Com hem de transcriure fonèticament Carles Puigdemont?

1.02.2016

Com transcriuríeu el cognom del nou president de la Generalitat, Carles Puigdemont? La fonètica és també un dels àmbits d’estudi d’una llengua; més concretament, és la ciència que fa referència a les propietats físiques dels sons de la parla, i es diferencia de la fonologia, que estudia de quina manera aquests sons s’organitzen i combinen en un sistema lingüístic concret, i com contribueixen en la producció de significat. La fonètica s’encarrega d’estudiar les característiques articulatòries, acústiques i perceptuals dels sons d’una llengua, i la manera com es combinen i modifiquen en el discurs oral. A efectes pràctics, doncs, també serveix per saber com s’han de pronunciar els mots i les seqüències de mots.

Carles Puigdemont, nou president de la Generalitat de Catalunya

Carles Puigdemont, nou president de la Generalitat de Catalunya

Per saber com es pronuncia una paraula utilitzem un alfabet fonètic (generalment, l’Alfabet Fonètic Internacional), que serveix per representar per escrit els sons que produïm oralment. Per exemple, Carles Puigdemont es transcriu [kàrləspuʤðəmón] en oriental, i [kàrlespuʤðemón] en occidental, tal com indica l’Ésadir. La pronúncia d’una determinada paraula varia, per tant, en funció de l’àmbit geogràfic: no es pronuncia de la mateixa manera Carles Puigdemont en català central que en nord-occidental, valencià o balear. En aquest sentit, és molt útil consultar els recursos de transcripció fonètica que han elaborat les professores del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, Josefina Carrera-Sabaté i Clàudia Pons-Moll —amb Joan Solà com a promotor del projecte—, i que es poden trobar al web Els sons del català. S’hi recull informació fònica sobre les varietats dialectals del català, i exercicis de transcripció fonètica i de reconeixement de diagrames articulatoris específics.

El sistema vocàlic del català oriental (que inclou varietats com el central o el balear) consta de vuit vocals: [ə], [a], [e], [ɛ], [i], [o], [ɔ] i [u], mentre que el de l’occidental (que inclou varietats com ara el nord-occidental i el valencià) en té set, perquè no disposa de vocal neutra [ə]. Tal com explica Maria-Rosa Lloret en el llibre La fonologia del català (editorial Santillana), l’articulació de les vocals és més oberta que la de les consonants i es classifica segons el grau d’avançament de la llengua (anterior, central i posterior) i el grau d’elevació (o d’obertura) de la llengua respecte de la volta del paladar (alt, mitjà alt, mitjà, mitjà baix i baix). Solen ser sonores i orals, si bé circumstancialment es poden ensordir i nasalitzar en contacte amb determinades consonants. A Els sons del català, hi trobareu taules de sons vocàlics per al català central, nord-occidental, valencià i balear.

Les consonants, a diferència de les vocals, es produeixen quan el flux d’aire es constreny en alguna zona del tracte vocal, tal com s’indica en el mateix llibre. Les consonants del català es classifiquen segons el lloc d’articulació (bilabial, labiodental, dental, alveolar, prepalatal, palatal i velar), el mode d’articulació (oclusiu, fricatiu, africat, nasal, lateral, ròtic i aproximant), i la sonoritat (sord o sonor). A Els sons del català, hi trobareu taules de sons consonàntics per al català central i nord-occidental, el valencià i el balear.

Algunes qüestions de fonètica catalana

De la mateixa manera que quan escrivim a un amic nostre no ho fem igual que quan fem un treball, no parlem igual quan ens adrecem a la nostra veïna que quan parlem davant d’un auditori, sinó que fem servir registres de la parla diferents. Per això, l’IEC va publicar l’any 2009 La proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana (I i II), en la qual establia les principals característiques de l’estàndard oral del català, basat en un model polimòrfic i de caràcter composicional. Aquest model és útil perquè admet la possibilitat de mantenir els trets propis de les diverses modalitats dialectals de la llengua però també distingeix els registres formals dels menys formals —que aglutina alguns fenòmens propis dels dialectes i els col·loquialismes. La Gramàtica de la llengua valenciana també recull una proposta de pronúncia estàndard del valencià.

L’estàndard, tal com el va definir Lluís Payrató a Pragmàtica, discurs i llengua oral (2010), és la “varietat lingüística que té components de dialecte i de registre i que constitueix la llengua comuna i de referència d’una comunitat de parla”. En una conversa informal i espontània amb el nostre veí, són habituals fenòmens com la caiguda de vocals àtones entre consonant i erra (veritat  – [bɾ]itat), l’emmudiment de la ela en certes paraules (altreatre) o de la a inicial (anarnar, aquest quest), la reducció dels diftongs (quaranta[ku]ranta), les sonoritzacions de les terminacions en –ssió (pressiópre[z]ió, comi[z]), les assimilacions (estiu[i]stiu, seixanta[ʃ]eixanta) o les palatalitzacions de la ela inicial (lògic[ʎ]ògic). Aquests fenòmens, però, no són admissibles en un context de formalitat (per exemple, el context radiofònic o televisiu), sinó que cal tenir en compte els criteris de La proposta de l’IEC. També es pot consultar, en el cas del valencià, la proposta per a un estàndard del valencià del GNV. Repassem ara, alguns dels dubtes que tenim a l’hora de pronunciar determinades paraules.

