Com que ‘estamos en ello’?

27.06.2015

Cada setmana sento expressions noves. I sabeu quantes n’hi ha que siguin catalanes? Cap. En algun cas, les sento en castellà directament. En algun altre cas, disfressades amb un vel transparent: la traducció literal. N’hi ha tantes, que escollir-ne tres exemples m’ha costat molt. M’he decantat per col·loquialismes, d’aquests que no trobem als diccionaris (encara) i que la televisió no corregeix, perquè no els fan servir els presentadors de telenotícies, sinó els convidats de les tertúlies o els qui improvisen, sense que ningú els esmeni. Som-hi?

«Si us plau, quan tingueu la temptació de dir “Estamos en ello”, mossegueu-vos la llengua»

Estamos en ello

Si us plau, quan tingueu la temptació de dir-ho, mossegueu-vos la llengua. Ep!, això sí, m’estimo més que ho engegueu així, en castellà, que no pas, com vaig sentir no fa gaire, «estem en ell».

Aquesta és una de les expressions que ja han ultrapassat els diguioiga i que s’han escampat entre tota la població catalanoparlant. Però… com ho dèiem abans? Doncs suposo que depenia del context. Per exemple, suposem que es troben dos amics i l’un li diu a l’altre: «Ja teniu el viatge a punt?» Podem sentir fàcilment com l’altre li respon: «Estamos en ello». Fa uns quants anys potser li hauria respost: «Hi anem treballant» (o, més concretament, «L’anem preparant»).

Segons el context exacte o el grau de formalitat, també podem dir: «anem fent», «ho tenim encarrilat», «anem fent camí», «anem fent via»… Si posem èmfasi en el ritme: «de mica en mica», «a poc a poc», «pas a pas». Si ens hi dediquem amb molt d’esforç i volem que es noti, «fem mans i mànigues», «hi posem el coll», «ens hi escarrassem», «ens hi matem», «suem la cansalada», «suem la gota negra», «suem tinta»

Más de lo mismo

Quan la vaig sentir per primera vegada, fa set anys o vuit, vaig pensar: «Això no paga la pena ni traduir-ho perquè durarà quatre dies.» Que n’anava, d’equivocat… La tenim tan instal·lada en la nostra parla que, si convé, la calquem i tot: diem més del mateix tan tranquils que aviat semblarà que hem dit tota la vida.

Però no, no ho hem dit tota la vida. Imaginem-nos aquesta frase: «Em pensava que seria un llibre diferent dels anteriors, però em vaig trobar que era més del mateix.» En un cas com aquest abans hauríem dit «…em vaig trobar la mateixa història de sempre» (o bé «la mateixa cançó»).

«Recuperar ‘la cançó de l’enfadós’ ens pot servir per a evitar ‘más de lo mismo’»

I encara tenim expressions més genuïnes. Vegem-les en aquests dos exemples:

«Vaig sentir el primer discurs i em va agradar, però els altres van ser més del mateix i es van fer molt pesats.» Ací segurament hi escauria: «…però la resta va ser la cançó de l’enfadós» (o «la cançó enfadosa», més pròpia de les nostres comarques).

«Han tornat a guanyar els de sempre? «Doncs sí: més del mateix.» La resposta hauria pogut ser «Doncs sí, sant tornem-hi.» Amb aquestes variants: «ja hi tornem a ser», «tornem-hi» o «tornem-hi, que no ha estat res»

Es lo que hay

Una altra expressió que semblava que seria efímera i ja fa més de quinze anys que ens fa companyia. Aquesta sí que la tenim traduïda i ben escarxofada entre nosaltres: És el que hi ha. Només cal fer una mica de memòria per recordar com ho havíem dit sempre. De solucions, en tenim un cabàs. Un exemple:

«Hem vingut a prendre el sol, però avui fa un dia núvol. És el que hi ha.» En un cas com aquest, la solució és fàcil: «què hi farem?» (o «què hi vols fer?»).

«‘És el que hi ha’ s’ha escampat tant i ha envaït tants matisos, que hem de menester un sac de solucions per a tapar el forat»

Però ja s’ha escampat tant, i ha agafat tants significats, tants matisos, que haurem de tenir més solucions a l’abast. Esmentem-ne unes quantes: «les coses són com són», «les coses van com van», «ja se sap», «agafem-ho com vingui», «va com va», «prenguem paciència»… (Ja hem enterrat «lloat sia Déu» o «beneït sia Déu», oi?)

