Cinc notes i quatre clarianes per en Narcís Comadira

3.02.2015

La Fundació Vila Casas acaba de celebrar una triple inauguració a l’Espai VolART, del carrer Ausiàs March de Barcelona. L’exposició Fill dels arbres, de l’escultor Subirà-Puig, la mostra Portes i flèxums, dedicada a Jordi Fornas i Joan Pedragosa coincideixen amb l’antològica de Narcís Comadira. Podeu llegir aquí el text que Perejaume ha escrit a propòsit d’aquesta exposició de Comadira.

Obres amb arbres de Narcís Comadira, a la Fundació Vila Casas | Foto Noemí Roset

Obres amb arbres de Narcís Comadira, a la Fundació Vila Casas | Foto Noemí Roset

Un sens fi d’arbres. Sóc al taller, m’hi estic amb la paleta de fusta a la mà i els colors boscats damunt. Taller enllà, hi ha el bosc pinta que pinta. Per entre formes i colors d’arbre, un de virolat i regalimós em demana: —¿Els colors són aquests? Arbres pertot arreu. El taller és a cals arbres. L’arbrebarreig no para. La producció forestal du tanta ufana que m’obliga a mantenir el taller en règim d’aclarida constant. Hi ha un vers de Joan Brossa que diu “l’última mà serà la mà dels boscos” i efectivament, així que el deixi, el taller quedarà fet salvatge, primer embardissat i després aforestat tot ell, d’uns arbres que hi consoliden els seus, de fonaments. Res d’arbres d’estar per casa, sinó unes obres fetes i vives. Isaïes ja ho explica: “Els palaus quedaran envaïts / amb matolls d’espines; / ortigues i cards / ompliran les fortaleses; / seran cau de xacals, domini dels estruços” (Isaïes 34.13).

Surto del taller. De la porta estant contemplo el mar d’Arenys, els turons de Montalt i del Corredor, com acabats de fer. El color dels arbres raja en una font. 

(Dues ratlles d’arbres molt ben esborrades)

Grans núvols blancs i grisos amb clarianes de sol, clarianes també enmig dels alzinars espessos. Les guixades, els gargots, els ratllaments, una hora o altra, branquen. Al marge d’una feixa hi ha uns arbres afegits a llapis. Pel que fa als arbres pintats abans de viure, cada arbre, fet i dret, que surt del taller demana als altres que li mostrin on el volen. De tant en tant, a algun arbre se li escapa de dir: —La unitat ens farà regnar.

Semblança i dissemblança dels arbres entre si. La pintura separa, en arbres, la que correspon a cada arbre. Hi ha arbres de colors diferents i altres de més igualats, i sempre la pintura infatigable, la mateixa sempre.

Els borrons s’inflen de mica en mica. Les taques dels arbres en créixer s’acosten, finalment es barregen. El sol gira i arrenca l’ombra dels arbres i se’ls la endú i, cada dia, els arbres l’han de fer nova.

(Tot un possible bosc deixat en blanc)

Al taller altra vegada. Arbres de branques esteses que impedeixen que els raigs de sol puguin entrar-hi massa drets. Fracasso en l’intent de donar-los colors nous si ells no els aviven. Allà on escric obra, la paraula arbre també hi va bé. He tornat a sortir: els arbres eren més alts, més negres: diferents.

Quins arbres tan ben fets, en compto un centenar. Pujo a un d’ells, el més alt, per si obiro què escriuen. Costa poc de veure el bosc com un sistema ordenat per una escriptura que hi passa a través amb la part sociable i la part salvatge de lletra. Narcís Comadira en diu la “disponibilitat conductora” dels tanys. Percebo tota la llenya camí d’alguna cosa.

(Un bon espai i seguim)

¿La disposició dels arbres té sentit? M’afiguro uns homes que van i vénen i duen arbres amb el pa d’arrel enguixat i cabassos de terra. Tot un text escrit així. 

(Un blanc artigat)

En el context forestal, tota obra és col·lectiva. El text arrenca a mig turó, amb els arbres drets per rebre’m. Per més que els llegeixo als arbres els noms en llatí —quercus, populus, robur…— ells manifesten el seu desconeixement absolut davant del que senten. Aquesta alzina, la de darrere i la d’allà: quines tres! La densitat de l’aire també és forestal.

Enmig de l’arboració del taller, per entre la substància del taller que branca, plantades en terra, hi ha les inicials N. C. amb la resta del nom en blanc. Com si els faltés alguna cosa, els arbres pinten sense parar, no es cansen mai. Potser, quan al turó li surti un arbre perfecte, deixarà de fer-ne.

Setembre, 2014

Etiquetes: