Cogul

3.08.2018

Era un dia d’agost d’aquells que l’escalfor és com una samarreta ajustada de què sols et pots lliurar amb una bona remullada. Des de l’estació de Lleida un taxista xerraire i ben informat em va portar a Cogul, a la Roca dels Moros, per veure les pintures rupestres que feia anys admirava en fotos pobres o dibuixos poc exactes. Des de la carretera es veien les vinyes sobre la terra àrida i de secà.

El sol picava de mala manera al ple del migdia i les parets de la roca estaven completament resseques. El fidel guardià de l’obra va posar esment ensenyant-me amb l’ajut d’un pal quatre marques comptades que amb molta imaginació es podien encara percebre a la superfície. El temps ho havia esborrat tot! Quedava, però, el dibuix fidedigne de l’arqueòleg Almagro a baix de la roca. Nou dones pintades amb òxid de ferro vermell o negre envolten un home amb un gros penis enlairat, potser en competició per veure qui el gaudirà. Bous, cabres i altres personatges completen l´escena, però les nou dones i l’home en són protagonistes. Tot això passava fa 6000 anys.

Decebuda, vaig començar el viatge de retorn al poble per veure si podia trobar algun bus que em portés a l’estació. Com si d’un miratge és tractés, de sobte vaig veure una piscina d’aigua neta i blava envoltada d´arbres. El petit bar era regentat per una andalusa marassa i riallera que sense insistir gaire es va oferir a fer-me una amanida tot i que la cuina ja era tancada. El proper bus era al cap de més de dues hores.

Amb la tovallola ben estesa, ja que hi havia poca gent, em vaig estirar al sol després d’una magnífica remullada que em va treure totes les calors. En pocs minuts una dona d’uns 50 anys rossa i de molt bon veure es va apropar per saber qui era jo i que i feia allí. Tot el que tenia regust d´estranger encara cridava l’atenció en un poblet petit amb dos o tres busos diaris.
No solament la rossa sinó altres dones igual de boniques em van fer rotllana i cada una m’explicava la desaparició de les pintures.

“Van ser els de Barcelona que vingueren a robar-nos-les quan encara no hi teníem el xiquet guardià”

“Què dius? Això no és veritat. Vam ser naltros que hi anàvem el diumenge amb l´escombra i la galleda d´aigua per fer ressaltar els colors amb la humitat¨

“I bones fregades que li fèiem, a la roca!”

Les escoltava a totes amb igual interès i em va cridar l´atenció que boniques que eren i que ben cuidades que estaven.

A dins la piscina un home jove llançava a l’aire la filleta de poc més d’un any i la caçava al vol i la criatura xisclava de goig i delit. La nena tenia unes galtes com clavellines i un culet rodonet tan frondós com el del seu progenitor.

La dona andalusa em va cridar per dir-me que ja tenia l´amanida a punt. Un cop dins dels vestidors vaig veure que eren a mig construir i que molts ni portes tenien. De fet no hi feia res, ja que hi havia un aire relaxat i tranquil entre homes i dones com si tots poguessin despullar-se obertament sense cap mena de recel.

L’amanida era deliciosa i si no hagués sigut per la música intrusiva de la ràdio el lloc era paradisíac. De sobte crits de benvinguda varen indicar que algú arribava, era un home jove d’uns 20 o 25 anys. Les dones, totes el coneixien, era el socorrista de la piscina. Les va saludar a totes amb una rialla temptadora i un xic tímida capaç de seduir qualsevol dona. Amb pas ferm i un llibre a sota el braç es va dirigir cap a un vell roure, es va despullar descobrint un cos viril, musculós i atlètic sense marques de gimnàs.

La Roca dels Moros havia perdut les imatges, però al poble la història es repetia amb alguns ajustaments.

Etiquetes: