Serafí Pitarra, com si féssim Goldoni

20.10.2014

Jordi Prat i Coll ha dirigit al Teatre Nacional Liceistes i Cruzados, un muntatge que treu la pols a Serafí Pitarra sense trair un gram de la seva genuïna musicalitat. L’espectacle es pot veure fins al 9 de novembe a la Sala Petita.

Jordi Bonacolocha (Senyor Lluneta) i Pep Sais (Don Ambròs) a Licesites i Cruzados de Serafí Pitarra, que es pot veure fins al 9 de novembre a la Sala Petita de TNC | Foto May/Zirkus/TNC

Quan Serafí Pitarra escriu Liceistes i cruzados el 1865, la màxima rivalitat entre aquests dos teatres —l’un, representant d’un teatre arcaic directament lligat a la noblesa durant segles i l’altre, associat a la nova burgesia barcelonina— ja no vivia el seu moment més àlgid. D’aquí que tingués relativa distància com per deixar-se anar retratant la dèria dels seus protagonistes i aconseguir així una comicitat que de seguida ens remet a les comèdies humanistes de Carlo Goldoni. Sí, Goldoni és, al meu entendre, un clar referent de Pitarra quan s’allunya de les paròdies (L’esquella de la torratxaEl Cantador, representades fa poc en aquesta mateixa Sala Tallers) o de les farses històriques (La botifarra de la llibertat, Les píndoles d’Holloway). Un mercat de CalafL’apotecari d’OlotEn Joan Doneta o la mateixa Liceistes i cruzados són per diversos motius (trama, temàtiques, tria i tractament de personatges, ús de la llengua popular, sentit de l’humor…) de la família de La placeta, Un cas curiós, El teatre còmic o Els feréstecs. Crec que Pitarra recorre (que no imita) a Goldoni perquè a algú cal recórrer quan en la pròpia tradició, ateses les vicissituds històriques, era impossible enllaçar amb referents còmics vàlids. Com feu Goldoni amb els personatges de la commedia dell’arte, que se’ls fa seus per retratar com es comportaven els homes en societat (la veneciana del xviii) i fer-ne lupa del ridícul de molts dels seus comportaments dins d’aquests paràmetres, Pitarra tracta els seus personatges també amb una teatralitat que sembla generar nous tipus perfectament recognoscibles dins del tarannà català. Són tan recognoscibles que no podem evitar riure. Don Ambròs, el Senyor Lluneta, en Jaume o la Dolores molt bé podrien pertànyer a una evolució d’una commedia dell’arte nostrada, si l’haguéssim tinguda mai. Però allò important, com en Goldoni, no són els personatges per ells mateixos sinó els seus mals costums dins la societat que els emmarca. Així, a Liceistes i cruzados Pitarra ens mostra una Barcelona en ple canvi, una ciutat plena de menestrals vinguts a més, una ciutat on els matrimonis per negoci més que per amor determinaven la pertinença social, però sobretot mostra una ciutat plena d’amants de l’òpera o d’amants disposats a anar a l’òpera per deixar-s’hi veure, una ciutat plena de bons homes —com diu ell— però que perden l’oremus tan bon punt es posen a parlar de «treiato» (del Barça no podien, ja que no es fundaria fins al 1899).

Aquests dies, assajant aquesta peça (massa pocs, però feliços pocs) m’han vingut al cap noms com Joan Capri, Pau Garsaball, Rafael Anglada o Mary Santpere. I tot i que la meva primera coneixença (per edat) d’aquests grans comediants no va ser al teatre sinó gràcies al circuit català de televisió espanyola, els he tingut molt presents (quina sonoritat en les seves veus!). A la nostra manera, amb aquesta companyia generosa i tot terreny que s’ha creat per a l’ocasió, l’hem buscada aquesta sonoritat. Fins i tot, ens ha abellit anar més enrere i imaginar-nos com deuria sonar el vers en Lleó Fontova (creador del rol de Don Ambròs). Un vers, l’heptasíl·lab, trepidant, escrit amb el català «que ara es parla», ple de vamosvaies, i des de luegos però alhora amb un amor per la parla i les parles inqüestionable. Un vers que hem volgut que sonés a vers, sense dissimular-ho gens. L’hem volgut obertament teatral i fresc. Confiem, doncs, que aquest llisqui absolutament contemporani sempre des de la tradició.

 

Avui podeu guanyar invitacions a aquesta funció a través de twitter. Només heu de fer un comentari amb còpia a @nuvol_com o amb el hashtag #liceistes sobre algun dels tres articles de l’speaker’s d’avui. 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. En acabar de veure “Liceistes i cruzados”, vaig pensar el mateix que el director explica aquí a Núvol: “Ho ha dirigit com si fos un Goldoni, perquè l’obra de Pitarra no queda tan lluny”. I amb un suplement: Pitarra ens explica un tall de la història de Barcelona, que per a un públic barceloní podria tenir un interès afegit. (El condicional és perquè hi ha gent que només els interessa la història universal, explicada per continents sencers).

    Enhorabona, senyor Prat i Coll. Se n’ha sortit molt bé. Espero veure més obres tan ben dirigides com aquesta (i d’una manera tan clara, tan directa), per vostè.

  2. Molt encertat tenir com a referents els pioners com Capri.
    Una obra qm’agradaria veure! @nuvol_com #liceistes