Consumicions culturals

3.02.2013

Últimament, tothom ––vull dir les persones cultes, polides i urbanites, és a dir, la majoria dels catalanets–– consumeix cultura. Ara ja no hi ha ningú que experimenti la cultura, que la visqui, o que senzillament la gaudeixi. No, avui dia la cultura són píndoles ––cançons, novel·les, obres de teatre…–– que has de consumir, si vols estar al dia i no vols quedar desfasat de no se sap ben bé què.

 

Foto de Jordi F.

 

Les expressions i verbs que fem servir per referir-nos a les nostres accions quotidianes no són mai neutres, ni gratuïts, ni asèptics, si bé ens ho poden semblar. Expressions i verbs contenen una càrrega semàntica que està sempre al servei d’una determinada idea o concepció de què és ––o ha de ser–– l’ésser humà, això és, una antropologia filosòfica.

La concepció de l’ésser humà que s’amaga darrere d’expressions aparentment banals i neutres com ara «consumidor cultural» és una concepció robòtica de les persones. El verb “consumir” té diverses accepcions, però cap d’elles no vincula el fenomen de la consumició amb la praxi cultural i/o espiritual. (Només una de les accepcions, la que relaciona el verb “consumir” amb el verb “sumir”, s’hi podria relacionar, si bé seria una relació un pèl forçada). Els humans consumim aliments per viure o, més ben dit, per sobreviure. Però no «consumim cultura» per sobreviure, sinó per eixamplar mires, per enfortir-nos espiritualment.

L’expressió «una consumició cultural» és un oxímoron. La cultura no es pot consumir, com tampoc no es pot consumir la religió, ni les experiències. Cosificar el que denominem cultura és no entendre la dimensió simbòlica i cultural de l’ésser humà, perquè la cultura no són coses, sinó que és el medi en què vivim. Per exemple: un llibre no es pot consumir, és impossible, per més banal i dolent que sigui. Un llibre es llegeix, es viu i, en el millor els casos, ens transforma, ens fa vibrar, ens incomoda, ens apassiona.

Només un robot podria consumir cultura. Per exemple, es podria fabricar un robot que s’autocarregués la bateria llegint novel·les. Ara bé, tal lectura seria una lectura merament funcional, maquinal, atès que cada frase llegida equivaldria, per entendre’ns, a una dosi d’energia. No hi hauria cap fenomen d’autodescobriment existencial, ni de revelació estètica, només una experiència grollerament utilitària, això és, tantes lletres, tanta energia.

De fet, és aquest el model que tenim actualment. Per això n’hi ha tants que consumeixen cultura. Oh i tant si en consumeixen! I no pas poca. Perquè ara ja no es tracta de llegir per autotransformar-nos, per fer-nos més dramàtics, que diria Ortega y Gasset. Ara es tracta de llegir ––o d’anar al teatre, o de veure una pel·lícula–– senzillament per consumir píndoles culturals, sense cap mena de criteri, com quan arriba l’hivern i t’autoreceptes un suplement vitamínic, tant se val quin, no fos cas que ens constipéssim.