Eudald Puig, contra les ofenses de la vida

Crec que l’Eudald em va descobrir el primer dia de classe –la meva primera classe de literatura catalana seriosament dita, any 1981– a l’Institut Blanxart de Terrassa. A mi em va agradar ràpidament aquell jove professor de trenta-dos anys, alt i ben plantat, amb uns bonics ulls blaus que mai no sabies si et seduïen o estaven tristos, però segur que era la barreja d’ambdues coses el que et feia quedar clavat davant les seves explicacions en una classe plena de fum, escoltant la seva veu profunda. Dedueixo que em va descobrir perquè, l’any següent, quan li vaig dur Cel de nit perquè me’l dediqués, va escriure:

 A l’Andreu, que és nerviós i curiós de tot el que l’envolta, fins i tot d’ell mateix.

            Esperant que la dispersió es concentri, mitjançant la literatura –o el que sigui– en un futur benefici propi, amb cada cop més bons resultats.

            Et desitjo, de cor, que l’humanisme i cordialitat que respires et portin a bon port.

Eudald

A mi em fascinaven les seves classes, amb aquell aire de densitat literària que acompanyava el fum. L’Eudald que jo vaig conèixer feia la seva feina al nocturn; aleshores era normal, aquesta modalitat de batxillerat. Jo, com molts en aquella època, a partir del tercer de BUP havia passat al nocturn: era un temps en què treballar i estudiar no significava cap drama; es feia i prou. L’Eudald crec que preferia el nocturn per diverses raons: sembla que no li era fàcil ni la relació a la sala de professors ni l’encens d’atenció en l’alumnat; ara es fa palès que creia en la responsabilitat del que feia cadascú. També és cert que el nocturn li permetia dur una vida nocturna –valgui la redundància– i cràpula; de fet, en aquells anys de principis de democràcia, tots podíem arribar a ser bastant cràpules: era normal sortir de l’institut i anar-nos-en als Amics de les Arts i, de nou sota una capa ben densa de fum que planava per damunt dels nostres caps, filosofar sobre el món. Crec que ell considerava l’institut un cau de frustracions i segurament amb un índex bastant alt de ressentits: «Homo homini lupus» li havia sentit a dir moltes vegades; després, en algun lloc de El traç d’un any li vaig llegir la frase. Que s’apropés a nosaltres malgrat la seva timidesa, a voltes extrema, tenia a veure amb el fet que no sentia que cap de nosaltres estigués ressentit amb la vida. És clar, no ho podíem estar, ens sentíem vivint un procés de renovació social amb la jove democràcia emergent i la possibilitat de tornar a posar la nostra llengua i cultura en algun lloc. Després el temps ens ha fet a tots un frustrats, «un club bastant gran», em va dir una vegada pels volts del Nadal tot parlant.

L’Eudald m’obrí el ulls a la literatura. A mi sempre m’havia fascinat i ja havia fet algun mal intent poètic, i en aquells anys estava fascinat pel descobriment de la llengua; segurament, si no m’hagués trobat amb l’Eudald, hauria caigut en el tòpic de pensar que no hi havia més literatura que la catalana, però l’interessant d’ell era –i poca gent l’entenia a la classe– que, quan parlava de poetes catalans, de sobte estava parlant de tot el paisatge de poetes europeus o americans; hi sortien paraules que no havia sentit mai (prerafaelites) i sentia a parlar de Rossetti o de Stephens. Jo, que era tan caòtic en aquell moment que la creativitat se m’escapava pels cuixals dels pantalons i pels punys de la camisa, com podia arribar a entendre alguna cosa de tot allò? Prenia notes amb una lletra infernal i encara amb bastantes faltes d’ortografia. Un dia l’Eudald ens va llegir uns poemes de Cel de nit,i crec que no tothom va entendre el privilegi de tenir-ne davant l’autor i l’obra. La qüestió va ser que algú va muntar un sidral sobre si era «just perdre el nostre temps així»; jo vaig quedar esgarrifat. Si aquell tipus em queia bé, ara m’havia deixat bocabadat, era com si algú hagués regat una ànima eixarreïda, que era la meva. Crec que em va despertar de cop un amor incondicional a la poesia «si tinc fills, naixeran vora aquest espadat/entre roques i mar, i seran perles també»; com em van impressionar, aquests versos! L’endemà, abans d’anar a l’institut, vaig passar pel Cau Ple de Lletres i vaig comprar-me el llibre. Se’n van fer 500 exemplars a La Gaia Ciència l’any 1979 i em van donar el 499; encara el guardo com una joia, em sembla que mai no l’he deixat a ningú. La dedicatòria me la va escriure aquella mateixa nit: al final de la classe, me li vaig apropar amb molta vergonya –jo sóc molt vergonyós, malgrat que molta gent no ho cregui– i em va fer el meu primer retrat de personalitat. Si m’hagués esmerçat en aquelles quatre frases, m’hauria estalviat molts diners en teràpia.

Vam començar una relació amical i literària de veritat, i aquella nit, als Amics, vaig començar a conèixer l’home poc amic de capelletes culturals, amb un món interior riquíssim; l’endemà tornava al Cau a buscar una edició de San Juan de la Cruz, llegia tot el que deia i de vegades comprava coses que no entenia. No era un home amant dels xerrameques místiques. Recordo una conversa sobre Pàniker: trobava de bojos tota aquella xerrameca. A partir d’aquell moment, no sé on es van ajuntar el mestre i l’amic, no sé si ell ja prenia antidepressius en aquella època; bevia molt, sí, això era així, i jo no bevia tant, entre altres coses perquè feia molt esport, i algun cop havíem arribat a situacions un xic delirants, però enmig de tot això vaig llegir Tomas Mann, haikus de Basho i poemes d’Eliot… Altres cops rèiem amb pures tafaneries; crec que s’indignava pels fets socials i polítics –en El traç d’un any se’m fa evident– i també de la letargia absoluta en què arribava l’alumnat a exàmens i classes. Molta gent no l’entenia, però era avorrit seguir un ensenyament on el coneixement o la creativitat cada cop eren més vedats.

