Com ser un escriptor mindundi

29.04.2013

Probablement arribo tard a la polèmica d’aquest Sant Jordi (no em refereixo a dos o tres dies tard, sinó a dos anys i mig), però l’altre dia, com tothom sap, una escriptora es va queixar amargament que la classifiquessin en la categoria d’escriptors mediàtics. I a mi, que de vegades em costa que m’incloguin a la categoria d’escriptors (siguin mediàtics o no, si és que la categoria d’escriptor com a tal existeix i no és gent que es dedica a altres coses i a més a més, de tant en tant, quan els deixen escriuen llibres), em va saber greu. Així que, perquè no sigui dit, he decidit donar desinteressadament a aquesta escriptora una sèrie de consells sobre com ser un escriptor mindundi. Que jo en això, no és per presumir, hi tinc molta experiència.

 

Pilar Rahola

 

El primer que cal fer per ser un escriptor mindundi és no signar llibres per Sant Jordi. Sé que a vegades és difícil defugir l’escalf i l’agraïment espontani de la gent però, esforçant-te una mica, pots aconseguir que la teva editorial (igual que a Tello davant del Bayern de Múnich) et deixi fora de la convocatòria o, fins i tot, et digui primer que sí i després dos dies abans del Dia del Llibre et digui que no cal, total, no val la pena. És veritat que quedar-se a casa un dia tan maco és una mica avorrit, però no es pot tenir tot. O ets un mindundi o ets mediàtic. I per a mindundi no val qualsevol. T’ho has de treballar.

Una altra cosa no menys important és recórrer Catalunya sencera anant de premi literari en premi literari, sota pseudònim, buscant la publicació del teu llibre. ¿A qui no li agrada gaudir de llargs viatges amb la Renfe o pagar peatges a les autopistes? Però aquests són alguns dels avantatges reservats a la categoria de mindundi. [Petit parèntesi aquí per destacar la funció, mai prou agraïda, de tots els qui organitzen premis literaris locals. Molt bé, continuem.]

També has de fer servir enginyosament els teus propis mitjans de comunicació personals: twitter, blocs, facebooks, vídeos amb pocs recursos econòmics, etc. No cal dir que és molt més dur i atrafegat tenir una presència continuada als mitjans de comunicació deu o dotze hores setmanals. ¿Qui no prefereix exprimir-se el cervell amb cada tweet tant o més que amb cada línia del llibre perquè algú, encara que sigui de casualitat, s’interessi pel que fas? És molt injust que esgriguis “bon dia” i ja et retuitegin milers de persones, només per ser famós. Tothom sap que als escriptors mediàtics els tenen prohibit ser originals en els seus comentaris. Si no, per descomptat que també demostrarien el seu talent.

I és que l’etiqueta d’escriptor mediàtic és injusta. Com si tothom fos igual. Hi ha escriptors presentadors de telenotícies, escriptors polítics (cada vegada més, per cert, potser és que estan avesats a explicar ficció), escriptors amb reivindicacions socials, escriptors esportistes, escriptors pares d’esportistes, escriptors fills de pares de germans d’esportistes, escriptors cunyats d’amics de pares d’esportistes (o que han compartit vestuari amb ells, o que van pujar un dia junts a un taxi) i fins i tot alguns (no gaires) escriptors que escriuen. A mi em van dir que per ser escriptor calia esmerçar-hi moltes hores i treball… ¿I com s’ho fan si estan tot el dia a la tele? Tenen molt més mèrit. Els escriptors que no surten a la tele juguen clarament amb avantatge (un cop més). De segur que si Dostoievski hagués hagut de sortir a les tertúlies radiofòniques del matí o preparar-se una opinió sobre qualsevol dels temes que surten a El gran debate, no hauria pogut escriure la meitat de les seves novel·les. O el mateix si Kafka hagués hagut de pertànyer al Consell per a la Transició Nacional.

I si, malgrat no parlar mai enlloc, no anar a signar llibres per Sant Jordi, passar-se tot el dia escrivint, presentar-se a premis locals amb pseudònim i fer tweets d’autopromoció amb el risc que et facin unfollow, encara hi ha algú prou desaprensiu com per anomenar-lo/a escriptor mediàtic, faci com jo. Escrigui contes. ¿O ha vist algun escriptor mediàtic que publiqui un llibre de contes? I sobretot, si algun dia algú l’anomena escriptor mindundi no s’ofengui. Nosaltres ho portem amb orgull.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

13 Comentaris
  1. Que algú que s’anomena escriptor no tingui altre recurs que anar repetint una paraula tan forana i ridícula com “mindundi” és una mica penós.

