Com defugir la sogra

16.05.2019

La sogra és un assumpte que no es tracta com es mereix. No se n’escriuen tesis doctorals ni se’n celebren simpòsiums internacionals, “La sogra: estat de la qüestió i perspectives de futur”. No s’editen obres assagístiques que tractin el tema en profunditat ni se n’exposen retrospectives pictòriques, “Retrats de les sogres dels més cèlebres artistes”. Ni tampoc estudis seriosos sobre la influència de la sogra en l’obra de Jean-Luc Godard.

Una dona escrivint

Ho ignorem tot de la sogra de Sòcrates, de la del Giotto, de la de Camoes, de la de Jordi de Sant Jordi (tot i que podem deduir que li devia retreure la redundància). Només sabem que Jesús li va curar unes febres importants a la sogra de Simó Pere, desconeixem amb quin grau de satisfacció per part del gendre. La sogra és la gran oblidada de la història i reivindicar-la és un deure per a tots nosaltres.

La figura de la sogra sovint s’emmarca en acudits gairebé sempre adotzenats i previsibles que amenitzen sopars d’empresa i altres actes convencionals. Sovint són petites facècies narratives populars en què la sogra és desproveïda, momentàniament, de la seva dignitat només amb l’objectiu d’entretenir l’audiència. En els tradicionals reculls temàtics d’acudits (també dits ‘xistos’ en ambients una mica descordats), al costat de “Coixos”, “Marietes” i “Belgues” no hi falta mai l’apartat de “Sogres”, en una mostra de clara discriminació de col·lectius que mereixen tots els nostres respectes.

Sovint la sogra no rep el tracte adequat al rang que ostenta. No són gaires els gendres que professen una estima sincera a la mare de la seva esposa (o concubina), sempre dins d’uns marges decorosos, perquè una passió encesa entre gendre i sogra podria posar en risc l’estabilitat familiar. Per regla general, el gendre defuig la sogra amb pretextos i subterfugis fruit del seu enginy, sovint escàs o desigual. Per tant, estan mancats d’una mínima i desitjable eficàcia. Per aquesta raó és interessant examinar amb atenció les excuses de Juan de Zúñiga y Avellaneda (1488-1546) per esquivar escriure la seva sogra, Hipòlita Roís de Liori (1479-1546).

Per situar-nos, cal traçar els lligams que uneixen els actors en joc: Estefania de Requesens (c. 1501 i 1508-1549) és esposa de Juan de Zúñiga. Tots dos viuen a la cort de Carles I, que és itinerant: Valladolid, Madrid, Montsó, Sevilla, València, Toledo, etc. Don Juan és preceptor (‘aio’) de l’hereu de la Corona, el príncep Felip, nen de cinc, sis, set, vuit, nou anys, que temps a venir serà Felip II.

Estefania s’enyora de la família, del Palau Requesens, de Molins de Rei, de Barcelona. El 1540 escriu melangiosa: “Après de vostra senyoria [la seva mare], de nenguna cosa d’eixa terra [Catalunya] tinc tanta soledat com de Montserrat”. Tenir soledat és enyorar. Per aquesta raó sol escriure la seva mare, donya Hipòlita, comtessa de Palamós, que viu sobretot entre Barcelona i Molins de Rei. Aquestes cartes estan escrites entre els anys 1533 i 1540.

En les primeres cartes, Don Juan es comporta com un gendre atent i amorós i hi afegeix unes ratlles de la seva mà, com el 25 de novembre de 1533, des de Montsó: “Yo beso las manos de vuestra señoria y holgué de ver la carta de XXI que trujo micer Francisco”.

Però aquestes delicadeses s’acaben de pressa. El 2 de gener de 1535, Estefania de Requesens escriu des de Madrid: “Don Juan, mon senyor, no sé si porà escriure perquè és ja tard i encara no ha vengut a palàcio”.

El gendre no arriba a temps per escriure a la sogra. És una autèntica llàstima. El 25 de gener del mateix any, també des de Madrid: “Don Juan, mon senyor, no és en casa. No sé si vindrà a temps que puga escriure”. No, no hi anirà. Resulta una mica estrany, el dubte, un bon tros retòric: la mateixa Estefania coneix bé el seu marit i sap que no escriurà la sogra encara que el torturés la Inquisició castellana i portuguesa juntes.

El 15 de febrer de 1535, la situació empitjora: “Don Juan, mon senyor, no escriu a vostra senyoria perquè amb sa indisposició és tan visitat que en tot lo dia no el deixen”. Don Juan té poagre en un peu, una malaltia habitual en ell, i està assegut en una cadira, previsiblement amb el peu en un coixí. Seria el moment ideal per escriure a la sogra, unes paraules entre amables i protocol·làries. Però, la vida és complicada, les visites no l’hi permeten. Ell sembla que voldria. Pero es deu a les visites. En tot cas, sospito que en cap moment no va pronunciar en veu alta “Ahora, señores, ruégoles que se vayan de mi aposento, puesto que debo y deseo escribir a mi suegra sin más tardanza”.

