Catalans i/o catalanes? L’altra consulta

28.11.2014

És un debat encès, conduït sobretot per dones que no s’acaben de posar d’acord. Les lingüistes tendeixen a defensar el genèric masculí per referir-se a tot un col·lectiu. En canvi escriptores com Mercè Ibarz o Montse Barderi s’hi manifesten en contra. Per què no desdoblar el gènere si dient catalans no ens hi incloem tots? O tots i totes… com vulgueu.

Mercè Ibarz  |  Foto de Martina Tulier

Mercè Ibarz | Foto de Martina Tulier

Les observacions de Carme Junyent, lingüista i directora del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, són contundents i clares. En un article publicat a Vilaweb aquesta setmana, Junyent demanava al president Mas que no la discriminés com a dona. “Si desdoblem és perquè creiem que es tracta de categories diferents. President: de veritat creu que les catalanes no som catalans?” La interpel·lació al president s’estén al terreny personal: “Pel que sé, vostè té tres fills, entre els quals hi ha, almenys, una noia. Estic gairebé segura que vostè, quan li demanen quants fills té respon que tres, i no pas ‘tres fills i filles’. Encara més, és impossible que vostè tingui ‘tres fills i filles’. I, continuant en el terreny personal, vostè sap francès. No s’ha preguntat mai com és que en aquesta llengua no hi ha arribat la plaga del ‘llenguatge no sexista’? Per què això només ha passat en català, castellà —i, darrerament, en gallec— i en cap més llengua romànica?”

L’article de Carme Junyent ha tingut dues respostes. Una resposta lateral però contundent per part de Mercè Ibarz, que ahir publicava a El País un article titulat Invisibles en què lamentava la nul·la presència de dones en el cicle de conferències que se celebra aquests dies al Museu d’Història de Catalunya (MHC), titulat Els invisibles, intel·lectuals i polítics catalans recuperats de l’oblit. “El cicle consta de divuit evocacions històriques de moltes altres personalitats. Ni una dona”, lamentava Ibarz.

“No hi ha modernitat sense dones, dispenseu la sentència però la cosa funciona així”, diu Ibarz “A la història li falta com a mínim la meitat, ho sabem, però quan s’entra al segle XX, que també deu molt a les sufragistes del XIX, si no es consideren en el conjunt les cultures de les dones és que estem davant una proposta caduca, envellida, sense buf. Una proposta sense credibilitat”. Ibarz cita el dietari de Maria Mercè Marçal, El senyal de la pèrduaEscrits inèdits dels últims anys (Empúries), quan diu: “No és la meva anul·lació individual el que em crea resistència invencible: és l’anul·lació de la Feminitat davant la Masculinitat, l’anul·lació simbòlica, l’absència del Sentit de la Diferència que implica, a favor d’U-masculí-totalitari”. Segons Ibarz, “el capital femení de visibilitat està entre vosaltres a un interès més baix que els diners. Zero, diguem-ne.”

Carme Junyent

Carme Junyent

Montse Barderi també ha respost a l’article de Carme Junyent des de Núvol amb un article titulat ‘Catalons i catalines abans que catalans’. “Certament, un text que ha de doblar constantment el gènere fa de mal llegir, però hi ha fórmules per anar treballant, com ara el poble, la ciutadania o l’alumnat que juntament amb un, de tant en tant, catalans i catalanes ens poden ajudar a redactar un text àgil i efectiu. Amb el temps qui sap si podrem anar més enllà i inventar fórmules com fer servir el masculí i el femení en diferents ocasions en un mateix text sense vulnerar-ne la cohesió ni la coherència”. Barderi considera que dir homes i dones no significa separar en dos el que de fet és un de sol. “Més aviat parlaria de la fagocitosi de l’un per l’altre. Ja fa massa temps que ens venen la moto que l’ésser humà universal es manifesta a través de menys del 50% de la població, i ja no ens creiem que una meitat representi el món i l’altra meitat només representi quatre arreplegades”. Barderi també cita Maria Mercè Marçal, que va deixar escrit: “No sóc un home, encara que normalment se’m pretén incloure dins de frases de l’estil de tots els homes són mortals i, tot i que jo no sigui immortal, no m’hi sento inclosa. Tampoc no sóc un pare, tot i que l’Associació de Pares d’Alumnes de l’institut on va la meva filla em vulgui fer sòcia. Tampoc no sóc un escriptor, ni un lector. En aquest cas no sóc tan coherent, perquè sóc de l’Associació d’Escriptors i llegeixo molts llibres en els quals se m’adrecen com a lector. De tot això es pot deduir que no he generat pell d’elefant davant del sexisme en el llenguatge i que qualsevol tipus de sexisme em continua punxant.”

Som davant un debat que per a alguns ja està superat i per a d’altres tot just acaba de començar. Segons els gramàtics, cal respectar una convenció lingüística estesa arreu que ens ha permès d’entendre’ns des de fa segles. “President, no ens discrimini, si us plau: les catalanes també volem ser catalans” diu Junyent. “I, en cas que els arguments lingüístics no li semblin prou sòlids, ben segur que sap que un document acordat per l’Institut d’Estudis Catalans, el Parlament, la Direcció General de Política Lingüística, l’Institut Català de la Dona i la Universitat de Barcelona, entre més, diu que quan diem ‘catalans’, les catalanes hi són incloses”, diu Junyent, que parla des de l’autoritat que li dóna un establishment no exclusivament masculí.

Montse Barderi a Segòvia

Montse Barderi

És probable que el desdoblament sistemàtic no sigui el recurs més eficaç ni econòmic per subvertir un statu quo que no facilita la visibilitat de la dona, ni dóna el mateix espai a homes i dones en l’espai públic. Per als qui lluiten contra aquesta inèrcia històrica, el llenguatge és l’expressió simbòlica d’una violència real, un símptoma més i un dels més importants. Per a lingüistes com Junyent, en canvi, el desdoblament és només el símptoma d’una hipocresia. Tal vegada la malaltia no es cura corregint el símptoma, sinó atacant el mal d’arrel. @IsidorMarí ho ha formulat de manera molt succinta a Twitter: “Canviar la realitat pot modificar el discurs. Canviar el discurs pot camuflar la realitat”

El debat és obert. Esperem les vostres aportacions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

75 Comentaris
  1. Estic TOTALMENT d’acord amb l’article de la Mercè Ibarz (bé, potser poso en dubte la genialitat que m’atribueix). La qüestió de fons és que les dones no hi som i els desdoblaments no són més que una concessió que ens fan per seguir-nos ignorant. No caiguem al parany. Alliberem-nos de la llengua estrafeta i carrinclona!
    Apunt al marge: seria un fracàs que aquest debat es convertís en un cosa de dones.

    • Jo soc un home i, de la mateixa manera que cerc que el procés sobiranista que estem vivint aquests darrers anys no hauria estat possible sense la presencia i sovint el lideratge de les dones, opino que el desdoblament del genere hores d’ara hauria d’estar ja superat. Les dones, tot i que sovint encara estan discriminades i menystingudes, estan ja per sobre de debats com aquests i una forma de demostrar-ho és dir-ho clarament com fa la Carme Junyent.

      • Carme, Joan, comparteixo el 50% del que dieu. El llenguatge és una expressió del pensament i les regles són convencions. Si sou majoria la gent que no voleu desdoblar (o buscar altres fòrmules) i no ho feu, es mantindrà un llenguatge antic que a mi, personalment no m’agrada i em fa mal a l’orella. Si, en canvi, fem servir la creativitat i la varietat que ens permet la llengua per mostrar el que ja és i afavorir el que hauria de ser, avançarem molt més ràpid.

  2. Algú es pot imaginar llegir un poema, una novela, un text històric, veure una pel·lícula amb la forma “políticament correcta”? Hom es faria un tip de riure, i a més s’omplirien més pàgines i minuts fins fer-ho aborrit. Jo personalment m’hi nego, en tot cas els lingüistes podrien inventar-se una forma neutra per en una sola paraula poder definir en masculí i femení a l’hora, per exemple “advocadi” per advocat i advocada, “metgessi” per metge i metgessa i així amb els altres conceptes. Divertit oi?

