Isaias Fanlo

Isaias Fanlo

Acadèmic, gestor cultural i escriptor

Coses que passen als Terrats

Els assistents als Terrats en Cultura vam viure un moment d’aquells que només s’esdevenen en els espectacles de proximitat.

El passat divendres 28 de juny, els assistents als Terrats en Cultura vam viure un moment d’aquells que només s’esdevenen en els espectacles de proximitat, on públic i artistes conviuen i comparteixen un espai d’intimitat. Un instant singular i memorable compartit amb emoció pels espectadors, l’organització i l’equip artístic de l’espectacle.

La cosa va anar així: estrenàvem a Barcelona l’obra de Marc Rosich Ocaña, reina de las Ramblas, amb Joan Vàzquez i Marc Sambola a escena. Tot i la calor de la canícula, les entrades per a aquest Terrat s’havien exhaurit i, en començar la funció, tots podíem percebre-hi l’electricitat de les nits especials. Vaig pensar, en aquell moment, que tot plegat es devia al fet que érem en ple Orgull LGTBI, i que precisament des dels Terrats en Cultura vam voler reivindicar els 50 anys de la revolta al bar Stonewall de Nova York amb un homenatge a la figura d’Ocaña, autèntic pioner de l’alliberament marieta a Barcelona –com va escriure Marc Rosich al text de l’obra que presentàvem, José Pérez Ocaña va ser l’estàndard de la mirada queer molt abans que ningú, a Barcelona, tingués idea de què volia dir ser queer.

El moment clau d’aquesta anècdota va arribar en el moment en què Joan Vàzquez, ja dins la pell d’Ocaña, va cantar “Yo soy esa” mentre s’asseia, juganer, sobre un espectador que hi havia a primera fila, al costat de l’escenari. Quan hi ha interacció amb el públic (i als Terrats n’hi ha molt sovint), les reaccions dels espectadors acostumen a ser divertides, però sempre amb el puntet de tensió que té formar part directa d’un espectacle. Aquest cop, però, la reacció va ser diferent: l’espectador es va abraçar a Ocaña, amb actitud relaxada, un somriure plàcid i els ulls mig tancats. L’escena va durar uns segons, només, però tots ens vam adonar de la insòlita tendresa del moment (que el nostre fotògraf Guillem Pacheco va tenir la destresa d’immortalitzar en una fotografia).

Què va passar, en aquell instant d’electricitat? Vam haver d’esperar fins al final de la funció per comprendre el que acabem de viure.

Fosc final: merescuda ovació per als artistes, i tot seguit comença el col·loqui postfunció que teníem organitzat amb el Club Tr3sC. L’espectador en qüestió agafa el micròfon: “Jo només vull dir-vos una cosa”, comença. Es fa el silenci. “Després de molts anys, aquesta nit, als Terrats, he pogut veure el meu germà. Jo sóc el germà bessó d’Ocaña, i per a mi ha estat molt emocionant veure com entre tots l’heu tornat a la vida, encara que sigui uns instants. I vull dir-vos que Ocaña estaria molt orgullós del que ha passat avui aquí”. Diu aquestes paraules amb la veu tremolosa. L’emoció és compartida, i el germà d’Ocaña s’abraça amb tot l’equip artístic entre els aplaudiments de la resta de públic i l’equip organitzador de Coincidències.

Aquest és un dels moments bonics que hem viscut en els set anys que fem Terrats en Cultura. N’hi ha hagut d’altres. Recordo, per exemple, una funció de La caiguda de l’H en un terrat del Born, un vespre de primavera. Aquell vespre, una gavina va començar a donar voltes sobre el terrat, i Jordi Oriol, autor i intèrpret de l’espectacle, va decidir jugar-ho i establir, des del seu personatge, un diàleg amb l’ocell, de manera tan espontània que els espectadors es van pensar que allò estava assajat. Recordo, també, un concert de Pau Alabajos, en un terrat de Sarrià, en què el cantautor valencià es va aturar en sec al bell mig d’una cançó i ens va demanar que ens giréssim: del mar havia emergit una enorme lluna plena tenyida de vermell. Vam aturar el concert una estona perquè el públic s’hi pogués fer fotos, i vam continuar el concert amb una emoció única. També recordo la nit, ara que parlem de la lluna, que El Niño de Elche va portar els espectadors dins d’un pàrquing i allà va cantar apassionadament a la lluna i al cel estrellat… i tots, emocionats fins a la llàgrima, vam poder veure les constel·lacions en comptes del sostre de formigó.

Són només algunes de les moltes anècdotes que hem viscut, i que fan que els Terrats en Cultura resultin tan addictius. Perquè mai se sap quan podem viure un altre moment com aquests, però quan passen, ens donen més vida. Els Terrats en Cultura van néixer amb un doble objectiu: d’una banda, donar veu a artistes emergents i consolidats que busquessin un espai de proximitat; i de l’altra, trobar una manera de reclamar una Barcelona descentralitzada, sostenible i cívica a través de les arts escèniques. Per assolir tots dos objectius, és important generar dinàmiques de complicitat i interacció amb públic i amfitrions, amb qui compartim el nostre petit ecosistema. Aquest divendres tornarem a pujar dalt d’un Terrat, en aquest cas a Gràcia, per fer un espectacle que combinarà dansa i gastronomia, a càrrec de Juan Carlos Lérida i Marina Monsonís. Hi pujarem pensant que, qui sap, potser hi haurà un altre petit moment de màgia.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació