Com ser un bon espectador

7.02.2019

La vida cultural barcelonina està farcida d’inauguracions, estrenes, vernissatges, esdeveniments, opening nights i altres mandangues variades. Avui parlarem de l’etiqueta i el saber estar en les arts vives, aquelles manifestacions artístiques fetes per éssers vius, en directe i davant nostre. Ja sigui a teatres, auditoris, ateneus, casals populars o centres parroquials, el decòrum i les bones formes no s’han de perdre mai quan assistim a un espectacle i, sobretot, quan en acabar ens demanen la nostra opinió. Aquí teniu cinc claus de comportament, saber estar i bones maneres. La Teresa Gimpera aprova aquest missatge.

Foto: Pixabay

1. Abans de sortir de casa: tingues molt clar on vas, qui hi haurà i, sobretot, qui et veurà. La dissenyadora Carolina Herrera té la clau: “Vesteix de negre i encertaràs”. I una altra de les seves màximes, que a casa seguim al peu de la lletra: “Tothom hauria de tenir un mirall de cos sencer al rebedor de casa. Abans de sortir, mira’t al mirall i treu-te complements”. Com molt bé ens va ensenyar Mies van der Rohe, “menys és més”, i no cal semblar un personatge de La Cubana per tal de ser vist i recordat. Recorda on vas: al TNC el llacet groc dona punts, al festival Sâlmon fa pagès. A l’Antic Teatre es valorarà una arracada al nas, al Romea un bon abric. A la Sala Hiroshima, arracada al nas i abric de pells (sintètic, naturalment).

 

2. Puntualitat, higiene personal i revisió mèdica: ho sabem, et fa molta il·lusió veure aquest espectacle però, si tens un pneumotòrax, potser és millor que et quedis a casa. L’hivern és època de refredats, grips i tos expectorant, en som conscients, però anar pels llocs repartint gèrmens i microbis és molt del segle XIII. Recorda que, si un espectacle comença a una hora determinada, a aquella hora has d’estar assegut a la butaca. No, la taquillera (o el taquiller) no et deixaran entrar, un cop hagi començat. I encara menys si això suposa entrar directament a escena (això només t’ho deixaran fer si ets Oriol Broggi i has dirigit l’espectacle tu mateix).

 

3. Espectadors amics dels artistes: ens ha quedat clar, ets molt col·lega d’un dels intèrprets, vau fer junts “Esgrima II” a l’Institut del Teatre o vau estar enrotllats l’estiu del 2014 a Cambrils. Els espectadors massa motivats poden arruïnar, creieu-me, una estrena als espectadors del seu costat. Si rius massa fort o expresses les teves opinions de manera massa ostensible (el plor, la ràbia o la comprensió lectora) pots provocar el rebuig instantani dels teus companys de filera, que es traduirà en un rebuig instantani (i inconscient) cap a l’espectacle que estan veient. Si la peça t’avorreix enormement, no cal que miris el rellotge cada cinc minuts i badallis de forma ben sonora. Segurament els espectadors del teu costat pensen el mateix. Però són molt més educats que tu.

 

4. Els aplaudiments: l’hora de la veritat. Només podràs ser sincer i expressar el teu malestar amb allò que acabes de veure si vius als anys setanta o ets un abonat del Liceu. Si aquest no és el teu cas, pots mostrar el teu agraïment als intèrprets: considera-ho una mostra de solidaritat. Hi ha diverses tàctiques a seguir, quan l’espectacle no t’ha agradat: els aplaudiments muts, el “marxo corrents que perdo l’últim metro”, el “busco alguna cosa a la bossa i mira, tinc les mans ocupades”. Aixecar-se a aplaudir: fes-ho només quan el cos t’ho demani. Si t’ho has de pensar dues vegades, és que el cos no t’ho demana. Si t’aixeques perquè ho fan els espectadors de davant teu i no pots veure l’escenari: això no compta, reina. Pregunta a l’aire: aquells que graveu la salutació dels actors, què en feu d’aquests enregistraments?

 

5. El col·loqui postfunció: la part més delicada de la nit. Si ets al TNC i hi ha vi, cava i bombons, hauràs de ser ràpid. Les senyores que creuen els passos de vianants a pas de cargol es transformen en guepards, quan flairen mam i teca. Si no fumes, sempre és un bon moment per començar: el gremi dels fumadors té l’avantatge de ser el primer que abandona la sala. Si coneixes algú de l’equip artístic o tècnic i l’espectacle t’ha semblat un horror, vet aquí algunes frases que et poden ser d’ajuda. Més entusiasme a l’escenari que a la platea: “Tu t’ho has passat bé, oi? Això és el més important”. Teatre privat i ben pagat: “Mira, uns mesos que no t’has de preocupar pel lloguer”. Peça incomprensible i/o abominable: “Una proposta molt interessant”. Tema delicat que no es pot criticar: “Molt necessari. Un cop de puny a l’estómac”. I com a últim recurs, sempre es pot dir la frase que diu l’Angela Lansbury quan allò que ha vist li ha semblat un horror: “No havia vist mai res semblant en tota la meva vida”.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Genial l’article, em sento molt identificada amb el punt 2, quan comença una obra de teatre comença la tos col·lectiva i és francament molest. Avui a la nit vaig al teatre, veurem com estan els microbis, si en bon estat o ja van de baixa.

  2. Hi afegeixo la gent que no gasta mocadors i es passa l’obra tirant candela amunt, els espectadors amb halitosi –i aquí hi incloc algun crític teatral–, la gent que riu massa fort, la gent que triga tres quarts d’hora per desembolicar el carmelet i, darrerament, la gent que s’avorreix i mira el mòbil, enlluernant-nos amb el feix de llum als de tres files més enrere.

  3. Un bon retrat dels temps que vivim. Com serpentejar llefiscosament per quedar bé en funció d’on siguis, víctima del que dictin els canons imperants en cada indret. La personalitat es torna camaleònica i la marquen els altres. Donant la nota és tot molt guai.