Categorització dels colors

15.12.2014

Hi ha dos grups de colors primaris, els additius (que apliquen a la mescla de llums): vermell, verd i blau i els subtractius (que apliquen a la mescla de pigments): cian, groc i magenta.

Així doncs, els colors que surten d’aquests sis colors són fets de combinacions. Per exemple, el color turquesa és una combinació de blau i verd, carbassa, groc i vermell.

En principi, i dic en principi perquè més endavant ho matisarem, totes les llengües del món tenen com a mínim paraules específiques per a definir o descriure els colors. Hi ha llengües que només tenen dues paraules per a descriure els colors, n’hi ha que en tenen tres, n’hi ha que en tenen quatre, etc. Però què volem dir que tenen, per exemple, dues paraules per descriure colors? Volem dir que són paraules que només tenen un significat que és el del color, que no són paraules compostes o paraules que podem analitzar i podem extreure’n una arrel, o bé paraules que no són aprofitades per cap altre significat més, com per exemple seria el cas del color que hem dit abans: turquesa. La turquesa és un mineral que venia de Turquia i d’aquí ve el nom del color.

Així doncs, hi ha una sèrie d’universals lingüístics a l’hora de descriure els colors que es compleixen en totes les llengües. Les llengües que només tenen dos colors, per entendre’ns, tenen les paraules per dir el color negre i una altra per descriure el color blanc. Si una llengua té tres paraules per definir colors, el tercer color sempre és el vermell. Si en té 4, el quart és el groc o el verd.

Un altre aspecte és que nosaltres diferenciem els colors per la seva tonalitat, vermell, verd, groc, etc., però d’altres llengües diferencien els colors pel seu matís, és per això que amb dos termes ja en tenen prou. El dani, una llengua parlada a Papua Nova Guinea té dos colors, el mili i el mola. El mili és per a definir colors foscos i freds com ara: el negre, el marró, verds i blaus, i el mola per a definir colors calents i lluminosos, on hi entrarien colors com el carbassa, el vermell i el groc.

De fet hi ha dues llengües que segons es diu no “tenen colors”, o sigui, que no tenen paraules específiques per a definir cap color. Aquestes llengües són el pirahã, parlada al Brasil, i el Warlpiri, parlada a Austràlia. El cas de la llengua pirahã és molt controvertit perquè sembla que és una llengua que no té números, que no té colors, que no té termes abstractes, etc., és una llengua que trenca esquemes, per bé que ens hem de basar en el que ens diu bàsicament una persona, un lingüista, el sr. Everett, que és l’única persona no pirahã que la parla i que a més totes les seves afirmacions sobre la llengua pirahã són plenes de controvèrsia i algunes difícils, fins i tot, de creure, per no dir que impossibles d’assumir per la comunitat científica. Però en tot cas, quan diem que els pirahã no tenen colors volem dir que no tenen paraules específiques per a definir-los, així segons el sr. Everett, per a dir el color negre diuen l’equivalent en pirahã a “sang bruta”. El mateix passa amb la llengua warlipiri que per a dir el color vermell, per exemple, diuen yalyu-yalyu que vol dir “sang-sang”; el verd, yukuri-yukuri que és “herba-herba”.

De moment tot plegat sembla molt llunyà i exòtic, però i si parlem del català? Penseu que a vegades tenim moltes coses exòtiques nosaltres i no ens n’adonem. Quants colors tenim en català? Bé, tenim paraules per als colors bàsics, com ja hem dit, vermell, groc, verd, blau, blanc i negre però a més, podem dir colors com rosa, violeta, marró i carbassa o taronja. Però fixem-nos-hi un moment amb més cura. Analitzem aquestes paraules. Ja hem dit que si una llengua té dues paraules nuclears per anomenar colors, aquestes són el blanc i el negre. Fins aquí el català ho acompleix. Que si en té tres, el tercer color és el vermell. Molt bé. I que si en té quatre és el groc o el verd. Amb el verd anem bé, però amb el groc si som estrictes la cosa ja comença a fer figa. La paraula groc ve del llatí crocus, el qual ho va manllevar del grec krókos, que vol dir safrà. Segons el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana aquesta paraula entra al català al segle XIV. Per tant, ja tenim una paraula que no és d’ús exclusiu. La resta de colors tenim que el blau és un manlleu del germànic com el color gris, no són paraules pròpies que vinguin de l’evolució del llatí; el rosa de la flor, com el violeta; el marró és un manlleu del francès, el taronja/carbassa és prou evident, etc. Per tant, si som estrictes el català té quatre colors, quatre paraules patrimonials derivades del llatí de forma directa: el blanc, el negre, el vermell i el verd. Les altres paraules o bé són manlleus d’altres llengües o són adaptacions de fruites o flors.

