Cau de mofeta

Josep Domènech Ponsatí, poeta, traductor, llibreter i amant de la literatura brasilera, ha traduït ‘Cau de mofeta’, un conte de Nilo Oliveira que porta per subtítol ‘De l’amor i els seus subproductes’. [1]. Núvol té l’honor de publicar aquest autor brasiler, inèdit fins ara en català.

De cop i volta un color. Redossat a la paraula “merda”.

Un cable momificat amb cinta aïllant penja del sostre. En un extrem, es balanceja una bombeta de 40 W, ben plena de fils pelats i promeses d’incendi.

Cansat. Els tous de la cama, enrampats. Aquesta puta mania de no saber dir mai que no a un cony. A cada estocada, tota la casa tremola ―parets de fusta, ombres, adorns, grills i gripaus a fora. Llençols ben xops. El llit ―una barrija-barreja de molles i reixes― amb prou feines hi quep, a l’habitació. Davant meu, un mirall. Ple de punts foscos i taques de floridura (el meu tòrax corbat que emergeix de dues mitges llunes de carn blanca), un aspecte de fruita podrida en tot el que s’hi reflecteix.

La suor regalima en gruixudes vetes per la regatera del cul, per l’esquena, per l’entrecuix. En l’espai salobre, un mol·lusc esbatega, agonitza i mor cada vegada que el toques.

El sexe és un tiovivo de subnormals. Ja fa hores que estic en aquesta inèrcia, en aquesta litúrgia autista, zim-zam (pianissimo) zim-zam… La dona en trànsit, amb el cul empinat i la cara estampida al coixí. De tant en tant deixa anar un gemec llarg i flàccid, com si fos una ànima en pena. Implora, balbucejant, perquè l’enculi. Té el cony ben encetat, segons ella. Fote-me-la pel cul, carinyo… sisplau, carinyo…―i cada cop que la cigala surt a la superfície, el seu cul em pica l’ullet en senyal de complicitat: el tinc ben enamorat, el seu cul.

Ja hi he posat dos dits. Els costats de les ungles plens de merda. Productes de maquillatge, flascons, sants i exus s’estremeixen damunt el tocador. Un santcrist penjat al costat del mirall exhibeix sota el mantell, amb un gest lànguid, un cor sangonós coronat d’espines. I és el forat del cul ―que s’obre i es tanca en sincronia amb els llavis de la dona posada de quatre grapes― el que sembla demanar-me que faci cloure amb la meva carn (eucaristia) la seva boqueta grisosa i arrugada.

El temps és buit, purulent. D’on s’escorren llums, sons i olors, que són absorbits per l’atmosfera viciada.

Llavis aspres: una aurèola de color marró xopa els llençols, i corona el final de la regatera. A la boca, un gust de cony i èter. Amb les mans fermament clavades a les rodoneses de les natges, castigo el cony amb ràbia, com si volgués envair el recte al revés. El cony mossega, gralla, escup, fa gàrgares i escumeja. Un veritable morro de bulldog, rabiós i esdentegat.

Folla’m, carinyo… fote-me-la pel foradet… Fote-me-la!

El bareto més brut i fastigós. La puta més lletja. Els esculls de l’infern! La imatge d’una habitació bruta i fastigosa fixada al front, l’arrel de tot el que té gust de sofre i la sensació de pànic abocat al caire d’una escorreguda que se sap impossible.

Trec la cigala de l’interior d’aquella flassada de carns esfilagarsades. I faig el que vol la mestressa: pel cul, tot de cop, fins que sento la panxa sobre el còccix (hi entra de dret, gairebé sense tocar les vores): Aiiiii, carinyo! ―crida ella. Tot seguit es posa el dit gros a la boca i, amb els ulls clucs, comença a fer la pipa i balbucejar com si fos una nena petita (zim-zam, zim-zam, zim-zam) ―ja no me la sento, la cigala. Un soroll de desguàs a l’última volta del remolí. No sé pas si trempo o no. Tot al meu voltant fa pudor de tabac, suor i cafè amb llet del dia abans, excessivament ensucrat. No tinc la més mínima idea de com he arribat fins aquí. Arnes i mosquits al voltant de la bombeta. Un enorme escarbat banyut, amb una punxa rígida i corbada sobre la boca, rellisca, lentament, pel marc de la finestra. M’imagino que, a fora, tot és ple de carrers deserts, camins de terra i clavegueres embossades de fang i merda (aquest cularro, on ara estic ficat, deu ser el responsable d’omplir-ne una bona part), nens i nenes que corren despullats i s’enculen els uns als altres.

Amor.

Un plor de nen petit. Ben fort, estrident. La paret, prima com un envà de canyes, sembla que tremola. La dona es posa rígida, dreça les orelles, tibada i alerta com un gos:

─La mare que el va parir! ─remuga, tot expulsant-me del recte amb un moviment de malucs.

Instintivament miro cap avall: una cigala bruta i amb prou feines dura, enllefiscada d’una pasta dégradé entre el marró i el beix. La dona surt de l’habitació renegant, desapareix per la gola fosca del petit passadís que hi ha un xic més enllà de la porta i torna, bressolant un nadó escanyolit, morat de tant de plorar.

El sacseja amb ràbia:

─Calla d’una vegada, maleït siga! Tanca la boca, malparit… Que no ho veus, que la baba està follant?