Recordo que cap a principi d’aquest segle a TV3 feien un programa que es deia 7 de notícies, amb en Toni Soler i tota la colla. Al final algú deia, si fa no fa, una cosa com aquesta: «Això és ho qué hi ha i així s’ho hem contat.». Era una mofa del català que parlava algú que no en sabia, amb barreja d’expressions castellanes evidents. Si us he de dir la veritat, no sé si ara riuríem tant…

«La degradació del català és un com una roca que s’ha desprès de la muntanya i va rodolant rostos avall: o deixem que ens aixafi com una coca o mirem de falcar-la»

Com he dit més d’una vegada, la degradació del català és un com una roca que s’ha desprès de la muntanya i va rodolant rostos avall. Tenim dues solucions: o deixem que ens passi pel damunt i ens aixafi com una coca o mirem d’aturar-la i falcar-la.

Hi ha un fil discursiu que pretén analitzar el problema i que diu que no ens hem de centrar en aquestes foteses perquè és tot el sistema, que perilla. En Pau Vidal, a El bilingüisme mata, sembla que se’n faci ressò. És al capítol «No era el barco»:

«Desgraciadament, al filòleg vocacional els arbres dels mots no li deixen veure el bosc del sistema lingüístic. Un idioma no són quatre mots i expressions […]. Una llengua no és pas una suma de mots sinó, sobretot, les relacions que s’estableixen entre ells. És com si diguéssim que la cuina són les pastanagues i els ous. No, això són els ingredients. Però una cosa és un ou i una altra, una truita, una cosa és una truita a la francesa i una altra, una de patates, una cosa és una truita a la francesa per esmorzar i una altra per sopar, de segon plat; una cosa és un entrepà de truita i una altra un timbal de truites. Una llengua és un sistema complex fet d’elements tangibles (les paraules, els morfemes) i d’intangibles (l’ordre de la frase, la tonalitat, la freqüència…), i no és possible modificar-ne un sense afectar els altres. Si no deixes evaporar el vi bo mentre prepares el farciment, el resultat del plat no serà només que tindrà més gust de vi; el tomàquet també en quedarà afectat, perquè s’haurà cuit menys, i la ceba serà menys melosa, i la carn eixarreïda. El problema de la interferència entre llengües no són uns quants barbarismes, és la modificació sintàctica i l’alteració fonètica. És la diferència que hi ha entre el quefa del besavi i el qué cabrón del nét» (p. 24).

Sí, deus tenir raó, Pau, és clar… O potser no ben bé. Perquè si deixem evaporar el vi bo fins al punt que toca, però resulta que el farciment era dolent, vols dir que ens l’aprovaran, el plat? Això dels arbres i el bosc està bé, però cada arbre també té importància. Que no podem perdre de vista que som en un bosc? D’acord (o entesos). Però si la processionària ataca un arbre (o dos, o tres), bé haurem d’actuar sobre cada arbre malalt, oi? I si fem una truita amb ous de can Garriga, no serà infinitament més bona que la que puguem fer amb ous del supermercat?

«Si el 2012 la malaltia es podia guarir, qui ho diu que el 2015 ja no tingui remei?»

Tu mateix ens ho demostraves a Catanyol.es. El catanyol es cura. Passaves el ganivet i la destral a interferències de tota mena: pins i pinedes, ous i truites, ingredients i sistemes de cocció… I, a més, com deia el títol, t’ho miraves amb optimisme: El catanyol es cura. Si el 2012 la malaltia es podia guarir, qui ho diu que el 2015 ja no tingui remei? Doncs l’articlet d’avui, Pau, pretén contribuir a aquesta teràpia.

I ara, si em disculpeu, me’n vaig a dinar. Tant parlar de pastanagues, truites i farciments m’ha fet venir salivera.

Podeu llegir aquest i altres articles al bloc de Jordi Badia, El clot de les ànimes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Les tendències lingüístiques les marquen les televisions (p.e. la major part dels infants catalans prefereixen Boing o Clan al Club Super 3, no vull entrar en raons de pressupost o altres, i d’aquí salten a l’Energy o al Discovery Max, etc.) i en aquest sentit els catalans patim una immersió lingüística profunda i continuada.

  2. és ben curiós, però si dius es lo que hay, ningú se t’hi enfada però si dius què hi vols fer com el jo hi està implicat sembla per a qui ho escolta que no hi vulguis fer res i que ja t’està bé. això em va passar a mi a la feina. deu ser per això, em pregunto ara, que la gent opta per aquestes expressions anodines on no hi ha un subjecte actiu i a més amb tendència a dir-ho en una llengua diferent???!!!