Concerts ecològics

20.05.2016

Cada vegada els humans ens movem més en massa, fins i tot en els actes culturals. Hi ha, però, alguns artistes, gurus, que rebutgen la massificació, que volen estar a prop del seu públic i que, si són músics, cuiden els seus concerts per sentir-se pròxims a la gent i perquè tothom s’hi trobi còmode. La popularitat dosificada i ben distribuïda.

Manolo García i Quimi Portet

Manolo García i Quimi Portet | Marta Rollan

Però aquest any, un d’aquests grans ecologistes culturals, Manolo García, ha optat per fer uns concerts d’un format una mica diferent del dels últims anys. García acostumava a escollir espais no gaire grans, com el Tívoli o el Palau de la Música, i, si els omplia de seguida, afegia els concerts que calgués perquè tots els seus seguidors hi poguessin anar i hi estiguessin a gust. A gust i a prop. Fins i tot acostuma a baixar de l’escenari i es passeja entre la gent, deixa que el saludin efusivament i rebutja la intervenció de seguretat. És el músic de la gent.

El març del 2016, Manolo García i Quimi Portet, amb alguns membres de l’antiga banda El Último de la Fila –abans Los Burros i Los Rápidos–, van regalar als seus incondicionals dos concerts a Barcelona en què van tocar els temes dels inicis, els que estan clavats a la memòria amb tendres estaques, i també alguns de nous que havien quedat en maquetes i que no s’havien arribat a gravar mai. Les entrades a Razzmatazz es van vendre en un tres i no res, i els dos dies de concert van oferir un recital ple d’energia, d’emoció, una autèntica celebració de la vida i de la música. Només va fallar la infraestructura: un aforament fins al límit –si no sobrepassat– que impedia que els assistents poguessin comprar una beguda o anar al lavabo. Com les sardines al barril. Un públic en ple èxtasi, però privat de les necessitats bàsiques. Un petit descuit ecològic.

El dissabte 14 de maig, al Parc del Fòrum, Manolo García va oferir un extraordinari concert, musicalment parlant. Però van tornar a fallar les condicions en què els seus fidels es van trobar. Llargues cues per entrar a un recinte totalment asèptic i desorientador per on la gent navegava per trobar un lloc des d’on sentir-lo sense que el vent s’endugués les seves paraules. Dues pantalles intentaven ajudar-lo, però molts dels assistents es van sentir menystinguts. Fins i tot n’hi va haver que van veure l’actuació a través d’una tanca dins del mateix recinte, i molts van marxar abans que s’acabés el concert per evitar la immensa tromba de persones –equivalent a dos Sant Jordis– que en sortiria quan s’acabés.

Manolo García és un artista que sempre ha advocat pels drets humans i la igualtat, sempre ha cuidat aquest aspecte, i els seus seguidors són feliços anant als seus concerts. Però aquest any alguna cosa ha canviat. Alguns incondicionals de la seva música, les seves lletres i la seva veu, s’han sentit decebuts. En aquests concerts, sembla que s’ha obviat l’ecologia dels directes –que la gent estigui còmoda i no se senti part d’un ramat de xais, que se senti especial. Manolo García ho ha compensat entregant-se en unes actuacions extraordinàries, d’alt nivell musical i amb comentaris a favor del medi ambient i la solidaritat, però mentrestant el públic no es podia moure, en el cas de Razzmatazz, i no podia cobrir cap necessitat bàsica –sobretot la set i la possibilitat d’anar a uns lavabos inaccessibles.

Els temps han canviat. Els grans gurus musicals que van començar a tocar en directe als anys vuitanta potser ja no es veuen amb cor de fer tres hores de directe durant quatre o cinc dies seguits, és comprensible. Però alguns dels seus seguidors més fidels ja no se senten a gust en espais desangelats en què han d’estar més de tres hores drets i on l’escenari és més un mite que una realitat. Ens hi haurem d’adaptar, però és trist per al púlic que els ha seguit tants anys fidelment per molts pobles de Catalunya i d’Espanya. Manolo García és un cantant que la gent estima, i el vol sentir a prop i sentir-s’hi còmode. No vol veure’l en unes pantalles d’un Fòrum on el vent que hi bufa s’emporta el so, ni en un Razmatazz on gairebé no es pot ni respirar. La gent vol tenir l’oportunitat de poder-lo tocar, i fins i tot de vegades tenir la sensació que els mira als ulls.

Potser hauria de fer com Sting, entrades a dos-cents euros, però això no fa per a ell, sempre ha venut les entrades a preus populars, a la gent li agrada pensar que és fidel als seus principis i que no es vol lucrar excessivament.

O potser haurà de fer com alguns artistes: anunciar concerts sorpresa i que hi vagi qui se n’assabenti, al més pur estil Beatles, estratègia actualment molt en voga per part d’alguns grups catalans. Però segur que Manolo García vol que tothom tingui les mateixes oportunitats de sentir-lo i de compartir amb ell la celebració de la música.

L’única llança que es pot trencar a favor d’aquests concerts és l’amor que el cantant té pels seus orígens. Era un noi del Poble Nou, i tots dos concerts, al Fòrum i a Razzmatazz, han estat al Poble Nou, ell mateix ho ha recordat, emocionat, a l’escenari, en les dues ocasions.

La gent l’acompanyarà on sigui, fins a la fi del món, diuen alguns, però si pot ser en unes condicions més salubres i, per què no dir-ho, més segures –a Razmatazz, si hi arriba a haver una evacuació, hi hauria hagut un greu problema–, doncs molt millor. Fem ecologia dels concerts, també. I fem-la entre tots.

Tot i així, el públic enamorat de les seves lletres i de la seva veu diu, una vegada més: Gràcies, Manolo, moltes gràcies.