Cites. La importància dels secrets dins la parella

7.06.2016

El format de Cites pot enganxar públics amb diferents expectatives: d’una banda, ens ofereix situacions aïllades a les quals podem exigir un alt grau d’autonomia dramàtica mentre que, de l’altra, el motiu per repetir cada dilluns també pot ser la nostra implicació emocional en la història a llarg termini dels personatges —les ganes de saber com acabarà la història de cadascun. Aquesta dualitat penalitza la sèrie en la seva arrancada perquè, si les primeres cites no tenen prou força per ser autosuficients, és probable que perdem l’interès amb l’anar i venir de tantes trames. Aconseguir que ens involucrem amb els personatges és la tasca principal d’una sèrie i les produccions més convencionals sobreviuen més bé als moments de baixa intensitat perquè els compensaren amb la familiaritat d’uns pocs personatges. Fins ara, Cites havia de passar un examen de renovació del compromís a cada episodi. Però cada cop menys. Dosificant les incorporacions i repetint personatges al llarg de les setmanes amb una cadència intel·ligent, la sèrie ha assolit una estabilitat que ens permet passar per damunt dels grisos i gaudir dels millors moments. En altres paraules, la sèrie està recompensant la nostra fidelitat.

Un dels moments del capítol de 'Cites' | Foto: CCMA

Un dels moments del capítol de ‘Cites’ | Foto: CCMA

I ara que m’ho he fet venir bé, parlem d’una dimensió de la fidelitat que va ser present a les dues cites d’ahir: els secrets. El darrer episodi va captar la tendència a la baixa de les expectatives morals en un context romàntic. L’èmfasi ja no es posa en els fets, sinó a com comunicar-los. La presumpció generalitzada és que la naturalesa humana és feble i, ja que tots caurem tard o d’hora en un error o un altre, la solució rau a saber compartir-los quan toca a través de les paraules. Ocultar la mateixa identitat, fer-se un petó amb un amic o follar-se una ex són coses que passen. En canvi, demanar el capteniment abans de cometre la relliscada fa olor de naftalina. S’atorga a la comunicació interpersonal un poder redemptor infinit. Buidar el pap, reconèixer les debilitats i buscar el perdó es converteixen en actes lloables en ells mateixos. Així, quan la Gina confessa el petó amb el Marc, equipara “voler fer-ho bé” amb “ser sincera”, i reflecteix així com l’ètica de les relacions contemporànies es fonamenta més en la qualitat de la comunicació que en la de l’acció. De fet, el que més fot a la Gina, no és tant la infidelitat de l’Àlex com que “només m’ho has dit perquè jo t’ho he explicat a tu”.

Estareu pensant que, al final, la diferència real entre un petó i un polvo acaba sent el factor decisiu. I teniu raó, la intuïció moral que ens diu que l’Àlex ha actuat molt pitjor que la Gina és tan forta com justificada. Però si fem l’exercici de comparar com s’enfoca el conflicte etern de la infidelitat a l’episodi d’ahir respecte com s’hauria fet en una pel·lícula romàntica de fa uns anys, de seguida se’ns farà evident el contrast. El que abans era un problema de fons, ara és un problema de forma. El to de la relació fa perfectament imaginable un escenari en el qual l’Àlex s’hauria obert de bat a bat confessant l’error i demanant el perdó de la Gina i ella l’hauria absolt, en part com a premi per l’honestedat. El personatge de la Marina Salas aconsegueix donar vida a les noves problemàtiques de la generació millennial: hem interioritzat la dimensió irracional dels sentiments i hem rebaixat el pes de la culpa cristiana, però hem incorporat un nou imperatiu que ens genera una angoixa sense precedents a la història de la humanitat: l’obligació de compartir-ho tot.

Ningú com un polític, el nou personatge del Sergi Perelló (Llorenç González), per entendre l’angoixa lligada a l’exigència de comunicació constant. La famosa transparència. Byung Chul-Han ha guanyat notorietat entre els cercles intel·lectuals amb la seva crítica a la transparència, que ens pot ajudar a il·luminar el fons de l’episodi d’ahir. Han defensat que la transparència total perverteix les relacions humanes. El pensador sosté que la transparència és el contrari a la confiança, ja que, perquè hi hagi confiança, cal un punt mitjà entre saber i no saber. Seguint aquest raonament, la proliferació de reivindicacions de transparència reflectiria com s’ha degradat en la confiança sobre la qual s’ha de bastir la societat i massa vegades significaria agafar el rave per les fulles. Si encara anem més enllà i ens situem en el terreny de l’amor, Han sosté que reclamar una obertura absoluta és igualment indesitjable. Precisament la manca de transparència és el que dóna vida a la relació, la confiança que renuncia a convertir l’altre en una cosa sota el nostre control i obre els espais d’alteritat irreductibles que són absolutament necessaris per a l’amor. Només els objectes són completament transparents; ser un subjecte és tenir dret a un espai de secrets. En paraules de l’escriptor Peter Handke: “Visc d’allò que els altres no saben de mi”.

Un dels moments del capítol de 'Cites' | Foto: CCMA

Un dels moments del capítol de ‘Cites’ | Foto: CCMA

Al capítol d’ahir vam veure el diputat Perelló justificant-se a través la pressió que la demanda de fer-ho tot públic que recau sobre els polítics. De ben segur que el futur de la seva relació amb el Dídac (Alain Hernández) introduirà els conflictes que encara avui pot sentir un polític per sortir de l’armari. En aquest sentit, es demostra com la transparència ben entesa —que, per treure ferro a les tesis de Han que he esbossat abans, és una virtut indubtable quan s’administra en la justa mesura— sovint es barreja amb la fam de morbo gratuït de l’esfera pública. Al final, la cita va acabar superant la mentida inicial del Sergi que l’havia dut a camuflar la seva identitat. De nou, la transició d’un acte immoral mitjanament seriós —amagar el nom, fotos falses— fins a les primeres passes d’un enamorament —”ara mateix et faria un petó”— van ser obra d’un intercanvi dialèctic de mirades, silencis i tensió sexual. La fermesa que el Dídac demostrava al principi va anar desfent-se, amb la inestimable irrupció d’una Elena (Paula Màlia) borratxa, que va actuar de lubricant emocional. De nou, el que va salvar el dia no van ser els arguments racionals, sinó un flux comunicatiu que va anar alimentant la passió guspira a guspira. Cites viu d’una veritat i la sap captar en les seves escenes més brillants, una veritat que cada vegada acceptem amb menys dilemes interns: les raons són esclaves del desig.

 

Si us agrada Cites, aquí trobareu totes les crítiques d’aquesta temporada fetes per Joan Burdeus.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Joan, et segueixo amb interès i trobo que fas una anàlisi exhaustiva, precisa i escaient. Sempre. A més demostres uns coneixements transversals que ho toquen tot: filosofia, psicologia, sociologia… I convides els lectors, en aquest aspecte tens una certa analogia amb l’objecte disseccionat (la sèrie), a la reflexió. Bravo, de veritat. Ara te’n proposo una jo, de reflexió: Per què dius que ell es folla l’ex? Això de que l’home es folla la dona no és una mica antic i connota una certa involució? I, ben mirat, si parlem estrictament va ser ella qui se’l va follar. O no?
    Una salutació ben cordial.

    • Jordina. La veritat és que, en un context molt donat a la crítica destructiva, agraeixo molt que et prenguis el temps en llegir-me i fer un comentari que rebo com a constructiu. Aprofito per expressar un sentiment personal: els episodis de TV3 acaben a les 23:30 de la nit i em marco el matí següent per tenir un text. No tinc cap mena de privilegi a l’hora de veure els episodis -no els rebo ni un minut abans que l’espectador normal- i, a més, faig un horari diürn ben convencional. No sé si hauria de deixar passar més temps i renunciar a la immediatesa per tal de poder treballar el text millor, però per a mi no és fàcil treure un text així en poc temps i, la majoria de vegades, premo “enviar” enmig d’altres feines i amb la sensació que no he pogut repassar les idees que apunto tant com voldria.

      En el cas com que em comentes: quan la Gina i l’Àlex discuteixen, crec recordar que parlen utilitzant aquests termes i em vaig limitar a copiar l’expressió que ells fan servir sense pensar-hi més. A la meva ment, era quasi com citar-los entre cometes. Potser és per una pàtina de masclisme que no sé veure, potser hauria canviat l’expressió si l’hagués pogut revisar perquè hauria percebut això o potser l’hauria mantingut per no haver-li sabut veure la teva interpretació.

      En qualsevol cas, tens tota la raó, o van follar l’un amb l’altre sense cap connotació actiu-passiu o, si algú “es va follar a algú altre” aquesta va ser l’Ona. Hi pensaré la pròxima vegada.

      • Gràcies a tu per tot plegat, per contestar, per llegir-me també. Saps què passa? Que sóc escriptora i en la meva darrera novel·la toco, i va ser casualitat, el tema de la sexualitat. Vull dir que no n’estava al corrent de les tendències. I ho faig sense fer cocktails de conductes sexuals que no s’aguanten per enlloc i que no són versemblants (com les punyeteres ombres) i tractant de perfilar un horitzó millor on els homes i les dones puguem gaudir de la nostra vida i d’aquesta dimensió meravellosa que és el sexe. Per això tinc un sedàs tan fi.
        Et seguiré. No se m’escapa el teu talent ni la teva saviesa. Costa trobar articles amb el teu nivell i creu-me que el meu llistó és molt alt.
        Et reitero la meva sincera felicitació.

  2. Aquesta sèrie sempre ha estat un pal. I la segona temporada ha reblat el clau del pal. Uns diàlegs allargassats, sense ritme i sense cap objectiu concret. A més, una llengua inintel·ligible i amb injustificables concessions a la llengua de l’imperi, un argot que no té res a veure amb un bon argot català. És estrany que aquests comentaris no se n’hagin adonat. Així no es fa una bona ficció.