Com deixar de parlar per sempre més de la independència

10.09.2014

Últimament, vagis a la sobretaula que vagis, sempre hi ha algú que exclama: “N’estic tip, de la independència!”. Fartanera, aquesta, sorgida de l’excés de presència pública de l’assumpte del procés, ens aclareixen. Podria deduir-se, doncs, que a aquests individus o especímens els agradaria un grau més alt de discreció, un procés d’independència més silenciós, més imperceptible, més ocult. Críptic, enigmàtic, sense gairebe notícies. Potser la seva aspiració és llevar-se un dia en un país independent, sense haver sofert aquelles molèsties, sobresalts, tibantors i situacions domèstiques incòmodes que comporta el nostre procés. Sobretot quan tens un cunyat que està en contra de la independència perquè els seus avis van néixer a Ponferrada o a ell li agrada molt el cochifrito o perquè, atenció, no es vol separar de la cultura espanyola. Costa entendre un amor tan encès a la cultura per part d’algú tan profundament inculte, capaç d’expressar una idea com aquesta.

 

Dones que voten, el 19 de novembre de 1933

Però no. No ens equivoquéssim, la seva aspiració no és aquesta, ja que són els mateixos que insisteixen en que el referèndum (o la consulta) no es farà. És simptomàtica l’alegria soterrada amb què t’ho diuen, aquell mig somriure avergonyit (avergonyit perquè, la majoria, encara conserven un rastre de dignitat i tanta impostura els acabarà provocant pedres al fetge). Tot i això, no poden reprimir la felicitat exultant que els provoca imaginar que la policia, la Guàrdia Civil, l’exèrcit, la guàrdia urbana de gala amb el casc emplomallat i el Delegat del Govern com a escut humà, si convingués, ho impedirien.

Arribats a aquest punt, hi ha algú que apunta el següent (de fet, aquest sóc jo): “Quan els ciutadans, els diaris, les ràdios i els polítics van deixar de debatre sobre el sufragi femení? El 1933, quan les dones van accedir al dret al vot. Fins llavors, s’havien mantingut grans debats sobre la conveniència o no del vot femení, durant dècades i dècades”. De fet, el nostre debat sobre la independència de Catalunya és una exhalació comparat amb el mantingut durant dècades (arrenca al segle XIX) del sufragi femení. El debat sobre el sufragi femení no es va allargar els anys 1934, 35 o 36 i ningú no el va tornar a treure durant la transició democràtica. Va quedar aparcat per sempre més.

Però segueixo el meu fil de la sobretaula d’abans: “Els detractors del sufragi femení esgrimien uns arguments que, llegits avui, fan angúnia. Certament, van perdre molt temps i energies en un assumpte que, mirat ara i ja llavors, és i era d’una obvietat aclaparadora. Com el referèndum que ara tenim entre mans”.

Per altra banda, a les sobretaules sempre hi ha algú que planteja: “Però com seria una Catalunya independent? Depèn de com, la independència de Catalunya m’interessa i depèn de com, no”. Això m’ho ha dit un polític en actiu, revelant la pìtjor cara de la politiqueria llardosa dels partits. Seria el mateix que dir el 1933: “Depèn què votin les dones, els concediré el vot o no. Només els el donaria si en unes eleccions votessin l’opció política que a mi em satisfà o em convé o jutjo millor”. Com serà la Catalunya independent?, es pregunta molta gent. Com ho vulguin els seus ciutadans i ho expressin a través del vot a les eleccions al Parlament de Catalunya, una vegada el país sigui independent. Una altra resposta seria antidemocràtica. N’hi ha que defensen la incorporació de mecanismes de regeneració –cabdals, i la independència és un bon moment per a portar-los a la pràctica-. Però altres s’imaginen un país independent fantasiós que no existeix en tot Europa. Tenir com a models Holanda o Dinamarca ens ajudarà a avançar en el procés. Això és, models reals, no quimeres somiades.

Quan siguem independents, conclourem aquest debat per sempre més. Tan enutjós per als entusiastes d’Espanya. Pobres, encara els falta una mica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Un article que vessa de seny. Jo ho veig de la mateixa manera. També hi ha qui es pregunta si una Catalunya independent es convertiria en una nació empobrida. Com si un cop independents la intenció dels catalans fóra la de posar-nos a dormir a la palla i deixar de pencar (que segons el tòpic és lo nostro), com si automàticament, amb la independència, perdéssim el dinamisme que ens caracteritza. Si fins ara hem tirat endavant, tot i que ens hem hagut de conformar amb les escorrialles, si hem creat riquesa i un cert benestar, si hem esdevingut un país bastant arregladet (amb totes les deficiències que vulgueu), tot i que ens han xuclat fins el moll de l’os, ¿ara que treballarem per nosaltres resultarà que perdrem totes les il•lusions? ¿No serà al revés, que ens ho agafarem amb més empenta i tot, encara que sigui per amor propi?

  2. Doncs sí, per mi que ens signin on calgui i som independents la setmana vinent, l’octubre com a molt tard. Així, ja podria anar pensant en altres coses, com en què gastar les pagues que em tornaran.

  3. Sí, encara que fa ràbia haver de donar la raó al Gomà tantes vegades… Jo també estic tip dels que ens volen fer creure que amb la independència estarem millor o estarem pitjor. Estarem com estarem. És com separar-se de la parella. Et diuen que et quedaràs sense el pis, sense el cotxe, que només veuràs els nens cada quinze dies… O el contrari, que ara trobaràs la persona de la teva vida, que els nens estaran molt més feliços, que la teva vida professional millorarà sense els maldecaps conjugals… Però l’unic que compta, l’únic que importa és que ja no vols viure més amb aquella o aquell, no vols llevar-te i tenir-lo allà al costat, emprenyant. No saps com serà la teva vida després. Només saps que ja no l’estimes i que vols tirar sol. I si això ho tens clar, podràs trigar més o menys, perquè les coses s’han de fer ben fetes, però no hi ha qui ho pari.
    Sí, ja n’hi ha prou de tants futuròlegs.
    O com deia aquell, jo estic a favor de la independència perquè és l’única manera d’acabar amb els independentistes.

  4. Com apuntes respecte del sufragisme femení, una cosa tan natural, ara hi ha arguments en contra de votar i de la impossibilitat de la independència (no hi ha res impossible) que, anys a venir, també faran enrogir de vergonya als qui els han esgrimit. I és que són tan desproporcionats.

  5. A mi em sembla que el Sr. Gomà parla de drets, el dret de les dones a votar i el dret dels pobles a l’autodeterminació. El dret de tot aquell, ja sigui individual o col·lectiu, a desempallegar-se d’allò que li priva de ser lliure.