Contra tots i totes

18.06.2013

Són molts els encants de parlar una llengua romànica, però des que va començar a haver-hi metgesses i infermers, el fet que les paraules tinguin un gènere gramatical ens complica una mica la vida. En llengües com el basc poden dir doctor i erizaina i ningú n’ha de fer res de què tenen entre les cames, però nosaltres ho tenim més difícil. L’ús de les formes masculines plurals com a genèriques per a homes i dones no satisfà tothom, i per resoldre-ho es publiquen manuals de llenguatge no sexista que recomanen, entre moltes altres coses, per sort, l’ús de les formes dobles (masculina i femenina) en els casos en què no hi ha una forma genèrica que inclogui homes i dones.

Bel Olid, escriptora.

 

Aquesta recomanació em sembla un error, i no només perquè és una tortura llegir o escoltar textos farcits de desdoblaments. Per començar, és una estratègia difícil de dur a terme de manera coherent i constant. Així, els polítics ens saluden a tots i a totes, i esquitxen el discurs de companys i companyes, però sempre hi ha un percentatge elevat de formes que queden només en masculí. Si algú diu “benvinguts i benvingudes a aquest acte; espero que en sortiu ben contents”, volen que jo també estigui contenta quan marxi, o no? El sentit comú diria que sí, és clar. Però el sentit comú també diria que, en una llengua com la nostra, “benvinguts a aquest acte; espero que en sortiu ben contents” també m’inclou a mi.

D’altra banda, desdoblant les formes, es tracta la diferència entre homes i dones com si fos la més significativa. Quan a les escoles es parla constantment de “nens i nenes”, els estem ensenyant no només que són diferents, que és cert, sinó que aquesta diferència és tan bàsica que cal insistir-hi a cada paraula. Amb la intenció de donar visibilitat en el discurs públic al fet evident que les dones existim, acabem aprofundint un sentiment de diferència que no sé si afavoreix l’objectiu últim de dotar totes les persones dels mateixos drets i deures. I totes les persones inclou també les que transiten entre ser home i ser dona, o les que viuen la seva identitat de gènere de maneres menys convencionals del que és habitual.

Font: Gutenberg.org

A més, alguns oradors s’agafen a l’ús de les formes dobles com si fos un certificat de garantia de discurs no sexista, com si amb una mica de maquillatge n’hi hagués prou per transformar també el fons. Diuen un “tots i totes” i respiren tranquils, com si no calgués plantejar-se gran cosa més. Això també val per al públic: m’explicava Esther Vivas que algun cop ha fet servir la forma femenina plural com a genèrica a les xerrades que fa a instituts, i de sobte els adolescents es fan cops de colze, com si fos una gran transgressió. Gent que hauria sentit “Bon dia a tots i totes” i hauria badallat, sent “Bon dia a totes” i per un moment, ni que sigui breu, ha de plantejar-se coses. Si l’orador és un home i quan parla en primera persona del plural ho fa també en femení, l’efecte encara és més xocant.

Com heu vist en aquest text, de moment, faig servir majoritàriament el masculí com a genèric, tot i que entenc que no és la solució perfecta. Però, posats a inventar-nos noves maneres d’articular el discurs, posats a transgredir les maneres habituals d’expressar-nos, per què potenciar una monstruositat com les formes dobles? Tenim un femení plural que pot servir-nos per aconseguir els mateixos objectius de manera més econòmica. I, si teniu por de les ambigüitats que pot generar, no patiu. Les dones fa segles que per saber quan se’ns inclou i quan no fem servir el context i el sentit comú, que per sort és de tots.

Respon a Ignasi B. Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

24 Comentaris
  1. Jo quan sento: ” Bon dia a tots i totes”, l’únic que em plantejo (a part de ser una ridiculesa) és que m’ho estan dient en catanyol. Tan difícil és dir: Bon dia a tothom?

  2. Mmm… Algú ha oblidat el TOTHOM…? Perdoneu, però això de dir “tots i totes” és un castellanisme. #alguhohaviadedir

  3. El tothom mola, però encara s’emprenyaran demanant que en lloc, o a més, de tothom es digui totdon, o alguna bajanada així. La llengua té gènere, no sexe!

  4. En català es pot dir Bon dia TOTHOM, en comptes de tots i totes, també podem dir MAINADA, QUITXALLA, CANALLA, en compte de nens i nenes.

  5. Jo no faig cas d’aquestes correccions polítiques a nivell de llengua, ho dic com sempre ho he dit, perquè em semblen una bajanada i passa de ridícul.
    Per cert, l’anglès pronominalitza en femení quan es tracta de llocs de feina. Per exemple, posen She per tal de no repetir the Manager si en un text ha de sortir diverses vegades.
    I ningú en fa escarafalls perquè no es faci amb masculí, si algú ho fes ho trobaríem ridícul i masclista, tenint en compte que molts d’aquests llocs els ocupen homes.

  6. També tenim les formes genèriques que en batua acaben en a però que en occidental, lleida inclosa, es desdoblen en e/a (artiste/artista) així com els genèrics en femení ccom ara la gent, la canalla que per coherencia hauriem de passar a la gent/ el gent i la canalla/el canall ( o ho deixem en la genta.?)

  7. De tota la vida s’ha dit “Senyores i senyors” al començar els discursos i això no hauria de voler dir que tot el que ve a continuació no té en compte el gènere femení, perquè això t’ho dóna el context, tal com diu la Bel.