Juan de Zúñiga, el gendre

El 15 d’abril de 1535, des de Madrid, Don Juan continua impertorbable segons el seu tarannà i la seva dona es veu forçada a escriure: “Besa la mà de vostra senyoria [la sogra] i no escriu per ser anat a rebre el condestable que entrà avui”. El condestable és una excusa esplèndida: “Carinyo, anem a veure la meva mare?”, “Quin greu! He d’anar a saludar el condestable!”.

Finalment, gràcies a Déu, el 21 d’abril i des de Madrid, Don Juan fa el cor fort i escriu: “Yo beso los pies y las manos de vuestra señoría”. Fet i fet, li hauria de petonejar els colzes i els genolls, després de tants desaires.

El dia de Sant Jordi de 1535, des de Madrid: “No escriu per haver estat ocupat avui en acompanyar l’emperatriç”. Ara, l’emperadriu. Don Juan sap prou bé que ha d’anar augmentant la importància dels seus obstacles. Aixi és com la Corona espanyola, la Casa d’Àustria, s’interposa poderosament entre un gendre i una sogra. No s’hi valen planys, el deure és el deure.

Quan no és l’emperadriu, són altíssimes ocupacions. En carta de 23 d’abril de 1537, Estefania l’excusa: “No sé si porà escriure perquè està en Consell d’Estat”. Ni més ni menys, enraonant amb Carles I i els seus privats i consellers, sobre l’armada turca, l’heretgia anglesa, els impostos dels Regnes o, per què no?, la bellesa i la manya d’algunes prostitutes valencianes. No hi ha la més petita possibilitat que escrigui unes ratlles a la sogra.

No sempre disposa d’excuses de rang tan elevat. Des de Madrid, el 28 de maig Estefania escriu: “Don Juan, mon senyor, besa les mans de vostra senyoria i no escriu per estar dinant”. Quan dina, Don Juan no està per escriure la sogra. El dinar és vital per a un preceptor d’un príncep. Cal córrer darrere el príncep ben dinat (i Don Juan té gota, ha de seguir un ‘regiment’- règim alimentari- adequat).

Però quan Juan de Zúñiga se supera és l’1 d’agost, des de Madrid: “Don Juan, mon senyor, no escriu per haver avui escrit”. Cal admirar l’astúcia extrema de Don Juan: ha escrit, té la mà cansada i no vol escriure més. Escriure seria contraproduent, insinua implícitament amb elegància. Ha de tenir la mà en condicions, si ha de castigar el petit Felip. No ha de ser senzill amonestar i corregir un príncep de les Espanyes. A la biografia Martí de Riquer. Viure la literatura (Quaderns Crema, 2008), les autores no ens aclareixen en cap moment com Riquer reprenia el príncep Joan Carles de Borbó, si amb càstigs corporals o bé amb amenaces medievals.

El 19 de setembre de 1535, des de Madrid, Juan de Zúñiga continua impassible i Estefania escriu diplomàtica: “Li suplica que li perdone com no escriu, que, per estar lo príncep indispost, no el gosa deixar”. Sembla que el príncep Felip està refredat. Don Juan prefereix encomanar-se un constipat que escriure la sogra, actitud molt comuna entre els gendres. Qui diu un constipat, diu el tifus.

En altres cartes posteriors, que no transcric perquè crec que no cal, Estefania excusa el mutisme del seu marit i l’atribueix a la falta de temps, l’absència de palau, la golafreria del príncep –Don Juan no el pot deixar sol, l’ha de vigilar en tot moment-. Fins que a partir de 1537 Estefania se’n cansa i deixa d’excusar el seu marit. Simplement l’omet i es dedica a lloar les gràcies –‘moneries, raonetes’- dels seus fills, Lluïset, Joanico, Dieguito i Hipoliteta (“Joanico està molt bonico”, escriu sense cap temor de la cacofonia). Haurien de veure amb quina gràcia Lluïset decora la gramàtica (ço és, la recita de memòria). Probablement donya Hipòlita ho devia agrair.

Així és com un cavaller castellà del segle XVI defuig la seva sogra, amb una gran habilitat i un catàleg d’excuses que ens deixen admirats. Els clàssics ens aporten saviesa i coneixements i ens donen orientacions per a la nostra vida diària.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Que bo ! Ens deu un “Els arbres no s’ho mereixen” dedicat a la Requesens. No se’n descuidi.

  2. Sobre la sogra, cal dir que és una mare que es converteix en una rival emocional del consort de la filla o del fill. Encara avui en dia, sovint, hi ha certes tensions, en primer lloc les que poden ser provocades per una dona que pateix, que vol el millor pels seus fills, i que pot ser li costa entendre els canvis socials, del moment que li ha tocat viure. En segon lloc, els consorts del fill o la filla, poden sentir gelosia, i també poden tenir por de no donar la talla, que ells creuen que han de tenir. Igual si pensessin, tots plegats, més amb el cor, que amb el cap, aniríem molt millor.