrir que ets tu, E.Viladoms, l’autora del relat. La meva pregunta, encuriosida, volia un sí a la teva autoria. L’enhorabona, una vegada més, per regalar-nos un magnífic relat.

  6. Un relat dur que narra amb tota la cruesa el patiment d’aquestes pobres dones que havien de servir per a tot. Un relat àgil, intens, que fuig de convencionalismes. Un relat valent!
    M’ha agradat molt