boca_a_bocaL’accentuació de mots estrangers i adaptats

Mots com handicap, tiquet, hoquei, futbol o bungalou són termes estrangers —anglesos— adaptats al català. De manera general, aquests termes en anglès són esdrúixols o plans, però, quan s’adapten al català, esdevenen aguts, “seguint el patró no marcat que s’aplica als mots que acaben en consonant”, tal com argumenten Salvador Oliva i Pep Serra al capítol dedicat a l’accent de la Gramàtica del català contemporani. Per tant, un terme com futbol, que l’hem adaptat de l’anglès, el pronunciem amb l’accent a l’última síl·laba, [fubbɔ́l], i no com si fos una paraula plana, [fúbbol]. Ara bé, termes com Washington o Amsterdam conserven el patró accentual de la llengua d’origen: “Sembla que en aquests casos la posició de l’accent s’aprèn per a cada mot i no es pot deduir en el sistema del català”, conclouen Oliva i Serra.

La reducció vocàlica

La reducció vocàlica és un fenomen segons el qual el conjunt de vocals que poden aparèixer en un context es redueix, en nombre, en un altre context. En el cas del català, això ocorre en posició àtona, i és especialment notori en català oriental, en què la majoria de varietats passen de set vocals en posició tònica a tres en posició àtona (consulteu, per exemple, el capítol de Joan Mascaró de la Gramàtica del català contemporani). La reducció vocàlica en una paraula depèn del grau d’arrelament del terme en la nostra parla comuna, i no sol donar-se en cultismes, estrangerismes i en mots escurçats. De totes maneres, la Proposta de l’IEC recomana fer-la en aquells termes que, tot i que van aparèixer a la llengua com a neologismes, amb el temps han perdut aquest caràcter culte. En són exemples class[ə], èx[u]d[ə], fas[ə], làs[ə]r o cabl[ə], així com topònims com ara Pedralb[ə]s, Sitg[ə]s o Londr[ə]s. Un cas que genera força dubtes és la conjunció que, del qual ja vam parlar en aquest article sobre Els deu errors més freqüents en català, i que es pronuncia amb vocal neutra [ə], a diferència de la partícula tònica què, que es pronuncia amb e oberta [ɛ].

Simplificació dels grups consonàntics

Un morfema català pot arribar a tenir fins a tres consonants seguides. Quan parlem, però, tendim a simplificar alguns grups consonàntics, com és el cas de la ena en el prefix culte trans-, que trobem en termes com transcendència (trascendència), però que cal mantenir en els registres formals. Cal evitar, també, la ultracorrecció transplantar en lloc de trasplantar i altres termes com trastocar que comencem per tras- (trastocar, traspuar, trastornar) i no pas per trans-.

La sonoritat en posició prevocàlica

Quan una consonant sibilant es troba en posició final de mot i va seguida de mot que comença en vocal sol experimentar un procés de sonorització. Així, pronunciem due[z] hores i noie[z] amables, i no pas *due[s] hores i noie[s] amables.

Les oclusives, en aquest mateix context, solen mantenir el valor de sonoritat original, si bé es poden observar algunes sonoritzacions davant de vocal en algunes variants del valencià i al sud del domini nord-occidental, com per exemple ca[β] amunt per cap amunt. Es poden trobar més exemples com aquests en el capítol de Blanca Palmada, dedicat als “Fenòmens assimilatoris”, de la Gramàtica del Català Contemporani.

Enllaços consonàntics

En català oriental, és freqüent simplificar els grups consonàntics que es troben a final de paraula quan parlem: tots sabem que hem d’escriure vent amb te final, però que no es pronuncia i per tant que hi ha una simplificació del grup consonàntic, com acabem de veure. Aquesta simplificació de grups consonàntics finals se sol donar quan el mot següent comença per vocal (fent això), quan es troba a final de frase (el camp) o davant de consonant (camp tancat). Ara bé, en el cas dels gerundis (fent) seguits dels pronoms hi o ho o de les expressions vint-i-u i Sant Antoni, no es produeix cap elisió perquè “el grup consonàntic no és percebut com si estigués en posició final”, tal com explica Nicolau Dols a la Gramàtica del català contemporani.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Me permeti de suggerir que canvieu “la manera *com” castellà per “la manera que” o “la manera amb la qual/amb què”

  2. Doncs jo, parlant de central barceloní, em fa l’efecte que pronuncio [kàrləspuʤdəmón], amb una [d] i no una [ð]. Diria que l’africada anterior m’impedeix de dur la llengua fins a la posició aproximant i que, per tant, faig una oclusiva dental sonora i llestos. Pot ser?

  3. Si tiquet i futbol els pronunciem amb l’accent a l’última síl·laba, per què diem bàsquet i no basquet?