“Baba”? ─em destrempo completament. D’esquena, una fressa sobre la fusta aspra de la paret. La dona continua caminant amunt i avall. Sacseja amb odi el petit farcell cridaner. Somriu:

─Aquest cony de criatura és el meu nét. Eh que no ho sembla, que sóc la seva àvia? ─em diu mentre em pica l’ullet. ─Aquella desgraciada de la meva filla… Encara deu estar de farra, la mala puta.

Per culpa dels crits de la criatura, ha de cridar per fer-se sentir.

─Saps la morena que estava amb mi? Doncs sí, era la meva filla ─es mira el nen, amb una lluïssor homicida damunt la cella. Aquella desgraciada! Jo sempre l’hi dic, de fer-ne sí que en saps, eh que sí? Ara, a l’hora de cuidar-lo, l’he de cuidar només jo, no? Tanca la boca, malparit! Mira la cara que ha posat aquest noi!

Dues gàrgoles ajupides a terra… Dibuixen tites flàccides a la carrosseria del meu cotxe… Des de la paret, el santcrist em somriu i fa un gest obscè. En un pòster de revista, en Chitãozinho introdueix la llengua a l’orella d’en Xororó.

Vertigen: la caiguda sincronitzada. Un cony ben gros i ben esbatanat s’obre s’obre s’obre… i m’embolcallambelsseuscabdells…

Em desperto tot sol. A poc a poc, vaig recuperant la noció de les coses.

El plor que no s’atura, arrencat amb espàtula del fons de la gola.

Despullat, ajagut entre la junta de les parets, amb el cap que em roda, veig com l’àvia se m’apareix de cop i volta davant dels ulls.

─Un renato aragão abans de fer-se la cirurgia estètica.

─Que dorms, carinyo? ─didi mocó m’agafa la cigala amb fermesa. ─Em sembla que no, em sembla que no… Aquí hi ha una cosa que està una mica desperta ─diu, mentre munyeix la suara esmentada. ─Deixa, carinyo, deixa-li a la Sossô…

(Solange: vet aquí el nom de la criatura).

Sento una llengua aspra al coll, després al pit, i després, alternadament, als mugrons. Els braços em flaquegen ─la llengua d’esponja que baixa per la panxa, el rastre de cargol sobre el mur.

On collons he deixat el cotxe? Recordo una pujada, un camí de terra, un corriol enmig del bosc i, en un tronc d’arbre, una llengua aspra com la d’un gos (l’alè fermentat a les papil·les) que se m’enfonsa coll avall.

… llepa’m l’entrecuix… rodeja’m els collons…

Vull cridar que no, ventar una coça a la gàrgola i fotre el camp d’allà, però em sento mort, fluix, buit de crits, pets, ossos, sang o qualsevol altra cosa capaç de, espontàniament o no, fugir-me del cos en senyal de protesta. El nen no para de bramar. Tot plegat s’escorre per un desguàs tou i calentó, ple d’algues. Cançons de bressol.

Els meus collons: la gana de cigala d’aquesta bona senyora.

Que me la mama. Jo, de cos i ànima, xuclat pel xerric del llit, per les ombres que oscil·len amb la bombeta, per tot el catau (que grinyola), pel plor desesperat i rogallós del tros viu de filet de pobre de l’habitació del costat (una veritable vedellassa, aquesta bona senyora).

De sobte, una certesa: gana. Aquell petit fill de puta plora perquè té Gana. Qualsevol imbècil és capaç d’endevinar el que vol una criatura: l’instint maternal és una cosa que substitueix la demència progressiva o l’infanticidi en mass… ah!…! …! …! … tres glopades de llet grassa, completament aliena a la resta del cos ─com si, amputat de cintura pervall, jo continués pixant.

(La cigala és un òrgan noble perquè pixa.)

La dona recull a la boca tot el iogurt. Arriba a agafar amb el dit la mica que li sobresurt dels llavis i tornar-la cap a dintre. Amb les galtes plenes, salta del llit i desapareix pel passadís. Deu haver anat a rentar-se les dents, penso jo ─si no fos perquè el lavabo és a l’altre costat.

Silenci.

El so agradable dels grills i dels gripaus. Se sent, llunyana, una ràdio, que esputa la veu poderosa d’un pastor evangèlic. A l’habitació del costat, a la part més balmada del silenci, un cruixit afectuós i continu. Un bressol: Solange inclinada cap a ell.

El nen ha parat de plorar.

La dona a l’habitació del costat. El meu cos que llisca entre cobrellits molls com si entrés terra endins.

L’amor és un dallonses pròdig en subproductes. Rebrots, purulències. I, com si no n’hi hagués prou, paraules. Dures, enganxoses (des del fons dels budells, n’estic plenament convençut), sempre les mateixes, sempre, al llarg dels segles ─paraules. Que aquells que volen follar estiguin obligats a parlar-se entre si (en comptes de tenir plomes virolades, en comptes de ser devorat per la femella al final de la còpula).

Si la consciència de la inutilitat de tot plegat arribés de bracet amb les ganes de follar, no follaria ningú: i tots els problemes del món s’haurien resolt.

─Que dorms, carinyo?

Faig veure que sí. El llum s’apaga. Dos pits grossos i flonjos com caps de pop m’envolten el braç. La carn tèbia, llefiscosa. L’olor de semen.

Amor: el malson és tot el que ve abans i després del son.

[1] Conte extret del llibre Pornografia pessoal de um ilusionista fracassado [Pornografia personal d’un il·lusionista fracassat]: Petrópolis, Kbr, 2012.