Cos en blanc

21.08.2017

Una mosca. Vola, s’atura al meu nas. Posa les potes de fil en la concavitat prèvia a la punta d’aquest nas massa punxegut. Ni tan sols m’ha fet pessigolles. Si no fos perquè l’observo des de fa estona i, òbviament, perquè se m’ha aturat just davant dels ulls, ni m’hauria adonat que ambdues pells es fregaven. Cos negre, això significa el nom d’aquesta bestiola voladora. Jo em sent així, amb gairebé tota la pell a les fosques, com si m’hagués quedat cec de cos. No, no, la tetraplegia més aviat és com tenir el cos en blanc. Quan ha parat de batre les ales s’ha sentit una porta al fons del corredor, es tancava. Encara que decidits, ambdós sorolls quasi s’han sentit igual de tènues. Mai no he sentit ningú alabar la delicadesa d’una mosca, i què dir de la dels mosquits…. Coneixen millor el nostre cos que nosaltres mateixos, saben on i com tocar-lo perquè nosaltres no ho advertim, repartint el pes del seu cos fins a fer-lo imperceptible en cada punt que ens toca. Li ho diré a Maite tot això, ara quan arribi; després de traure’m la mosca de damunt. M’estrenyerà un canell i m’arreglarà tots els coixins, volent creure que s’han mogut. Així que vegi que em toca li diré: Fuig, mosquit!, encara que dubto que rigui. Pensant-ho bé, potser s’ho prendria malament… No li agrada que faci bromes sobre la paràlisi. No la culpo, però trobo a faltar el seu somriure. No aquest que farà ara quan arribi, no, l’altre… Els dies em passen així, pensant què li diré a Maite; perquè ja no puc fer altra cosa que parlar amb Maite i pensar en Maite. A més, des que m’han assegut en aquesta butaca de cara a la finestra que penso millor. La porta, la porta s’ha tancat tal com s’ha instal·lat la mosca a sobre del nas: delicadament. Així que de segur que la deu haver oberta Maite; suaument, només m’ha arribat el soroll inevitable de la peça metàl·lica dins la ranura. Maite avançant pel corredor i la mosca encara aquí, tan tranquil·la, fregant-se les potes. Bufo provant d’espantar-la, però mai no he sabut bé bufar cap a dalt. A més, l’aire em torna a dintre pels forats del nas i arriba a penes un alè al seient de la mosca. I de tant mirar-la ja m’estic marejant. Aquest mareig no és nou, no és cap símptoma ni seqüela, el conec de sempre, ve de fixar els dos ulls a un mateix punt, just entre els dos i massa a prop. Si bé, podria utilitzar-se per definir maldecaps menys literals i fisiològics i més a veure amb l’ànim i els desitjos. Aquest pensament és massa profund, no li l’explicaré a Maite. Desitjos, objectius inabastables tot i tenir-los aquí, a la punta d’aquest nas. Li diria aquest nas, així segur que m’imaginaria assenyalant-me’l amb el dit. He après a estimar la punta horrible del meu nas. M’agrada quan a l’hivern els vidres s’entelen i se’m congela, com si el nas em fes de peus, ara que tota la sensibilitat del cos se m’ha reunit i reduït a la cara. Tanmateix, extrapolar no em serveix, les orelles no em fan de mans per poder apartar aquesta mosca. I els tacons de Maite quasi al llindar, i aquesta mosca sense alçar el vol, i una altra vegada la vergonya trista de veure a Maite fer fugir la mosca amb la mà que abans jo prenia.