Quant durarà la broma?

27.02.2013

Ramon Pardina és escriptor i guionista i un col·laborador habitual de Núvol. La setmana que ve, entre el 8 i el 12 de juliol imparteix un Curs de relats breus d’humor al Laboratorio de Escritura de Barcelona. Trobareu més informació sobre el curs i les inscripcions aquí. Pardina ironitza aquí sobre les penalitats del contista i explica per què és tan difícil viure del ‘cuento’. 

 

Un fotograma del film 'Blancanieves', de Pablo Berger

 

No m’agradaria pecar de victimisme, però fa temps que opino que el conte (igual que les persones afeblides, els nens o els animals en perill d’extinció) és un gènere a protegir. De fet, sense cap mena de dubte, és un gènere menor. No menor en tradició (i menys a Catalunya, on hi ha alguns dels millors autors a nivell mundial), ni menor en qualitat (per a alguns, fins i tot, té més dificultat que escriure una novel·la), ni tan sols menor perquè es consideri dirigit a infants (és una confusió molt habitual quan es parla de conte; en anglès, la diferència entre les paraules “short story” i “tale” no dóna tant de peu a aquesta consideració), sinó que és, simplement, un gènere menor en extensió. Això és un fet innegable, matemàtic. I les coses petites, ja se sap, s’extravien, cauen, o tendeixen a ser oblidades o a passar desapercebudes amb més facilitat.

Aquest pensament es va avivar de nou amb la polèmica (no gaire gran, com tot el que envolta al conte) sobre si “Blancaneu” era o no un guió original. No conec els detalls pels quals un guió passa a ser una versió diferent a l’original (i em ve al cap alguna altra versió lliure d’un conte clàssic, com “Hard Candy”) però sospito que si hagués estat una novel·la gruixuda del mateix segle (“Orgull i prejudici”, posem per cas) hauria hagut de ser tant diferent de l’original que no hagués tingut cap sentit posar-li el mateix títol. De fet, és possible que algú s’indignés pensant que el guió no era de Pablo Berger, sinó de Walt Disney. Per això mateix crec que si els germans Grimm visquessin avui dia, vist el panorama, deixarien els contes i escriurien una novel·la. Una novel·la on la Blancaneu, per exemple, destapés una trama de corrupció relacionada amb l’Església, o on els set nans en lloc de treballar no se sap en què ho fessin en la construcció d’una catedral, un pont o qualsevol altra obra arquitectònica (després diem dels jubilats però això agrada molt, no sé per què, encara que sigui un pou, un mur o un tabic de pladur) o, ja posats, estirarien una mica la trama de la Caputxeta perquè enlloc d’un conte en sortís una trilogia ben bona i que es pogués posar a la venda anualment amb una periodicitat implacable i rendible. O li donarien un aire més alegre i desimbolt a la Ventafocs convertint-la en alguna cosa com Les 50 ombres de la Ventafocs. O un Patufet gòtic, caçador de vampirs. Eren unes persones intel·ligents i segur que sabrien distingir entre un gènere que agrada a la gent i un que (des de l’òptica d’un possible victimista) necessita protecció. De fet, si fossin llestos de veritat, el més segur és que escriurien cadascú per la seva banda i així duplicarien els vendes.

Un altre exemple d’aquesta desigualtat el trobem a les biblioteques. Criticar les biblioteques és tan dur i injust com criticar una mare (t’ofereixen tot el que tenen, no et demanen res a canvi i, a sobre, si un dia els perds un llibre o fas tard et fan un petit reny i llestos), però hi ha un aspecte que es podria millorar. Que jo sàpiga, a la majoria no existeix un apartat de contes. Ho he preguntat i m’han dit (no sé si és veritat o no) que és un tema de catàleg general. I el pitjor no és que estiguin en un apartat de “Narrativa”, és que es troben al de “Novel·la”. És a dir, que si vols buscar un llibre de contes l’has d’anar a trobar amagat a la secció de novel·la. És com si per demanar una pizza haguessis d’anar a la secció de carburants (bé, això ja passa, però crec que s’entén la idea).

