Cites. El sentit d’un final

26.07.2016

Una història és com una reacció química: només afegint un parell de gotes al vas de precipitats, pots canviar la naturalesa del conjunt de dalt a baix. El final és el moment més delicat del procés. Després de 13 episodis barrejant ingredients, les darreres miques que hi afegim són les més delicades, ja que no és fins que la mescla hagi reposat que podrem mirar el conjunt i veure si tenim la fórmula magistral que volíem o si l’hem vessat. Són moltes hores invertides i és normal que tremoli el pols. Cites va afegir ahir les dues últimes gotes al còctel de la temporada amb precisió quirúrgica. Dues gotes de sucre que encaixen perfectament amb el combinat que ens vénen proposant des de fa temps: la comèdia romàntica.

Una de les escenes de l'últim capítol de 'Cites' | Foto: TV3

Una de les escenes de l’últim capítol de ‘Cites’ | Foto: TV3

La força que ha pres el personatge de l’Elena cap al final de la temporada ha contribuït a afinar l’orquestra. Si la sèrie s’ha mogut entre dues ànimes, la planificadora de bodes ha estat determinant per conduir-nos cap a la victòria de la lleugeresa sobre la seriositat. Em trec el barret davant la interpretació de Paula Malia, que amb el carisma de la seva actuació ha aconseguit contagiar totes les trames on participava d’un equilibri entre comèdia i drama que la sèrie buscava i no sempre ha trobat. En el primer dels dos episodis d’ahir —que no estaven pensats per ser emesos junts—, vam veure aquesta doble exigència en acció. L’ensorrada emocional al lavabo del Tickets és tota una lliçó de com fer una excursió dramàtica que emocioni de debò i acabar retornant a la neurosi còmica al cap de pocs minuts de manera natural.

L’altra figura que concreta l’aposta per les ganes de fer riure d’aquesta temporada és la Paula. Laia Costa ha hagut d’interpretar un personatge complicat que exigia una immaduresa emocional molt difícil d’empassar a vegades. L’actriu ha fet de nena beneita i capritxosa perfectament, a través la gestualitat infantil i una dicció que treia de polleguera. Però quan un personatge dissenyat d’aquesta manera ha de suportar el pes dramàtic del clímax de la temporada, costa sentir-s’hi identificat. Empatitzar amb algú que dubta a cinc minuts de dir el “sí, ho vull” és perfectament possible però, en aquest cas, no està prou justificat. Si sumem l’egoisme de la Paula a la bondat exasperant de la Victòria, els espectadors s’han d’enfrontar a una contradicció: tots sabíem perfectament que la núvia arribaria a l’últim minut a l’altar perquè era l’únic final coherent, però la relació entre la Sofia i la Paula era infinitament més magnètica per a una audiència que ha anat seguint la parella fallida des de la primera temporada.

Una eina de manual per determinar la intencionalitat darrere una obra audiovisual és l’última peça musical —o la seva absència— que sentim abans dels crèdits. Així fa A.i.l.o.d.i.u., de Mazoni, l’escollida per acomiadar la temporada: “Voldria dir-te que em fas sentir bé i t’ho dic / Però que em fas perdre els nervis també, també t’ho dic / Voldria dir-te que jugues amb mi i t’ho dic / Voldria dir-te que t’estimo i t’odio”. La sonoritat alegre i l’efecte obertament còmic que en resulta reflecteixen l’esperit de la sèrie enguany. A més, la cançó té la virtut d’encaixar perfectament amb allò que les núvies haurien triat i de donar sentit a la coreografia i al ball, mentre que una música extradiegètica —la que comença a sonar màgicament del no-res en lloc de fer-ho a través d’un altaveu de dins la narració— hauria estat excessivament melosa. Tenir bona part de la família de Cites fent el pallasso i cantant “i t’odio amb tot el meu cor” és un colofó perfecte per a la història i ens convida a acabar rient més que no pas somrient, amb les llàgrimes ben lluny.

No seria just oblidar la història de l’Àngels, que va compartir una trobada carregada de motxilles emocionals amb el seu exmarit. La parella tenia el difícil repte de fer-nos creure als espectadors que una cita de reconciliació amb infidelitats pel mig es podia fer en forma de joc. Carme Elias i Pep Munné —i el magnífic guió d’aquesta trama secundària— van estar a l’altura de l’esgrima dialèctica i van poder dibuixar dos personatges prou madurs i sofisticats com per voler tenir una cita jugant a fer veure que no eren ells mateixos. Aquesta història representa l’altra ànima de Cites en la seva màxima esplendor, i com les històries amb inclinacions més dramàtiques sempre són les que permeten desplegar més complexitat als actors. L’Òscar mai va a les comèdies, ja ho sabeu. Tot i així, l’Àngels no trenca en cap cas el missatge optimista de la sèrie, ja que l’últim que veiem d’ella és el pas ferm endavant i el somriure d’una dona que ja camina més lleugera.

Una de les escenes de l'últim capítol de 'Cites' | Foto: TV3

Una de les escenes de l’últim capítol de ‘Cites’ | Foto: TV3

La feina del crític és delimitar. La paraula prové del grec κριτικός (kritikós), que vol dir “capaç de discernir”. Cap de les connotacions agressives que li donem avui en dia. Fer judicis de valor és complicat i és per això que avui he repetit el concepte de coherència, que aspira a una objectivitat més interessant que el de “m’ha agradat / no m’ha agradat”. Potser no ho aconsegueix, tot sigui dit. Crec que el format de Cites explica la irregularitat de la sèrie i que el final era fonamental per llegir-la amb una perspectiva justa. I crec que la corredissa cap a l’altar, la reconciliació sense matisos i el ball final relliguen una visió optimista i lluminosa. És un final amb sentit més enllà que el posicionament de la narració sigui el mateix que el nostre en les qüestions de les quals parla. La coherència és la prova del cotó dels finals i la producció de Pau Freixa la passa amb nota.

Parlar d’amor és entrar a un camp de mines. Més que en cap altra qüestió, aquí tendim a confondre la nostra experiència personal amb lleis universals. Per això les cançons alegres sonen d’una manera diferent quan acaben de deixar-nos que quan estem celebrant un any de relació. Si Cites fos un gènere musical, seria el pop: no té les pretensions d’una simfonia, no busca la profunditat de les lletres dels grans cantautors i tampoc té la dimensió seriosa i transgressora del rock. La sèrie és com una cançó de Joan Dausà: música ensucrada per entretenir i commoure que agrada a tots els públics. L’Elena i el Gerard, després de la nit al Tickets, discutien sobre si “Jo Mai Mai” (de Dausà) era un temazo o era una cançó cursi. Doncs una mica de les dues, com Cites.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Segueixo agraint-li la valoració setmanal, Burdeus. M’ajuda a eixamplar horitzons. Per bé que, sentimental que sóc, i que m’hi fico de ple, em repèl la frivolitat rampant i el consumisme que ens envolta. Gràcies. I una nota gens negligible de detall. Per què només Mazoni i al final (bé !) ?. Totes les cançons de la sèrie en l’idioma dominador del món…?

    • Li agraeixo el comentari, Josep. M’agrada molt això que diu d’eixamplar horitzons perquè crec que és el que aconseguim quan intentem pensar -entre tots plegats- sobre què hi ha darrere de l’entreteniment que consumim en massa. Tots sabem que Shakespeare és alta cultura i que Cites és una altra cosa. Precisament per això ens cal no abandonar la reflexió sobre “l’altra cosa” que, al cap i a la fi, tants veiem. Sobre el que diu de la tria musical, completament d’acord: podem i hem d’exigir-li més a TV3.