Clara Soley. Ulls de Santa Llúcia

7.09.2017

Davant nostre, el mar, sempre el mar. Una cala, una illa, un balcó, la soledat de les dunes, la immensitat sense punts de referència, l’impossible horitzó. La vida és plena d’el·lipsis; busca-les. La proposta que ens fa des de sis històries diferents Clara Soley és que ens capbussem a la recerca dels opercles humils que protegien fins ara amb hermetisme suau alguns cargols sota el mar, tantes vides fràgils sota la quotidianitat anònima.

Clara Soley

Els seus relats, teixits a la frontera difusa entre la poesia i l’observació sagaç, ens conviden a prendre part en aquestes existències retallades, en els moviments humans que semblen emergir desconcertats en cada pàgina, destapats de la closca on vivien. On vivíem. Així, som desafiats a mirar els ulls de santa Llúcia que guardaven ocults fragments de vides, i a sentir-nos mirats, interrogats, també nosaltres, lectors que arrosseguem vivències subterrànies i submarines, congriades en silenci, ja mig perdudes, que el mar i el temps ens han anat gronxant en la consciència, presagis del destí difús per sempre.

I tot això, prop del mar, amb el blau canviant i l’horitzó sempre inabastable. Sols davant la immensitat imprevisible.

La veu narrativa es mou a cada immersió. A vegades viu des de dins, altres amb una omnisciència mai del tot neta, perquè els déus ens han decebut massa vegades. Sovint, amb la humanitat a flor de pell, és espectadora de moments singulars, que insinuen una monotonia crispada a punt sempre d’esclatar, a la qual accedim desprovistos de referències, perquè viure és així, en el buit.

Aquest recull és una proposta inquietant, absorbent i molt mesurada, poblada de personatges que se’ns acosten uns instants, mostren fragments d’unes vides i d’unes consciències carregades de passats enterbolits, mons closos, intimitats ferides, dubitatives i circumstancials, tenyides de misteris que el lector mai no coneixerà del tot.

Perquè quan creiem començar a conèixer les figures que transiten per les pàgines d’aquests relats, ens adonem no sabem res dels milions d’universos que ens envolten. Podem suposar, inventar i desitjar existències vagues enganxant l’orella a l’envà i deixar-nos dur per una veu captivadora que les guia; tot plegat, un exercici inútil per fer-nos un món a mida, que sempre queda escarransit i ridícul i ens aboca al fracàs d’un mirall que voldríem no tenir al davant. Això deu ser la literatura, ara que ja és cosa de quatre ximples impossibles de reeducar en el país afàsic de les meravelles cosmètiques. El món juga a cartes i la mona és sempre qui perd, diguin el que diguin els obcecats. Un dels textos ho explica.

I no valen consells des de fora de la muralla del dolor. Si ens buiden per dins, oblidar és impossible. Hi ha els gestos repetits i ara perduts, que es mouen, obsessius, retallats sobre un fons de crepuscle. I trepanen per dins: és el buit total. Aleshores res no és res, ni vida. Potser algun atzar posa davant dels ulls un text de tragèdia grega i el temps, alat, fill de la mort que espia sense treva, obre un calaix i no hi ha res. Voldria encendre el llum al cel dels immortals, per veure-hi clar, Medea.

Un testimoni observa i narra des d’un hotel de Moçambic on es va refugiar. Descriu en silenci les mirades ambigües d’una existència que s’esllavissa des de l’entusiame juvenil a la rendició cansada d’un fracàs perquè ni els divuit anys, ni l’idealisme del jardí de l’amistat són transferibles, hereditaris, i per més ulls de santa Llúcia que es puguin aplegar ve un cop de mar i us posa al límit de la por i el naufragi, amb preguntes sempre pendents de respondre. La hipòtesi ens espanta: potser el paradís i l’infern són una mateixa insolació malentesa i ja està, quan sempre és massa tard

Hi ha, també, uns tenderols inestables, circumstancials, bastits de parracs i quatre canyes, que representa que han de protegir del sol i la intempèrie, i fer d’aixopluc d’estiu, mentre molts es capbussen a la recerca dels ulls de santa Llúcia, malgrat que tothom té una cara oculta, una amargura, un silenci. Hi haurà amics, infants, un gos enjogassat i l’amenaça que sobrevola el fràgil equilibri d’una existència condemnada, que corca inevitablement l’ambient, transmet la por a la mort, la recorda i l’explicita amb una imatge de decrepitud odiosa i fatal, que ningú no vol veure ni acceptar. Per això els nens juguen, el gos borda, un fuma, altres somriuen al cansament, el silenci s’arrapa als ulls i l’estiu es manté de miracle, un any més.

Estrident, el sol cau a plom sobre la cala, la nuesa que la veu ens narra s’envesca amb la lentitud del temps i la llum. Al fons, submergides oblades esperen. El silenci distant, sever, recorre el paisatge fins que, mandroses, amb la cautela dels cossos desprotegits i a la intempèrie, surten les paraules. Sexe, amor, soledat, fragilitat. La forma de la natura és entre les aigües. Garotes. Eriçons que oculten sota les punxes una essència de salabror que obnubila. Cal saber prendre-les: habilitat i risc. Plaer del tast. Sorpresa i goig. Silenci endins. A la superfície, paraules. La intimitat no es palpa ni es besa. El sol ho enlluerna tot. Cossos. El·lipsis.

Hi ha els assajos, que precedeixen l’obra definitiva. Són capbussades que, vistes des de la sorra, suspenen el temps en un esglai interrogant. I fins que a la superfície no es recupera la presència, bracejant vida, no sabem vençuts, de moment, el misteri i la por al buit total. Aquest assaig que ha de servir per desafiar l’instant temut del pas enllà, forçosament solitari, sempre és millor compartit. Qui espera a la riba pateix, qui agita triomfant un ull de santa Llúcia salva un escull, il·lumina i es gronxa. És lícit i fins potser savi, voler riure’s del determinisme ancestral en forma de déus barbuts que repapiegen, saber desafiar designis tètrics de textos esotèrics, menysprear amb somriures les profecies desoladores de iaies obnubilades per l’autoritat que abominen i ja no reconeixen aquestes siluetes valentes que s’avancen a la mort, la maseguen, la repten i fins se la rifen, amb rialles sabadellenques, insolents, descarades, llengudes i fresques, amb la felicitat de l’i què passa? per bandera, lluny de misses, misteris, cerimònies i endergues. Perquè la mort, que espia sempre des de rellotges i calendaris aliens, no pugui esborrar el rastre del que fou vida.

El lector té doncs, al davant, el mar immens en sis finestres que es poden obrir a la consciència atenta, sis relats que afinen els sentits, interroguen i empenyen a mirar endins, a estimar i compartir una de les arts més humanes: la consciència a través del ritme i el sentit de les paraules. És a dir, la literatura de debò, despullada de mixtures.

Si sou subscriptors, us podeu descarregar Que l’oblidis, li diem aquí.

Si no sou subscriptors, podeu comprar Que l’oblidis, li diem aquí.