Podria escriure d’una tirada sobre aquell home que no tan sols era un poeta; era un matemàtic i un científic, coneixia la ciència i les matemàtiques meravellosament bé. Recordo, ja quan vaig ser professor al Blanxart, un dia a la sala de professors en què en Pep Ballvé i un professor de matemàtiques li duien equacions difícils de solucionar, i sempre se’n sortia: era així.

L’últim any d’institut ens va apropar molt; preparàvem la selectivitat i estudiàvem en un pis del carrer de Galileu, de Terrassa. La Santi, una amiga, posava el pis i l’estudi, i nosaltres estudiàvem fins a altes hores: volíem arribar a la universitat, i jo ja havia triat la filologia. Aquell pis era ben situat i molt agradable; no sé com l’Eudald queia allí moltes nits, tard, amb un nivell d’embriaguesa alt i crec que de depressió. Si arribava bé, aturàvem l’estudi i parlàvem; parlàvem de la vida, del mal que ens fa la vida. Crec que ell coneixia en Jaume Arauzo, en Jaume coneixia la Santi, nosaltres a ell i a la Santi i a la Glòria del País València. Suposo que entre elles, guapes, i nosaltres, joves i preocupats, l’Eudald se sentia bé i es refugiava de la buidor i d’un dolor perdut en el seu interior. Si arribava gaire ebri, entre tots li trèiem les sabates i el posaven en uns mòduls de sofà, d’aquells dels anys vuitanta, i s’adormia fins que al voltant de les set la Mercè i jo anàvem a buscar croissants a una fleca propera i esmorzàvem tots plegats en una mena de cosidor que donava a un pati. Era, de ben segur, pel maig, com ara, i era molt agradable. Crec que allà vaig sentir versos en elaboració, bogeries d’ell i nostres, i va sortir per primer cop davant meu el seu amor per la natura; un home d’una formació tan vasta es conformava amb una casa que mirés a la muntanya: ell era així.

Ens vam allunyar en la meva època universitària, però ens trobàvem als Amics i al Cau. El 30 de novembre de 1984 moria Joan Vinyoli, i no sé si va ser l’endemà o un parell de dies després que vaig trobar l’Eudald al bar de davant del Blanxart. Duia un polo blau i els seus ulls, també blaus, eren tristos, com quan mor un pare estimat. I quan va morir el meu pare me’l vaig trobar un altre cop; ell estava enllestint el versos de La vinya cremada; crec que els corregia. Me’n va ensenyar les proves i els vam estar llegint. Em parlava del seu pare intentant treure vida de les vinyes cremades, del seu esforç, amb molta emoció. Crec que vaig plorar, aquella nit, pensant en el versos i en el meu pare; de fet, La vinya cremada és per a mi un punt de contacte amb el pare.

Vaig gaudir també de la seva relació com a company a principis dels noranta. Tots dos impartíem classes a l’institut. Fou l’únic dels meus antics professors que no em va mirar com a un exalumne, sinó com a un company més. Aleshores crec que va néixer la seva filla, però vaig marxar de l’institut; vaig rodar, vaig anar a Barcelona, fins que l’any 1999 em queia a les mans Poemes a Clara:em va trencar l’ànima. Algú a la Fonda d’Orfes, a Vilademuls, em donà el seu número de telèfon; encara el guardo en una targeta del restaurant –l’he buscat quan escrivia això–. Li vaig trucar i vaig saber del seu dolor i de la seva tristesa per la separació de la seva filla; d’aleshores ençà, sempre hem tingut contacte. Hem parlat molts cops d’aquest tema i de l’alegria del que semblava un retrobament en els últims temps, però amb molta dificultat.

L’última conversa pel Facebook va ser pels volts de Nadal, i per sort l’he poguda rescatar. La poso aquí com un petit homenatge, a ell i, per què no, a la nostra petita gran amistat.

E. Andreu! Em sembla que estic una mica borratxo. O només m’ho sembla?

A. Bé, mentre ho sàpigues, no és pas tan greu! Sempre m’agrada tot el que escrius, i ho saps!

E. Vaig rebre la teva felicitació per les festes nadalenques. Estava molt bé. Em vaig recordar molt de tu!

Sí, de fet, no sé si estic borratxo o és la llum del dia…

A. Gràcies, jo em recordo molt de tu, crec que tot el que sé de literatura m’ho vas ensenyar tu i poca gent més

La Llum del dia hi fa molt!

E. Oi que sí (la llum). Jo no et vaig ensenyar res més que intentar que tinguessis una afecció (o afició) per la literatura. Tu sol t’ho has fet tot; a mi, estimat amic, no em deus res, ja ho saps.

A. Bé, de totes maneres, gràcies per la part que hi vas posar, que és molta.

E. Ok. Si tu ho dius, m’ho hauré de creure una mica i, així, seré més feliç. I hope you are happy also!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

A. Bééééé, vaig a dinar, que m’esperen a taula, hem estat caminant i dinem ara. Cal ser feliç malgrat les dificultats.

E. Que vagi molt de gust i bones festes!!!!!!!!!!!

A. Bones festes!

Em va donar molt, l’Eudald.