Caterina Albert i el seu excepcional film rescatat, sorpresa de Sant Jordi

Club Editor ha recuperat enguany Un film (3000 metres) de Caterina Albert. Aquest títol poc conegut de l’autora de ‘Solitud’ s’ha convertit en un dels cinc títols més venuts d’aquest Sant Jordi. Núvol dedica un especial de tres articles a aquesta reedició amb Maria Bohigas, editora de Club Editor, Blanca Llum Vidal i Jaume C. Pons Alorda. 

Després d’anys d’oblit, es reedita una de les secretes obres magnes de la literatura catalana, Un film (3000 metres) de Caterina Albert, la coneguda autora de Solitud, que no dubtava en rebel·lar-se contra els paràmetres convencionals de la seva època a través d’uns escrits que signava amb el pseudònim de Víctor Català. Una setmana després de la publicació d’aquesta aventura recuperada amb forma de llibre, Club Editor va haver de fer una segona edició immediata gràcies a la bona acollida d’un text que ja feia anys que era esperat, tot i que en el moment d’aparèixer per lliuraments a partir de l’any 1918 ha estat fins ara titllat de “lamentable pendís” (Revista de Catalunya), “melodramàtica i superficial” (Enciclopèdia Catalana), “granguinyolesca i inversemblant” (Història de la literatura contemporània) o “un intent fallit” (Diccionari de la literatura catalana).

Al documental Cave of Forgotten Dreams (2010) de Werner Herzog, el conegut cineasta alemany, un ésser polifacètic i fascinant en totes i cadascuna de les seves diferents vessants marcades per la passió, s’atreveix a asseverar que les pintures rupestres trobades dins la cova de Chauvet-Pont-d’Arc, que dóna títol a la pel·lícula, podrien ser perfectament les primeres representacions d’un primer cinema, o sigui, un cinema prehistòric. Teòricament, i sempre des del punt ultramístic que caracteritza l’autor d’Aguirre (1972) i Fitzcarraldo (1982), els antics habitants d’aquella mansió de pedra podien moure les torxes per tal que les flames fluctuessin d’una determinada forma perquè els dibuixos damunt la roca donessin una sensació de moviment. Sí, una història a través de la rapidesa d’un flux audiovisual. Això, aquesta simplicitat feta revelació a perpetuïtat, ens retorna als sentits originals, rabiosament primigenis, de tota narració humana, ja sigui amb mot o amb esbós: exemple i gaudi.

Després de més d’un segle d’història del cinema ja sabem que aquest art que en teoria va néixer com un art pobre (de fireta, de barraca) per entretenir i fer cridar les masses al·lucinades ha arribat a esdevenir un dels baluards de la cultura contemporània i de les noves maneres de crear. Tot i que molts pocs haguessin estat tan agosarats com per arribar a aquestes conclusions en els seus principis. I és que als inicis del segle XX encara havien d’arribar tots els atrevits dignificadors d’aquell cel·luloide en teoria tan barat i poca cosa. I Caterina Albert, potser una de les poques que ja intuïa les múltiples grandeses soterrades i profètiques que encara havien d’arribar, va dur a terme el seu propi procés de dignificació, un procés de dignificació multiplicat i expansiu. Així fou com ella mateixa es va atrevir amb el cinema a través de les paraules, i així va arribar Un film (3000 metres), com una provocació encoberta, tant pel que fa al “gènere” com pel que fa al “substrat”.

