Convertint l’1-O en una pel·lícula

15.01.2018

La setmana passada TV3 va programar el documental sobre l’1 d’Octubre dues vegades en el seu prime time, rubricant el viatge d’un acte de força política al regne tristament metafísic de la simbologia i la memòria. Res ens certifica millor l’esterilització d’aquella jornada que mai oblidarem que la seva transformació en un objecte de consum emocional sense més conseqüències concretes per al present que remoure les entranyes dels que la vulguin visionar, cosa que ara poden fer en bucle. Allò tan català de, en absència de poder, consolar-se amb l’estètica.

Gent davant els antiavalots de la policia espanyola al centre municipal d’ocupació de Sant Narcís a Girona, l’1 d’octubre del 2017 | Foto: Carles Palacio / ACN

Si convertir la realitat en una pel·lícula és ordenar fets dispersos per donar-los un sentit moral, a l’1 d’Octubre la vida ja es va desplegar en forma de blockbuster. Una història arquetípica del bé contra el mal, començant amb la incertesa d’un poble que vol ser lliure, l’atac de les forces invasores que s’hi oposen frontalment i, quan els dolents –que a més vesteixen armadures negres- semblen més forts que mai i la victòria es troba lluny, la determinació dels herois s’acaba imposant i el triomf dona un sentit al dolor patit. Inici, nus i desenllaç; amunt, avall i amunt de nou: només calia plantar la càmera. Perquè les grans històries no se les inventa ningú, són el teixit del qual està fet el món.

El problema és que l’1-O no és tota la història, sinó una guspira de classicisme inserit en el marc d’una narrativa més gran que, en realitat, és eminentment postmoderna, tal com ens recorda l’últim pla del documental en el qual Mariano Rajoy afirma que l’1 d’Octubre no es va produir cap referèndum d’autodeterminació. És l’únic moment còmic del film, però de fet és el més trist, perquè té raó i destapa la naturalesa kafkiana que corromp el procés -que no en va s’anomena així-: buròcrates grisos desfent amb retòrica el que la gent va fer amb el cos. Es pot lluitar contra una porra, però com es lluita contra un 155?

La gàbia kafkiana de la qual el poble no pot escapar és tant catalana com espanyola. La República declarada en suspensió, la independència sense decrets ni abaixar la bandera, la sempiterna petició de diàleg: Rajoy i Puigdemont han format part d’un mateix engranatge dissenyat per perpetuar-se a través de l’opacitat. El gran triomf del mal en la postmodernitat és aconseguir camuflar la violència originària que sosté l’ordre de les coses darrere un exèrcit de lleis, sistemes i costums, fer que el poder dels uns sobre els altres es torni invisible darrere una cortina de racionalitzacions i discursos. És allò del final de Sospechosos habituales de “el millor truc del dimoni va ser convèncer al món que no existia”.

L’1-O es va carregar tot això: durant un dia, El Procés de Kafka es va convertir en El Senyor dels Anells. Vam poder veure que darrere un relat d’apatia laberíntica i alienació paralitzant, n’hi havia un de bons contra dolents, amb responsabilitats personals i col·lectives capaces de traduir-se en fets. A cop de porra, tot el que estava empantanegat es va esbrossar, i vam albirar un camí transitable que havia romàs ocult entre la malesa. Però va venir el que és tan típic dels relats postmoderns: els dies van transcórrer sense que passés ben bé res, i les emocions i la claredat van deixar pas a la confusió i la ironia.

Convertit en un episodi aïllat, l’1 d’Octubre és un triomf colossal. Però aquest és el perill de veure El Imperio contrataca i no la trilogia sencera. Potser moltes coses canviarien si comencéssim a produir totes les pel·lícules posteriors a l’1-O amb l’objectiu d’experimentar la sensació de derrota profunda: vots sense conseqüències, persecució judicial, polítics humiliats, i poc menys de mitja Catalunya aplaudint amb les orelles. La insistència de TV3 a repetir el documental es pot llegir de les dues maneres: com una injecció de nostàlgia autocomplaent que ompli el desert polític amb emocions descontextualitzades, o com una crida constructiva per contrastar d’on venim respecte on som. Els relats kafkians són inconclusos, ambigus i aporètics, i ara la gran pregunta és si al segle XXI encara es pot matar el drac i salvar la princesa, o si tot va ser un miratge de l’1-O.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Enhorabona pel comentari. És ben cert que els catalans tenim molta estètica i no sé si tota l’eficàcia operativa que caldria.
    Però no estic del tot d’acord amb què ens estem conformant amb “vots sense conseqüències, persecució judicial, polítics humiliats, i poc menys de mitja Catalunya aplaudint amb les orelles”. Això és el que hi ha però és que… ¡nosaltres som els bons, els no violents, els honestos, els qui respecten la democràcia!”. I per tant, som els guanyadors.
    Jo estic en contra de l’empresonament o l’exili dels polítics, clar!, però… ¿sap una cosa que no aconseguiran mai jutges i policies dolents? Ni fer-me odiar, ni ser venjatiu… Això fa mal per dintre i ells n’estan ben podrits, pobrissons (em feien pena en la seva immoralitat). Ah! I de cops de porra en vaig rebre un piló l’1-O, de debò.