Continuo sense voler ser victimista, però diria que als mitjans de comunicació passa el mateix. ¿Algú coneix una raó objetiva per la qual (i és només un exemple) es parli sistemàticament més del llibre que ha guanyat el premi Sant Jordi de novel·la que el Rodoreda de narracions si s’entreguen a la vegada i, teòricament, amb la mateixa importància? I dic sistemàticament, més enllà del nom de cada autor en particular. Una opció seria que es parlés més o menys d’un gènere en funció de la seva extensió. Però donat que els informatius es rebel·len davant dels blocs electorals en funció del número d’escons (fonamentats en la mateixa lògica) això no sembla factible. A més, si fos per extensió, es passarien tot el dia parlant dels llibres del Paulo Coelho o no parlarien mai dels tweets, i això no passa. Una altra opció seria que els contes no interessen. Però la televisió (i els informatius en general) estan plens de coses que no interessen, així que tampoc no sembla la raó més probable.

 

Sergi Pàmies | Foto Quaderns Crema

 

Així que començo a pensar que és un tema de sonoritat. La paraula “conte” té connotacions infantils o, fins i tot, de mentider, teatrer (una altra paraula amb connotacions negatives), o poc de fiar, com un Dani Alves, Urdangarín o Bárcenas. No ens ho podem treure de sobre. (“Sobre” és una altra paraula que, darrerament, també ha pres una connotació negativa.) ¿Com li hauríem de dir, doncs? ¿Relat breu? ¿Relat curt? Això ho fa més petit encara. ¿Novel·la breu? Però això és com si a un poema li diguéssim novel·la escapaçda en versos que no sempre tenen coherència i de vegades rimen. (A més a més sona a “nouvelle”, que és una altra cosa). ¿Rel·lat, amb una “l” geminada que dóna més prestància? ¿Micronovel·les? ¿Esborranys de llibres? (Esborrany és una altra paraula amb mala connotació). Sigui com sigui, em recorda al tema del còmic al qual van haver de començar a dir-li novel·la gràfica perquè la gent se’l prengués més seriosament.

Només hi ha un gènere menys prestigiat, al meu entendre, que el conte en literatura: l’humor. Tot i que no veig que aconseguir l’efecte humorístic amb les paraules tingui menys mèrit que aconseguir l’efecte poètic o que trobar l’adjectiu adequat en una frase. Per mi la màgia de Nick Hornby o Tom Sharpe és comparable a la de Nabokov o Faulkner: tots aconsegueixen amb la literatura un efecte que no és traslladable en cap altre mitjà d’expressió. Ja ho deia Calders: no li puc fer a un lector la putada de que si llegeix un llibre no s’ho passi bé. (Bé, no va dir putada, però com els germans Grimm si hagués viscut avui hauria dit alguna cosa així.) De fet, encara avui dia a vegades sento l’expressió “és una lectura fàcil”, amb un to lleugerament despectiu. Com si el contrari, fer-ho difícil, fos una virtut. És clar que sí, molt millor posar les coses difícils al lector i després queixar-nos si la gent no llegeix o tanquen les llibreries. ¿Qui és ara el victimista?

Per tot això crec que el conte (i en especial d’humor) és un gènere a protegir. Caldria fer-ne una discriminació positiva, com en d’altres coses en situació de desavantatge. Podríem fer un grup que es digués “Contistes sense fronteres”. No sé, és una idea. Petita, com totes les coses que envolten als contes.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Bon dia, Ramon!
    magnífic article, del principi al final!
    per la part que em toca voldria fer una puntualització: a la biblioteca on treballo (Biblioteca Pública Municipal de Cambrils) si bé és cert que tenim els contes barrejats amb la novel·la, cada obra està identificada amb un pictograma segons el gènere, segons si la recomanen per algun motiu especial, i també tenim un pictograma per als contes, de manera que és molt fàcil destriar visualment entre tota la novel·la quins són els llibres de contes. A la secció infantil, això sí, tenim un apartat especial de reculls de contes.
    Suposo que hi haurà alguna biblioteca que fins i tot tingui un apartat especial de contes, no m’estranyaria.
    Una salutació des de Cambrils!

  2. No hi ha gèneres majors o menors, sinó obres bones o dolentes. I escriure un bon conte és tan meritori com escriure una bona novel·la. Per això cada any, quan veig que al premi Sant Jordi de novel·la se li fa tots els honors als mitjans, i en canvi al Rodoreda de contes se’l tracta com un mer complement, em poso de mala llet.

  3. Difuso…Creo que lo que quieres reivindicar no lo consigues.Con más concreción ayudarás mejor a los que escribimos cuentos, relatos cortos, idearios cotidianos o como quieran denominarse estas cosas…La razón es buena…el desarrolllo no, pero estoy de acuerdo genéricamente en lo quw suscribes.