Colònia, art i fornicació

Hi ha un seguit de coses que van associades amb el Nadal. Una d’aquestes és l’aparició dels nous caganers de personatges públics o famosos. Una altra és el bombardeig constant amb anuncis de colònia a la televisió.  Aquest any, la primera d’aquestes qüestions s’ha vist embolcallada amb la polèmica de la figureta del caganer de la Moreneta que, per cert, l’altre dia vaig ser incapaç de veure a la Fira de Santa Llúcia i suposo que l’han retirat per no ficar més llenya al foc o bé és que sóc curt de vista.

Entenc que qui té sentiment religiós es pugui sentir ofès. Crec, també, que és força de mal gust. Però, més enllà d’això, potser se n’ha fet un gra massa. Si no som idòlatres, entendrem que la Moreneta no és la Mare de Déu, sinó una figura que representa la Mare de Déu i que, per tant, no s’ha posat a la Mare de Déu cagant, sinó una determinada talla de fusta –amb tot el simbolisme que pugui tenir- cagant. Alhora, no és un cagar per cagar: és el caganer, figura del pessebre català que defeca amb certa simpatia. L’esglaiar-se excessivament per això posa les creences d’alguns al mateix nivell que els anarquistes es pensaven que acabarien amb els sants cremant-ne les figures.

Entre els anuncis de colònia d’aquest any n’hi ha un que m’ha cridat especialment l’atenció. És el de la colònia Invictus de la marca Paco Rabanne. És interessant per tot el que se’n desprèn. El protagonista és un home tatuat amb el tors nu que travessa un estadi de futbol ple de gent. Mentre surt del túnel de vestidors un grup de fotògrafs dispara els seus flaixos incessantment mentre ell s’hi posa bé ensenyant múscul i fa cara de fucker. La fama i el cristianoronaldisme com a filosofia de vida. L’individu segueix caminant i travessa pel mig de dues noies de color completament blanc, simulant estàtues de marbre, i cobertes per un mínim tall de roba disposada en plecs, amb el posat d’una Venus púdica però portant una llança que ens pot recordar a Atenea.

El gall del galliner segueix caminant, i amb un gest fatxenda dels braços fa encendre els focus de l’estadi. Apareixen tot de futbolistes oponents corrent per darrere, com una mena d’exèrcit despersonificat. Ell els destrueix amb el mateix gest amb els braços, com si fes una mena d’encanteri, que fa que les figures esblanqueïdes dels contrincants caiguin esmicolades. Victòria fàcil, a la merda la cultura de l’esforç. Continua caminant i el pla fa que quedi minúscul. De sobte envaeix tot l’estadi una figura femenina ajaçada, que allarga el dit assenyalant el mascle, mentre les seves robes voleien al vent. No és més que un remake de la Capella Sixtina de Miquel Àngel i aquesta noia de mirada lúbrica substitueix –ATENCIÓ!- la representació del mateix Déu. Una mica més endavant es troba dos personatges barbuts que ens recorden al Zeus de Fídies. Amb el seu bàcul colpegen a terra i comença una pluja d’or. Pensem en el mite de Dànae.

El triomfador guanya la copa i entra de nou al vestuari amb el trofeu sobre l’espatlla. Allà s’hi troba cinc noies que l’esperen. L’escena és una fusió entre El naixement de Venus de Botticelli (amb els cabells i les robes voleiant al vent) i Les senyoretes del carrer d’Avinyó, de Picasso, amb les mosses disposades en l’escena d’una manera molt semblant. De sobte, la roba els marxa volant –ja se sap que dins dels vestidors hi fa molt vent- i ell posa una cara de “ara ja sabeu què ve”.

I així hem vist com en un anunci de colònia s’utilitza l’art i la mitologia per vendre però, encara més, es fa servir la representació de Déu per empènyer a la fornicació sense que cap creient s’hagi queixat. A mi, al costat d’això, el caganer de la Moreneta em sembla bastant innocent.