  2. Hi ha una altra categoria per sota de l’escriptor mindundi, que és l’escriptor inèdit o desconegut. A diferència del mindundi, l’inèdit o desconegut no es molesta ni a presentar-se als premis (ni amb pseudònim ni amb el seu nom: simplement no s’hi presenta). L’escriptor inèdit o desconegut simplement escriu. No el coneix ningú, tret d’un grup reduït d’amics i familiars i les seves obres aniran a parar a un bagul (com les de Pessoa) perquè els descendents o hereus decideixin què en fan. D’escriptors així en conec uns quants. Algun dels meus millors amics ho és, d’escriptor inèdit o desconegut. I jo tinc la sort de poder-lo llegir. Tot un privilegi.

    • Gràcies! Això dels mindundis m’ha agradat, però amb el que dius dels inèdits i desconeguts m’hi he identificat del tot.

      Jo tinc una novel.la que no es publicarà mai, no sé si per la meva inseguretat, perquè no és prou bona o per algun altre misteri que em fa por explorar. L’han llegida un grapat d’amics i familiars i a tothom li ha agradat, però del seu criteri no me’n refio perquè m’estimen.

      De fet, jo ni em considerava escriptor, però com que sóc inèdit i desconegut (i no conec a cap esportista, no surto als mitjans i no sóc polític), m’agrada saber que tinc un lloc en aquest món: en un comentari d’un paio que es diu Anton M Canals i que comenta un article d’un escriptor mindundi que es diu Ramon Pardina.

      PD entre parèntesi: (el Ramon Ávarez potser té una mica de raó en l’ús del terme “mindundi”, però això no li treu gens de mèrit a l’essència de l’article).

      PD personal a l’Anton: Et recomano “El poeta i altre contes”, del Vicenç Pagès Jordà. Hi té un experiment molt enginyós sobre escriptors inèdits.

  3. Ai Ramon, quanta raó tens… n’hi ha que viuen com rajàs i encara es queixen!! a picar pedra els posaria jo, a esgarrapar minuts de concentració entre factura i factura, per obtenir l’impagable recompensa de que no et conegui ni Déu, o bé, potser Déu sigui l’únic que et coneix.

  4. Hola, Ramon!
    M’he sentit totalment identificat. Molt bon article.
    I enhorabona si aconsegueixes, com jo, arribar al mínim per ser escriptor mindundi, que és el fet que ens publiquin…
    Endavant i molta salut.
    Manel

  5. La senyora Rahola, autèntica verdulera de les ones, pot dir missa i empipar-se tant com vulgui, però si ven llibres és perquè surt baladrejant a la tele. Seria bo que algú es dediqués a estudiar-ne les intervencions que ha anat fent al llarg dels anys per veure el camaleonisme de les seves opinions (n’anava a dir idees, però ni això).

  6. Estic molt d’acord amb tu. Cada any penso en la moguda mediàtica que es fomenta a Catalunya el dia de Sant Jordi, el dia dedicat especialment al llibre i a la rosa. M’encantaria aquesta celebració i promoció de la cultura si no fos perquè com sempre ocorre amb aquests esdeveniments són aprofitats per uns quants personatges mediàtics que, sense tenir l’ofici d’escriptors, aprofiten el moment per vendre els seus mediocres llibres. El més trist de tot és que la bona literatura i els bons escriptors, els que té veritablement coses que explicar, queden relegats i en molts casos oblidats. Ramón, et recomano aquest article de Josep Maria Uyá que he llegit avui al diari Avui que ho explica molt millor que jo (clar, ell és escriptor jo no) . Tot plegat em recorda a lo que passa amb l’art.
    Salutacions

  7. Les referències a Dovstoievski i a Kafka m’han arribat al cor, tot i ser injusta, donat que la majoria d’escriptors s’han de dedicar a altres feines per guanyar-se les garrofes. Això si, pagaria per veure baixar del Cel al Dovstoievski i al Kafka per Sant Jordi, i fer amb les parades mediàtiques com Jesús al temple.

    • Una cosa és tenir dues feines i una altra és aprofitar-ne una per ser reconegut en l’altra. No crec que Kafka i Dostoievski fessin servir aquesta estratègia.