Christa Leem. La utopia del cos

7.05.2015

Tinta invisible Edicions ha editat una carpeta dedicada a Christa Leem, que conté deu fotografies inèdites de Josep Gol. L’edició, numerada, s’acompanya d’un opuscle amb textos de Joan Brossa, Jordi Coca, Manuel Guerrero i aquest de Marina Garcés, que podeu llegir aquí.

Christa Leem | © Josep Gol

Christa Leem | © Josep Gol

Una escena mínima, una ratlla a terra, unes bombetes. Unes cortines, uns focus i una cadira. Indumentària mínima, maquillatge i un barret. Un cor. Indicis que marquen que aquell espai és un altre, que no és habitable però que precisament per això és l’únic lloc des d’on podem posar la vida radicalment en qüestió. Maquillar-la per despullar-la, ballar-la per sentir-la, ritualitzar-la per entendre-la. O potser per deixar d’entendre-la i d’acceptar-ne les misèries.

El cos en escena, on és? El cos despullat davant els nostres ulls què ensenya? On apunta? És una utopia que som nosaltres mateixos, una fletxa que ens dis- para ben endins, despertant la llunyania que cadascú de nosaltres som respecte al propi cos, respecte a la pròpia vida. Ningú no s’ha vist mai el cos, no prou. Només les càmeres i els miralls ens retornen a nosaltres mateixos, distanciats en la fredor de la llum i del cristall. Ningú no s’ha pogut mai contemplar dansar, ningú no s’ha vist mai els plecs de l’esquena, el gir del clatell o el plec de les natges. Ningú no s’ha mirat mai el fons dels ulls. On som, no hi som. On voldríem ser, no hi podem arribar.

El cos propi és el punt zero del món. El cos de l’altre és la utopia del món. L’erotisme assenyala aquesta distància. Ens permet recórrer-la sense tancar-la. Sense convertir el cos de l’altre en un objecte a posseir, sense reduir el somriure de l’altre en una expressió a dominar, sense poder controlar els moviments, pautar-los ni domesticar-los. El cos eròtic no admet models ni propietaris. És el cos singular i comú, un territori d’expressions que, fetes to, ritme i gest invoca un més enllà. Per això l’han volgut monopolitzar religions i mercats. La utopia del cos eròtic és massa poderosa per deixar-la a les nostres mans, lliure entre les nostres pells. El més enllà es projecta, aleshores, en Déus vigilants, ànimes que esperen la salvació o cossos impossibles i estandaritzats. Tots ells ens diuen el que no serem mai: ni déus ni àngels ni anatomies suposadament perfectes. Tots ells ens resignen a la nostra pobra condició de mortals, fràgils i imperfectes. Tots ells ens obliguen a demanar perdó i posen la utopia dels nostres cossos en mans dels Senyors: amos del perdó, amos de la salvació, amos de la rendibilització de les nostres vides, dels nostres desitjos i de la nostra carn.

Jo no tinc edat per haver vist la Christa Leem. La seva Barcelona era la que jo trepitjava de petita, amb un cos de nena-nen que fugia de la cursileria que enca ra amenaçava la vida de les nenes. La seva Barcelona era la de la meva mare, una dona fina i fibrosa, de pits petits, que descobria i alhora patia els atreviments, ràpids i mal digerits, d’aquella generació educada a escoles amb sagristia i que alenava la llibertat a glopades sovint indigestes. Recordo aquell món, pintat en el llapis negre dels ulls de la meva mare, en els seus texans, barret i talons alts.

Christa Leem | © Josep Gol

Recordo amb ulls de nena la fragilitat d’aquelles dones també nenes, en el fons. Dones lliures, hereves potser massa tard de les Mujeres libres, a qui no estava permesa la fragilitat. Van haver de ser fortes i es van trencar. Però potser els seus muscles andrògins i la seva mirada tendra ens va deixar unes pistes que ara podem seguir. Per ser lliures i fràgils alhora. Per ser imperfectes i boniques. Per ser irreductibles i incondicionals. Per encendre el desig d’una abraçada I no tenir por a demanar la companyia d’una mà amiga. La Christa Leem no va arribar a envellir, la meva mare tampoc. Però en el tremolor de les seves fibres s’hi encén una possibilitat.

Barcelona és avui una ciutat de cossos maltractats. Nenes hipersexualitzades segons els codis més infames del masclisme comercial. Joves que amaguen la seva frescor i naturalitat. Dones sotmeses a una estètica que cada cop remarca més i de nou les diferències econòmiques i de classe. Homes que semblem embotits. I una sexualitat compulsiva i consumista, estandaritzada i acumulativa, destinada a alimentar la frustració i la soledat. Vivim apilonats a la distància infinita de les nostres vides privatitzades. Recuperar el record de la fràgil escena de la Christa Leem és només un gest, mínim però contundent, per a recordar que aquesta ciutat no és l’única possible i que només amb unes bombetes, una cortina i una cadira de tisora podem començar a reinventar, de nou, el món amb la força d’una mirada còmplice.

Respon a QWERTY Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Cada vegada tinc més la sensació la hipersexualització és més en la mirada de qui mira que en la roba de qui es vesteix.