  3. Per com està redactat aquest article, es dóna a entendre que la Mercè Ibarz ha escrit el seu “Invisibles” a El País per contradir la postura de la Carme Junyent sobre el gènere lingüístic. No em sembla el cas. Llegit l’article de la sempre sensata i intel·ligent Mercè Ibarz, em queda clar que hi parla de la violència simbòlica real (i de la real a seques) dels homes sobre les dones, i que l’al·lusió a la Junyent és retòrica. Vaja, que no m’imagino la Ibarz dient que hauria calgut titular el cicle de conferències “Els i les invisibles”.

  4. El tema de la llengua és tallant, i utilitzo aquesta paraula concreta perquè la llengua el que fa és donar contorn, forma, a allò que és un magma. La llengua anomena una realitat i així li dóna consistència, visibilitat. Quan una dona escriu es troba, a més, amb el problema del genèric abusiu, patrimoni de les societats patriarcals encara vigents, ja que no s’han superat, com tots i totes sabem. I ja hi som! A mi no m’agrada gaire el desdoblament, com acabo d’emprar. Però tampoc no m’agrada gens, gens, que el genèric em faci fonedissa. Generalment utilitzo formes mixtes, però tampoc no em satisfan del tot… Com totes les dones saben quan s’hi posen, escriure des de nosaltres mateixes no és fàcil, conservem tics, i treure’ls amb el desdoblament fa els textos farragosos. En fi, no tinc cap solució però hi penso, hi penso molt, hi penso perquè hi he de pensar, ja m’agradaria haver-me’n d’oblidar, però encara no és possible.

    • societats patriarcals amb genèric femení: jarawara, guajiro, iroquesa
      societats patriarcals sense gènere: milers.
      Per què us obstineu a atribuir al gènere un valor que no té? Sou conscients que els desdoblaments són una resposta etnocèntrica i inútil?

      • també hi podríem afegir els inanwatan, de Papua Nova Guinea on el gènere femení és homòfon al plural. Això vol dir que per generalitzar, és a dir, per fer referència a un grup d’homes i dones fan servir una paraula que son igual que el femení. El masculí té una forma diferent. La pregunta és per aquells que repetidament continueu confonent gènere gramatical i sexe de les persones: els inanwatan, els jarawara, guajiro o els iroquesos viuen en societats més igualitàries per aquest fet? us puc ben assegurar que sense conèixer aquestes societats, la resposta és no, perquè no té res a veure el gènere gramatical amb aquest fet.

      • Jo també trobo que el desboblament sistemàtic és una llauna i no serveix per a res. Per això, i en molts contextes, faig servir el genèric femení.

    • Comparteixo amb la Teresa aquest pensar-hi constantment amb ganes de no pensar-hi més! NÚVOL va publicar fa uns dies l’article de la professora Mireia Freixa a propòsit de la pintora Lluïsa Vidal (1876-1918). Hi recull l’enumeració cronològica de les aportacions que han anat rescatant la trajectòria d’aquesta artista.Però amb el pas del temps, el cas de Lluïsa Vidal és una mena de búmerang que retorna sempre associat a la pregunta: per què la invisibilitat? per què el silenci? com pot ser?
      Mentre que els “tots i totes” grinyolen i no resolen qüestions pràctiques, també recorden una anomalia, un escull pendent de fa temps, com quan per elogiar l’obra de la Vidal un crític va dir que “pintava com un home”. Tampoc no tinc la solució però l’anomalia ve de lluny i persisteix. M’agradaria comprovar que és un tema superat!

  5. Estic totalment d’acord amb el raonament de M.Carme Junyent. “Alliberem- nos de la llengua estrafeta i carrinclona”! Soc lingüista,he estudiat filologia Clàssica i Catalana. Conformar-se amb aixo tan ridícul i “políticament correcte” crec que es un error i deixar-se enganyar per polítics ignorants.