Tot i això, potser el més interessant de tot plegat és el fet de pensar si té sentit continuar classificant les paraules per a descriure els colors d’aquesta manera, això és, dient que una llengua té només dos colors, blanc i negre, perquè només té dues paraules que de forma exclusiva defineixen dos colors. Que el color taronja vingui de la fruita és una evidència, com el fet que en pirahã del color negre en puguin dir “sang bruta”, però passats els anys o fins i tot els segles, hem de continuar considerant aquestes paraules com a “no colors”, per dir-ho d’alguna manera, si les fem servir per a definir color? Quan diem que una cosa és de color rosa no pensem en una rosa, sinó que pensem de forma exclusiva en el color i prou, i molt probablement els pirahã quan diuen això és de color “sang bruta” no deuen visualitzar en el seu cervell “sang bruta” sinó el color, no podem considerar que tant taronja com “sang bruta” són colors i que només així ho visualitzem al nostre cap? No tenen exactament la mateixa funció i categoria que paraules com blanc? Jo, fins a cert punt, pensaria que sí i més si sempre fem servir “sang bruta” o rosa per a definir el mateix color.

 

Aquest article està basat en unes col·laboracions que David Valls fa a Catalunya Ràdio al programa de Els Viatgers de la Gran Anaconda i dins de l’espai de la Llengua de l’Anaconda on es tracten qüestions relacionades amb les llengües del món. Podeu sentir els programes aquí, o l’espai específic de David Valls aquí.

Bibliografia

Foley, W. A. (1997). Anthropological Linguistics. An introduction. Victoria, Australia: Blackwell Publishing.

Viquipèdia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. I això sense entrar en la riquesa dialectal o en com serien els colors medievals catalans. A Elx i el sud valencià el ‘roig’ ha estat sempre la tonalitat que va del marró més fosc al ros més solar! Una xica roja’ és allò que els anglesos i francesos (per als primers és un manlleu) han dit sempre “blonde”. Ma muller (una llauradora del Camp d’Elx) us perjurarà -i jo també- que les portes marrons fosques són ‘roges’ i els suecs de la platja també. El cas és que devia ser així perquè ningú em convenç que el mestre Jaume Roig no degués el seu cognom a altra cosa que a la color (era femení en llengua medieval com ho és encara en francès o occità) dels cabells dels seus avantpassats. El cas és que ‘marron’ ens ve del francès (on significa ‘castanya) i ‘castaño’ es com es deia el ‘marrón’ en castellà també. I, és clar, no entraré en què hem conservat ‘vermell’ però els d’Elx ara en diem, més aïna, ‘encarnat’ que apareix a documents clàssics com ‘color de la carn’ i no és cap castellanisme. Podríem seguir però més s’hi valdrà aturar-se. Després, els ‘secessionistes valencians de València i rodalia’ us diran que ‘vermell’ és català i ‘roig’ és valencià: no en volen saber res del ‘vermell’ d’Alcoi cap avall ben viu encara i encara més a la toponímia. Tan sols una altra curiositat, malgrat ser valencians sabem ben bé que ‘taronja’ és un neologisme! Si s’ha dit sempre “carabassa”! La variació interna s’ha de tenir molt en compte per a aquests temes: per damunt de l’estandardització i, especialment, en una llengua encara tan acolorida com la catalana.

    • Això que dius que els valencians no en volen saber res del vermell per considerar-lo català és ben cert. Ja fa uns anys, tenint una conversa bastant surrealista amb un blaver. Em va dir que el català i valencià eren dues llengües diferents perquè a Catalunya diuen vermell i a València diuen roig. Jo li vaig dir que les llengües també tenen paraules amb sinònims, que no deixa de ser una riquesa per la llengua, i que roig en alguns indrets de Catalunya també s’utilitza com a primera opció. Després li vaig fer notar que, com és que no teníem necessitat d’utilitzar un intèrpret per entendre’s si el català i el valencià són llengües diferents?. Al final ho vaig deixar córrer perquè d’allà on no n’hi ha no en raja.

      Malauradament, en aquella època desconeixia l’existència del text valencià del renaixement, els Escacs d’amor. Això ho dic perquè en aquest text apareix la paraula vermell. No sé que m’hagués contestat el blaver, potser m’hagués dit que eren uns valencians catalanistes i uns renegats per escriure vermell en comptes de roig, o alguna bajanada d’aquest estil.

  2. A la Catalunya del Nord diem encara LA color i Roig, i les persones són Rosses o Blondes [blundes] occitanisme i no francesisme.

    PS: corregiu números per Nombres

  3. I encara hi podríem afegir que el vermell, per a nosaltres exclusivament el nom d’un color, es fa amb el mateix procediment que el groc-safrà, el rosa-flor o la sang bruta pirahã. En llatí volia dir cuquet (vermiculus, diminutiu de vermis, del qual deriva verm, que també vol dir cuc en català), pel fet que d’un cuquet, la cotxinilla, s’extreia un colorant vermell (tot això segons el diccionari etimològic de Jordi Bruguera). De fet, en llatí clàssic, segons el diccionari, vermell es deia ruber, o rutilus, o purpureus, o igneus (matisos de to, etc.).
    D’altra banda, el blanc, com el blau, és un germanisme.
    Al final resultarà que el principatí comú només en té un, de nom de color: el negre (llevat dels qui fan servir “roig”, però aquí dalt són poquets). Aquests indígenes, ja se sap: tenen llengües pobres. Ara només falta un doctor Everett que llanci la teoria que d’aquí ve la moreneta.