Confesso que he rodoreditzat

5.11.2018

Dins els cicle ”Escriptores amb cambra pròpia”, aquest dimarts 6 de novembre de 2018 a les 19h se celebra una conversa-lectura a la Casa Museu Llorenç Villalonga de Binissalem (Mallorca) amb l’editora Maria Bohigas i el poeta, traductor i crític Arnau Pons. Vet aquí unes paraules en què manifest el meu fervor i admiració per La mort i la primavera, un dels himalaies de l’escriptura catalana contemporània.

Mercè Rodoreda (1908-1983)

La Rodoreda, mestra de mestres. La seva veu és aquí: dins la meva boca quan la llegesc, dins el meu aire quan la sent, dins tota la meva còrpora quan la delir. Només puc donar gràcies a una dona catalana que va sofrir tota la megamort del segle XX, que va travessar els horrors de dues guerres, que va patir la duresa de l’exili, que va lluitar contra els feixismes, que va viure denses i intenses històries d’amor i d’abandonament i que estimà tant la llengua catalana que, amb els materials d’un idioma en construcció, d’un idioma prohibit, d’un idioma perdut molt lluny, va bastir una obra literària d’una força verbal d’altíssimes energies que no s’aturen d’enrampar-me, de deixondir-me, d’enamorar-me, de fer-me escriguera. Com a escriptor puc donar testimoni que sense els seus textos no hauria sabut com desfer-me’n per crear una prosa artística i contemporània, que sense la seva literatura moltes de les meves recerques no haurien trobat el detonador que les posàs en marxa. Això no és una declaració de principis una mica grandiloqüent sinó la publicitat d’un treball que volia conjugar creació personal i festa lletrera rodorediana. Em referesc a Excelsior o el temps escrit (Empúries, 1995). En aquesta obra, dividida en tres parts, n’hi havia una que funcionava amb la benzina de La mort i la primavera, literalment i en tots els sentits.

Ara, l’edició de La mort i la primavera (Club Editor) és una joia perquè està revisada per un amic poeta, crític i rodoredià molt savi: Arnau Pons, que ens ofereix un extens epíleg on ens dona les claus, les informacions, les arborificacions de la seva lectura d’un llibre tan bell com inacabable, tan clàssic com contemporani, tan extraordinari com ple d’una poesia fonda. M’atreviria a dir que és una de les cinc obres més importants que he llegit en la meva vida. Arnau Pons ens diu que és l’obra en què la Rodoreda “es burxa més endins d’ella” i té tota la raó. Totes les raons que es mostren en un text que qualsevol lector hauria de tenir com a llibre de capçalera. Arnau Pons dixit (in extenso): “La mort i la primavera és una obra inacabada però no incompleta. Mercè Rodoreda la va treballar amb tant de rigor, envergadura i solidesa, que té una organicitat pròpia. És com El procés de Kafka. Respira per ella mateixa. Per una altra banda, Núria Folch va classificar i mirar d’entendre el text, va entrar en el sentit del text. I va oferir un fil que es mantingués de cap a cap. Perquè tota obra d’art dona les seves claus. En aquest sentit, em trec el barret de la feina feta per Núria Folch, una persona que no venia de l’acadèmia, però que va trobar la manera de transitar d’un punt a un altre sense tocar pràcticament res. És una obra amb una forta dimensió personal i política. Rodoreda es burxa molt endins d’ella mateixa i també fa una certa expiació. És d’aquelles obres que ocupa tota una vida. No és pas una obra tardana, com s’ha repetit. I són aquestes obres que presenten aquestes dificultats les que donen sentit a la literatura. Permet molts accessos: la filosofia, la política, la poesia… I és rabiosament d’actualitat. I és tan revulsiva! Però la majoria de lectures que se n’han fet han mirat de neutralitzar això, de tapar-ho. I trobo que ara és un moment molt propici per a deixar-la descloure. La meva lectura és antimítica i iconoclasta, una novel·la que escapça i destrueix. Una obra que denuncia l’autoritarisme, que reclama la llibertat de ser i pensar com es vulgui, una obra sobre la sedició. Perquè és una obra que ve dels pitjors moments del segle XX: la guerra civil i la Segona Guerra Mundial. És una obra que surt de la catàstrofe i és simultània en el temps.”