  6. Recomanaria a totes persones partidàries (ai, que no sé com escriure per no ferir susceptibilitats!) de marcar el gènere que es gravin al llarg d’un dia. Ben segur que qui tingui dues filles i un fill no els dirà ”Nenes i nen, a dinar!” Potser dirà ”He de trucar al lampista” i no ”He de trucar a la lampisteria” (i sobretot, no dirà, ”He de trucar al lampista o a la lampista” o ”He de trucar al / la lampista”). Que no hi pot haver dones lampistes!?
    Més exemples. Aquesta persona tan políticament correcta dirà que ”Avui no hi són, els veïns del 4t – 1a” i no ”Avui no hi són, el veí i les veïnes del 4t – 1a”. No dirà, tampoc, ”Tot hom i tota don ha de pagar els impostos”. (Què passa amb les lexicalitzacions?)
    I, si ha de fer un discurs una mica formal, sense llegir (una classe, per exemple), ben segur que tard o d’hora acabarà dient ”els ciutadans” sense deixar de pensar també en les ciutadanes. Perquè és que, a part del lèxic, la concordança afecta els elements gramaticals, i ni dir ”els i les” i ”un o una” ni fer servir noms genèrics soluciona la qüestió. Les cares maquillades potser són més boniques, però tard o d’hora el maquillatge cau.
    Qui accepta el repte? Algú accedeix a gravar-se al llarg d’un dia i a mantenir la careta?
    I no em digueu que faig trampa barrejant registres: si hem de canviar la llengua, hem de canviar la llengua. Una altra cosa, és clar, és ser despectius o no acceptar que avui en dia la metgessa no és la dona del metge, sinó una metgessa amb títol.

  7. http://cat.elpais.com/cat/2014/11/26/opinion/1417031846_374681.html (el ink bo de l’article). Hi escric:

    “El cicle que dic, a sobre, es titula Els invisibles, amb aquest els que –es posi com es posi la genial Carme Junyent en la seva ardent campanya lingüística contra el desdoblament (els/les, tots/totes…)– no admet cap dona, un els superlativament masculí, feroçment masculí.”
    (…)
    “A això semblen que es dediquin, al buit negre més gran, les elits historiadores que durant tres mesos pontificaran sobre els uns i els altres, però no sobre les unes i les altres.”

    • “Els nens pateixen quan els seus pares es barallen.” No és prou clar? Cal que especifiqui el sexe dels nens i el sexe dels pares?

  8. Deixant de banda la incorrecció i la incoherència del desdoblament i el perjudici que causa a la llengua i als seus usuaris, m’agradaria saber com els “teoritzadors” del desdoblament aplicaran al llenguatge coses com la http://ca.wikipedia.org/wiki/Teoria_Queer que si no vaig errat, qüestiona la categorització en dos gèneres. Per a mi aquesta dificultat és una prova clara de que el desdoblament pretesament igualitari és profundament sexista perquè el que fa és plasmar el dimorfisme sexual de la nostra espècie en aspectes de la llengua que hi tenen poc a veure, com els lingüistes expliquen.

  9. Joc crec que s’hauria de dir: catalans, catalanes, xoriços i mortadel·les… Estic d’acord amb la Sra Junyent, només faltaria. I ara mateix sé que m’estic ficant en un bon embolic

  10. Penso que el desdoblament de gènere només és una concessió d’una societat més preocupada per la forma que pels fons. Els “les/les” em semblen una aberració lingüística. Però entenc que una cosa és el desdoblament sistemàtic i l’altra, molt diferent, el llenguatge no sexista.