    Ara bé, jo crec que no passa res per introduir (només introduir, sense repetir-ho després) els discursos o els escrits amb un “senyores i senyors”, “diputats i diputades”, “nens i nenes”, “tots i totes” (o tothom, esclar, encara millor en aquest cas), “ciutadans i ciutadanes”. Introduir així un discurs, sigui solemne o sigui del dia a dia, no hauria de condicionar el que ve després, no és incoherent amb no repetir els doblets després. És dir: “Escolteu, m’adreço a homes i dones, d’acord?” És, senzillament, una fórmula convencional d’introducció del discurs.
    Ara recordo que el Cavall Fort era una revista “per a nens i nenes”, i aquest lema no obligava a seguir els doblets al llarg de tota la revista. Era dir: no és només per a “nens”.
    El que és important, efectivament, és que el discurs, el seu context, no sigui discriminatori.
    Per tant: no cal exclamar-se pels doblets inicials d’un discurs i dir: “No seguir després aquest mateix criteri del doblet és incoherent!” No: ser incoherent és fer un discurs discriminatori quan s’ha dit al començament “Senyores i senyors”.
    Buf. Disculpes pel rotllo.

    • Totalment d’acord amb l’article de la Bel, i també amb l’observació del Vigilant (sempre que es deixi de fer servir la fórmula convencional just després de la introducció, és clar!).

  8. Ostres , dòns em sembla bé, fer servir el femeni plural com a generic. Sobretot per el fet de no ser tant faixuc a l’hora de fer els discursos. I si algú es queixa, es el que dius; ara ho podem fer una mica al reves, no?
    …ja ho provaré.

  9. Sort que la Neus Nogué ho ha dit: aquest document va ser substituït per aquest altre, més enraonat, tot i que no perfecte, que és el vigent: http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/Publicacions/Altres/Arxius/Guiausosnosexistes.pdf. Si es va poder fer, va ser arran del bon criteri i la tossuderia de la Carme Junyent i la gent del GELA a enfrontar-se a la collonada del “llenguatge no sexista”. Aquí: http://www.gela.cat/doku.php?id=repensar_genere trobareu la informació de la jornada “Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere en la llengua catalana”, que es va fer el març del 2010 que va servir per consensuar el document nou. Resumint-ho amb un caricatura: el sector “linguofeminista” va ser prou neutralitzat, sortosament.
    Per altra banda, deixeu-m’ho dir: les formes dobles em semblen una bestiesa aberrant, però el femení genèric, també.

  10. Halaaaaaa. Es diu ‘contra tothom’ i ‘bon dia a tothom’. No ‘tots’. I es diu ‘canalla’. No ‘nens i nenes’.

  11. Bravo, Bel!
    Pel que fa al femení com a genèric:
    Quan jo era jovenet, la cantant Eddie Gorme, acompanyada de Los Panchos, cantava un famós bolero sobre el desamor (com gairebé tots els boleros) titulat “Nosotros”, que comença dient: “Nosotros, que fuimos tan sinceros…”. Quedava fora de dubte, em sembla, que aquest “nosotros” (i, sobretot, tenint en compte que ho cantava una dona) es referia a una parella heterosexual. Si el canta un home la cosa ja és ambigua, perquè pot ser que l’home en qüestió es refereixi al desamor amb un altre home. Si un dia (i no voldria donar idees) els deliris de la correcció política decideixen feminitzar el genèric i el bolero passa a titular-se “Nosotras”, llavors què passa? Doncs que només hi ha una interpretació possible: que la cançó ens parla de la història entre dues dones (cosa que no descarto que fos l’objectiu últim d’aquest canvi…). I, si algú pretengués aplicar-hi la correcció per una altra via que no fos la del genèric, podria perpetrar una cosa per l’estil de: “Tu y yo, que fuimos tan sincera y sincero…” Proveu de cantar això amb la frase musical corresponent , i veureu que el nyap que en resulta no es pot encabir amb la música ni amb calçador.
    Francament, sembla que tots/totes plegats/plegades tinguem més aviat poca feina i, en lloc de pentinar el/la gat/gata ens dediquem a potinejar la llengua.
    Jo diria que no anem bé.

  12. Estic totalment d’acord amb la Bel i hi ha una altra cosa que també veig artificiosa i em treu de polleguera. Darrerament, a les assemblees, la mania, per part dels homes, de parar també en femení. No dec ser prou progre.

  13. Retroenllaç: Contra tots i totes | Núvol | Acollida |...

  14. La frase final s’entén millor si es puntua l’incís: “Les dones fa segles que, per saber quan se’ns inclou i quan no, fem servir el context i el sentit comú, que per sort és de tots.” El meu sentit comú és més lent i l’he haguda de llegir dues vegades per assegurar-me que l’havia entesa bé.

  15. S’imposa el sentit comú, l’economia del llenguatge, i el criteri històric del gènere no marcat. Enhorabona per l’article.

  16. Ostres, semblava un text intel·ligent…fins que va i proposa el femení genèric com a solució…és a dir, donar-hi la volta per quedar-se igual. Buf…

  17. Recomano l’entrevista a Carme Junyent publicada a l’Avenç de l’últim mes. vilaweb es va fer ressò de la part que tracta aquest tema.