Cave canem

25.05.2015

Sembla que la maledicció bíblica que els valencians ens havíem atorgat a les urnes: la corruptocràcia ultraliberal i catalanòfoba, ha arribat a la seua fi (un punt, però, que encara no sabem si serà punt i final o punt i seguit, d’ací a quatre anys…) Siga com siga, no és qualsevol cosa, com sabem els que l’hem patida durant dècades. Tanmateix, l’endemà del 24-M no tot són flors i violes per a la cultura catalana a l’antic País Valencià i per a la seua classe treballadora, ans al contrari.

Kap

Kap

La tercera força política a casa nostra en diputats i segona en vots, Compromís, que tant i tan bé s’ha destacat (com l’enfonsada Esquerra Unida, que només li faltava mostrar-se obertament pancatalanista!) denunciant la corrupció sistèmica del govern valencià, ha tingut clar des de primera hora, quan van quedar a les seues portes, que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua era l’eina perfecta per a la “pacificació” del conflicte lingüístic. Ara bé, aquest ens, fill —o més aviat esguerro— de l’ínclit Zaplana i del literal Pla, no és pot dir que fins ara haja assolit aqueix objectiu o el de fer realitat —o almenys fer un poc menys sarcàstica, eixugar-ne una mica el seu paper amerat— la llei d’ús i ensenyament del valencià. Diran alguns, potser des de Compromís, que el PP s’ha dedicat a torpedinar-ne la tasca, de tan noble institució, i raó no els faltarà, però fins i tot les seues fites més vistents: aqueixa meravellosa perífrasi per a dir sense dir-ho que al vell País Valencià es parla català, el nostre català, que anomenem històricament valencià i aqueix diccionari castellanejant que potser no calia, si ja hi ha un DCVB, el qual sempre es podria millorar i ampliar; aquestes dues fites, deia, han sigut les naus capitanes del que s’ha anomenat el blaverisme de baixa intensitat, autèntic càncer de la nostra llengua, cultura i identitat com a poble.

Perquè, i això em porta a una darrera qüestió, la tercera força en vots i segona en diputats, el PSOE, és l’exemple on s’haurien d’emmirallar els amics de Compromís, pel que fa a aquestes cortines de fum destinades a evitar la paraula “català” i que així la gent no s’espante: des de la nit dels temps d’allò que s’ha anomenat Transició (a casa nostra coneguda com Batalla de València: una ofensiva cavernícola contra qualsevol indici d’altra cultura que no fos la castellana i, fins i tot, contra la cultura en general, que va obtenir un suport de base amplíssima entre els nostres conciutadans), el PSPV ha sigut qui més ha intentat desfer-se de la pàtina de catalanisme, aqueix vernís tan superficial que sempre l’ha acompanyat i que mai no li ha impedit actuar en clau espanyolista pel que fa a la llengua. Ara, per a acabar-ho d’adobar, s’han volgut llevar la darrera taca, envescada i tèrbola, d’aquell vernís, i s’han desfet a les seues sigles d’una al·lusió al País Valencià de la qual de fet ja havien prescindit molt abans.

I deia que l’antic PSOE-PSPV és l’espill on s’hauria de mirar Compromís perquè en ell, com al retrat d’un Dorian Gray a qui al capdavall li han caigut damunt les ignomínies i la lletjor de tants anys, veuran que mai n’hi ha prou, que tret del PP o de la fagocitada UV, cap altre partit no serà mai prou espanyol, prou anticatalanista. (I l’avís, és clar, val també per a València en Comú, a qui cal donar, per ara, el benefici del dubte).

Un bon exemple d’aquesta insaciabilitat de la catalanofòbia, a tall de justícia poètica, ha sigut el fet que Ciutadans/Ciudadanos no s’haja menjat la part de bunyol valencià que es preveia. La raó és molt simple, i potser s’entendrà millor amb una anècdota: ahir vaig sentir a un amic dels meus pares explicar com era que, desencisat de la bombolla pepera, no s’havia decidit a votar als de Rivera: “Es que es un partido catalán”. És a dir que ara, com un bumerang, l’anticatalanisme que tant ha promogut el PP, aquest autoodi que potser forma part ja del nostre ADN, s’han tornat contra ells, contra la possibilitat de trobar un aliat de govern quan les majories absolutes no arriben.

Cave canem, però, Mònica Oltra, Ximo Puig i Antoni Montiel. El camí cap a la neutralitat lingüística, cap a un “bilingüismo bien entendido”, només ens ha portat a l’anomia com a col·lectivitat; i un colp has renunciat al que eres com a poble, res no et separa d’acceptar qualsevol malifeta contra els drets col·lectius, com demostren els darrers anys de, diguem-ne, govern al nostre expaís, que tant i tan bé han afavorit els interessos d’uns pocs bons espanyols i, ensems, valencians d’anar per casa. Una casa d’aquelles d’urbanització de luxe amb alarma antirobatori, tanques electrificades i un cartell a la porta on diu…