  11. “Si una dona líder d’una organització política (o ‘partit’, però és masculí) es dirigís a un grup d’homes i dones de la seva corda amb la paraula “companys”, ¿estaria invisibilitzant les dones? ¿S’invisibilitzaria ella mateixa? ¿Desapareixeria de l’existència lingüística encara que estigués proferint una filípica feminista contra el poder invisibilitzador del llenguatge? I si en lloc de fer servir “companys” utilitzés “companyes”, ¿es desintegrarien sobtadament tots els homes que l’escolten? Les causes del masclisme (el lingüístic i l’altre) són en allò que fan els homes i les dones, encara que no parlin, i resoldre el problema no passa per forçar la llengua fins a la hilaritat, sinó per accions molt més directes i difícils, accions que moltes mares, fins i tot les feministes, no estan disposades a assumir. (Si us plau, tingui en compte que he utilitzat “moltes mares” en aquesta última frase en un sentit genèric —és a dir, per referir-me a les mares i als pares—, per solidaritzar-me momentàniament en aquesta causa perduda, lingüísticament parlant.)”

    Fragment d’un breu debat que es va fer al web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana l’any 2009. M’entristeix que encara perdem el temps en aquests debats i no en atacar les raons veritables de la discriminació de les dones. Esclar que, aleshores, també moltes dones haurien d’entonar el “mea culpa”…

  12. Això de la igualtat de gènere m’està molt bé, però el que ja passa de taca d’oli és la del tots i totes -una mostra de servitud lingüística ben remarcable-. Què n’hem de fer doncs, del pronom TOTHOM? És que no ens serveix per a designar les persones, amb independència del gènere, o és que no ens va bé perquè en castellà no existeix aquesta mena de pronom? O és tal vegada l’hom de tothom el que ens recorda -ni que sigui vagament el gènere masculí?

    • Copio i enganxo un comentari que ja vaig fer per un altre article

      Utilitzar la paraula home, quan es vol ser precís per referir-nos exclusivament al gènere masculí, no és gaire apropiat. Tenint en compte que home ve de la paraula llatina homo -inis. Homo, en llatí, no es refereix al mascle sinó a l’espècie humana, d’aquí en ve la paraula humanitat i altres derivats. En llatí, la paraula per referir-se al mascle, és vir viri, d’aquí se’n deriva virilitat i altres derivats.
      El problema, és que les llengües romàniques derivades del llatí, moltes vegades en el llenguatge natural, s’utilitza la paraula home per referir-se al gènere masculí. Tanmateix, en els assajos que volen ser precisos, tant en català com en castellà, no utilitzen la paraula home per referir-se al mascle sinó que utilitzen la paraula baró, que és inequívoca i no dóna peu a ambigüitats.

  13. El catalans i catalanes em sona artificial. Vaig ser educat en un temps en què imperava el masclisme i també el franquisme, on era normal no veure mai els homes escombrar, desparar la taula, escurar els plats…, perquè era feina de dones. Es veu que també era cosa de dones aguantar el menyspreu d’unes lleis injustes i d’un tracte vexatori (jo ho vaig viure a casa). Ara jo continuo dient només catalans perquè trobo forçat dir catalans i catalanes, en canvi, no se’m fa estrany escombrar, desparar i parar la taula, cuinar, escurar els plats, planxar… i si convé cosir un botó que m’ha caigut. I també educar els meus fills (fill i filla) com a éssers humans. I estic orgullós que la meva filla sigui lliure en tots els sentits com no ho van ser les seves àvies (i també la seva mare). Em sembla que és més important això últim (o sigui les actituds) que no pas la collonada del desdoblament (paraula que desconeixia).

  14. T’adones que les societats més pròsperes són aquelles en què les dones són lliures i tenen el protagonisme compartit amb els homes. Si les dones són lliures i respectades també ho seran els homes. Tots hi guanyem. Respectades no en el sentit paternalista com ho entenen segons quines religions, sinó respectades tal com elles són i vulguin ser.

  15. Aquest fragment extret del test: “però hi ha fórmules per anar treballant, com ara el poble, la ciutadania o l’alumnat”, m’ha agradat i sempre que puc aplicar l’esmentada fórmula, ho faig. M’explique, m’agrada escriure als textos amb paraules que no discriminen per sexe com: l’ésser humà, la persona, paraules més àmplies que com a persones ens sentim totes incloses. (I quan dic incloses s’entén tant els homes com les dones.)