Arnau Pons | Foto Manu Manzano

Rodoreditzar, sempre rodoreditzar! “Avui, a la meva edat, passada la frontera de tantes coses que m’havien fet malbé la vida, encara em queden unes quantes passions: escriure, el meu país, i el meu idioma tan dúctil i bell que em permet d’aconseguir una prosa neta i clara; de dir el que vull dir i de fer-ho entenedor als altres.” Mercè Rodoreda.

He rodoreditzat els ailants del caminal: cada arbre era un baül acarnosat possible. Despellar els troncs amb els gavilans, buidar-los amb un punxó i molta de paciència, dessagnar-los fins que amollin la darrera gota de suc, deixar-los nets: cilindres de mortalla amb argolles de ferro.

He rodoreditzat l’esbart dels coloms maleïts que concaguen els llibres amb tendreses falses i enfonsen els porxos amb les merderades corrosives: m’he vist dins la mortaldat colomera que practicava amb totes les eines possibles, amb totes les ràbies possibles: perdigons, ganivets, xapetes, destrals, mans i ungles, boca i peus, fins que quedava sollat, tapat de sang de colom i de colomassa.

He rodoreditzat les parets seques envoltant els camps d’ametllers amb tota la collita de bessons penjada i perduda. Dins les juntes de les pedres mig esboldregades creixien els troncs rapinyadors dels esbarzers amb les mores seques: he pensat en la memòria seca, en la ferida morta, en els ulls lluents, en la benzina orgànica que mou aquells personatges seus tan a la meva vora, tan elèctrics, tan devastadors, tan euforitzants, tan vivíssims.

He rodoreditzat una conversa telefònica amb un amic: territori de desxiframents confiats en què, entre les ones del diàleg xiuxiuejat, es desplegaven teories viscudes, patides, sobre els riscs de viure, les plaents eloqüències de les amors, les aventures incomptables d’aixecar-te cada dia, els metabolismes sorprenents i touchants de l’amistat, les forces d’acció tan apassionants de l’inconscient, les creixences, les ferides, les joies i els trencaments de ser vius, les necessitats de lluitar contra l’amort: la presència persistent del fat com una criatura que només sap jugar per aquestes mars de terral on a la fi tot ésser s’ofega.

He rodoreditzat l’olor d’aquell moix assassinat a la vorera de l’asfalt, aquella pudor de mort que fa l’aire més dolç que el baume del gessaminer, i he vist com els devoradors de la putrefacció m’havien deixat un bell esquelet tan blanc com el referit: un esqueletitzat gat, ha, ha, hat!

He rodoreditzat amb la mà esquerra la lluna en quart creixent i l’he col·locada devora una flor sense nom que treia el cap per un filferro de caseta il·legal d’uralita: són flors de tot l’any, quan una es panseix, en surt una de nova de dintre la que ha mort. He ajuntat la boca amb la d’una fantasia perversa de la pell dels llavis inexistents d’un cos de lledoner, de l’esquelet amb músculs transparents d’un home dins el cilindre del lledoner, i he sentit l’escorreguda més carntremoladora que som capaç de viure.

He rodoreditzat la madrastra i li he tocat la cabellera llarga, les puntes dels mugrons, la maneta esguerrada amb el monyó com el d’una sargantana, i aixecant aquelles arrels seques d’aire, li he besat el clotell. El pare li havia matat el desig molt de mica en mica i la mirava com una criatura, content. La meva besada s’ha entrecreuat amb l’energia d’una abella que tenia dins la boca, mesclada amb una bolla de greix, i he pogut sentir l’estremiment feliç d’una carn reverdida.

He rodoreditzat cada paraula d’aigua i de sequera, d’aliment i de gana, de serenitat i de follia, de pornografia i de mortgrafia amb la cura exquisida d’un alquimista, amb tota la paciència de l’escriptura.

Llegiu La mort i la primavera i sabreu un poc més qui sou.