El llibre de Caterina Albert ens arriba amb aquesta constant capacitat seva d’oferir potències, violències, il·luminacions. Talment com una pantalla on reflectir-nos per sucumbir a la catarsi, però sobretot a un èxtasi de brillantors. Sí: irradiacions resplendents. La llengua que utilitza Caterina Albert, autènticament volada, així com volàtil, tot i les seves fondes eclosions dins del més tel·lúric, és com si ens volgués tornar a demostrar que el gènere literari de tota obra és la Torsió: oferir noves significacions a través d’una llengua aparentment fàcil però dotada d’una sèrie de capacitats que la fan epifànica en tot moment, aclaridora de comprensió. I això sols passa quan qui escriu és capaç de donar la volta a tot allò que, aparentment, ja no té res nou a dir. I aquí dins tot sempre és nou. Només fa falta contemplar com un personatge fascinant com Peroi parla al protagonista, Nonat Ventura, de les visions que és capaç de trobar enmig d’una ciutat estranya, subjugadora, violenta i majestuosa com Barcelona: “De repent s’aturà davant d’una casa on hi havia matons en llurs pitxerets de terrissa i petits plats de crema esblaimada com pell de donzella cloròtica: els ulls li relluïen.” Tant Caterina Albert, com Víctor Català, com Peroi, estan parlant d’una cosa tan pagesa, tan aristocràticament pairal, com la crema catalana, però més que això sembla un esclat còsmic vingut a peu de carrer, una presència ferma. I aquest procés de dignificació d’allò quasi patètic o nimi és quelcom que s’escampa, com un bacteri, a través de tot el relat. Caterina Albert, transsubstanciada en Víctor Català, vol dignificar un art aparentment pobre com el cinema, però també els aparentment pobres d’esperit de l’època, no amb voluntat adoctrinadora, sinó amb la ferma convicció que el seu triomf era donar veu als desheretats, als desgraciats, als oblidats i ningunejats del moment que no tenien ni pa ni presència, i per això callaven dins l’albor d’un llevat que no feia créixer, sinó que només treia floridura.

Perquè estàvem parlant de dignificació, o sigui, de cinema, o sigui, d’aventura. Què ens explica, més enllà d’una defensa oculta però visible, aquest film de Caterina Albert transfigurada en Víctor Català? L’obra comença amb les goludes faldes alçades d’un personatge grandiós com La Gallinaire, continua amb l’entrada a escena d’un fantasma, es prodiga en els baixos fons de Barcelona per oferir-nos la seva cara més amable, la més fosca, però també la més clara. El protagonista és la vida, sí, però aquesta pren un cos, el de Nonat Ventura, el dandi definitiu, que s’obsessiona en trobar els seus orígens, que ell intueix, amb encert, riquíssims, després d’una vida passada en un Hospici miserable, paupèrrim, pel que fa als recursos però també pel que fa a la seva moral. Fou abandonat pels seus pares amb un senyal al pit, una medalleta al cor i la certesa que ningú no havia de donar un ral per ell. Sabent, també, que res no serà fàcil, i després de comprovar que ningú no li vol donar el que ell sap seu, s’ho pren: es converteix, a través d’una sèrie d’aventures delicioses, en el lladre més conegut de Barcelona: El Senyoret. I aquest fet el permetrà penetrar els úters de la negror a través d’una sèrie de recursos narratius que varen desafiar les convencions de l’època, però que en tot moment estan a la mercè de la necessitat de mostrar, omniscientment, cada petitíssim detall d’un macrocosmos que s’infla al nostre davant amb tota la seva complexitat i capacitat d’adoració.

Tal com indica el títol, la novel·la és elèctrica, i precisament amb aquesta natura irredempt atrapa com ho fa un serial. És increïble dir-ho però sí, enganxa de mala manera. Un cop comences ja no pots aturar. Charles Dickens fou el que va inventar el recurs del cliffhanger, o sigui, el fet de “penjar d’un barranc” quan, en un dels seus lliuraments periòdics a les revistes i diaris de l’època, un dels seus personatges acabava un capítol enganxat a un precipici, i els lectors es morien de ganes, com una rondalla maternal, de saber què passava a continuació. Narratològicament parlant, Caterina Albert i el seu bessó transsexual, Víctor Català, no dubten en utilitzar tots els recursos de la novel·la clàssica, des del Dickens ja esmentat (molts dels plantejaments podrien formar part de qualsevol obra emblemàtica de l’autor anglès) fins a Jules Verne (no és banal: Verne entretenia per ensenyar, la seva literatura també va necessitar d’un altre procés de dignificació). Això sí, amb tota la necessitat de captar la brutícia decadentista del moment com un epicentre des d’on haurien de néixer nous mons, cosa que mestres francesos com Balzac i Hugo ja havien treballat. Cap com ells, ni com Caterina Albert, ha sabut retratar els baixos fons amb aquesta intensitat. Potser, si de cas, Juli Vallmitjana, de qui recentment Edicions de 1984 ha recuperat La Xava, una altra obra que hauria de reivindicar-se sàviament. Per tot això, i per tot el que representa Un film (3000 metres), els noucentistes imperants atacaren, massacradament, la novel·la. I ho feren sense cap tipus de misericòrdia. I així havia de ser des dels seus postulats. Una blasfèmia com aquesta no podia ser tolerada des de cap àmbit. No formava part d’aquell temps perquè aquesta novel·la no té temps: l’és. L’encarna. I per això pot ser llegida ara i d’aquí mil anys amb tota la seva validesa.

