Coses

Té set, però quan agafa el got de la tauleta de nit li rellisca. L’impacte amb les rajoles del terra produeix un soroll sord i curt, gairebé inaudible. Veu com si fos a càmera lenta com el vidre s’esmicola en bocinets de nostàlgia i culpa. Es mira les mans, aquelles mans que ja no reconeix, venoses i amb dits retorçats com botifarrons, esquitxades de taques fosques de vella, i s’espanta. Per un instant, rememora quan les tenia fines i elegants. Es pintava les ungles amb un pinzellet de pèls afilats, però suaus. Es pentinava els cabells sovint, amb aquell raspall tan bonic de mànec d’ivori treballat acabat en una petita bola de nacre. Què se’n devia fer, d’aquell raspall?

En fi, busca l’escombra, però ja no se’n recorda per a què la vol. No la troba enlloc, i pensa que avui les coses quotidianes estan en rebel·lia. I és llavors que s’adona que ja ningú no la ve a veure. Potser per això està confinada en aquesta habitació estranya. I s’oblida de l’escombra i del raspall. Prova d’obrir la porta, però està tancada per fora. Si tingués la clau…

Tornant al llit, els seus peus nus trepitgen les engrunes de vidre i s’hi fa sang, però no se n’adona perquè no li fa mal. Ja fa temps que té les cames com adormides. Seu a l’espona del llit. No recorda què estava fent. Després, s’hi estira, més pel costum que per altra cosa. Llavors és quan veu el roig de sang que taca els llençols tan blancs i pensa que és una imatge preciosa, com la de les ungles que es pintava quan era més jove. Ho feia amb un pinzellet de pèls afilats, però suaus, i el color s’hi assemblava molt.

Aleshores li ve la set un altre cop, hauria d’anar bevent aigua, com li va dir aquell jovenet de bata blanca i mirada trista, el doctor, que sempre duu la butxaca plena de bolígrafs. Però en allargar la mà cap a la tauleta, no hi troba el got que sempre li deixen. Se’n deuen haver oblidat, pensa, però ja no se’n recorda de què.