Caterina Albert va estar onze anys esperant el moment de tornar al panorama literari (després de l’èxit assolit amb Drames rurals, Ombrívoles, Caires vius i Solitud) i ho va fer com si no-res, com si el que tenia entre les mans no era res més que un divertimento, o un atreviment descarnat. Com diu l’autor(a) al pròleg que enceta el llibre: “Per a tu i per a mi, no sigui més que una estona de repòs espiritual aquesta llarga successió d’escenes més o menys pobres de substància i de vestidura; per a tu i per a mi, no sigui més que un petit i fresquívol oasi d’inatenció restauradora entre els assedegaments anguniadors de tasques més emprenyades. I un altre dia serà un altre dia, en què, si Déu ens dóna vida i salut, farem tractes nous.” És evident que a través d’aquest text intenta captar la nostra atenció, el nostre perdó i la nostra benvolença, quan ell(a) mateix(a) sabia que res de tot això no li calia a un text salvatge que mostrava la vida amb tota la seva autenticitat, brutor i meravella com mai abans ningú no s’havia atrevit. Lladres, putes, éssers deformats psíquicament i física, desastres amb potes, i tota una flora i fauna esgarrifosament humana i deliciosa al mateix temps és capaç de passar davant dels nostres ulls com un autèntic festival eufòric, amfetamínic, engrescador fins a dir basta. Herzog sap que l’ànima humana queda, doncs, inscrita en aquests dos pols: exemple (ètica) i gaudi (estètica). Ja sigui des dels nostres orígens ancestralment paleolítics, fins al futur que encara hem viscut. Caterina Albert també ho sap, i així ens ho mostra.

Club Editor porta a terme una autèntica operació de rescat amb Un film (3000 metres) de Víctor Català, una aposta que ha sortit guanyadora dins d’un catàleg que no només va ser essencial durant la postguerra sinó que torna a tenir una presència inqüestionable dins la contemporània panoràmica europea. Responsabilitat i qualitat haurien de ser els mots que definissin l’obra d’aquesta editorial. I ara precisament aquesta gran casa, que ja és la casa de Mercè Rodoreda, Joan Sales o Blai Bonet, acull una altra filla pròdiga, tot erigint, segurament, un autèntic cànon secret i necessari de la literatura catalana. Inqüestionable. De la mateixa manera que ara els anglosaxons han tingut la possibilitat de gaudir per primer cop, i amb ulls nous, d’Incerta glòria (Uncertain Glory) de Joan Sales (amb traducció de Peter Bush), nosaltres haurem de fer el mateix procés però dins la mateixa llengua i cultura: haurem de (re)llegir Un film (3000 metres) de Víctor Català com un llibre nou, deixant enrere cotilles i altres barreres mentals, per celebrar el seu exemple i el seu gaudi, com la pel·lícula fondal, abissal, que és. Per tant, una festa. Aquesta edició recuperada, a més a més, llueix amb un disseny súper atractiu (sembla un taxi que ens transporta a tota llet) i podem ben saber del cert que serà capaç de captar noves mirades, lectures i interpretacions dels ulls lectors de les noves tongades, aquelles que encara no havien pogut gaudir d’un festí pantagruèlic com aquest. I això és, també, literatura, en el millor sentit de la paraula. I, evidentment, cinema. Magnífiques possibilitats de l’art de viure.