    • Gràcies Enric,
      Trobo prou significatiu que la majoria d’homes que han comentat és per donar-li la raó a Carme Junyent. El que trobo estrany és que hi hagi dones que també ho facin. Trobo estrany que la pròpia Carme ho faci. Penso que és un error pensar que llenguatge i canvi social no van alhora. Trobo falaç dir “que primer canviï la societat i després el llenguatge”. La societat és llenguatge, el llenguatge és social. Que cadascú triï com vol parlar. Jo no imposaré a ningú que usi dobles formes o altres genèrics i també demano respecte per si jo ho vull fer.

      • Meritxell, no oblidis que l’origen d’aquest debat és l’obligació d’emprar els desdoblaments en tots els textos oficials. Jo he estat sempre en contra dels desdoblaments i ja ho he argumentat prou, però vaig reaccionar quan la UB em va començar a corregir els textos i a fer-me escriure d’aquesta manera estrafeta i carrinclona.

  16. A Mallorca és habitual de dir “nins” als petits mascles, i”nines” a les petites femelles (humans i humanes, com se suposa).

    Però, quan es tracta de nins i nines plegats, la gent solen dir “infants”.

    Això resol el problema de la repetició de “advocats i advocades”, “arquitectes i arquitectes” (en aquest cas darrer no sabem qui és mascle i qui és femella), ridiculesa dins la qual no cauré mai.

    Jo, per exemple, tinc sis infants, quatre nins i dues nines.

    El mal és, però, que, per influència espanyola, aquesta pràctica sovint comença a fallar, i els políticament correctes diuen “nins”, però es troben en un destret quan hi ha menudes del sexe femení i els cal precisar-ho.

    Es pot arribar a ridiculeses com ara la que, fa un parell d’anys, vaig llegir damunt el diari Balears, on explicava que, en un pati, hi havia “nins de sexe masculí” (no hi havia nines, i el detall era important per a la notícia).

    L’ús de “infants” té un gran avantatge però, ai las, no té corresponent en espanyol, i això fa que certes persones calquin de la llengua veïna (i infiltrada).

    Jo gosaria proposar que, arreu dels Països Catalans, hom fes els possibles per introduir la distinció viva (encara) a Mallorca: nins, nines i infants.

  17. Una petita observació marginal. El gènere marcat de l’italià és el masculí. Aquesta llengua, però, canvia de gènere en el plural d’alguns noms procedents de neutres llatins: il lenzuolo (masculí) / le lenzuola (femení), l’uovo (m) / le uova (f), il muro (m) / le mura (f), il corno (m) / le corna (f). Diria que aquest fet de llengua de l’italià ratifica que el gènere gramatical no és un element de discriminació sexual, contràriament al que sostenen molts dels partidaris del malaurat (i còmic, si m’és permès) desdoblament.

  18. Només puc dir una cosa: gràcies, Carme Junyent. Llegir les vostres paraules dins aquest marasme de despropòsits és reconfortant. Ara només fa falta que els catalans deixem d’estrafer la llengua.

    • Voldria afegir-me a la teva felicitació a la Carme Junyent, i celebro que els comentaris siguin clarament favorables a l’ús gramatical normatiu: amb victòria estadística, sí, però també per la consistència dels raonaments. Els escolàstics deien “rationes, non numerandae sed perpendendae”, és a dir que els arguments no pesen més pel seu nombre com per la seva solidesa. Aquí tenim tanmateix el nombre i la contundència. Personalment, trobo insofrible el desdoblament.

  19. Jo crec que hem de deixar que el llenguatge evolucioni d’acord amb les tendències que aporten els joves. Jo ja he passat la cinquantena, però sento que els més joves que jo fan servir una colla d’expressions originals per adaptar el llenguatge a un món que intenta abandonar el sexisme: podem dir “totdon” a més de “tothom”, i quan parlem d’un grup de persones que inclou homes i dones, tant podem dir que estan molt contents com que estan molt contentes, tant poden ser “ells” com “elles”. Les coses van canviant, i això no ho aturarà cap grup d’intel·lectuals de la gramàtica. Benvinguda l’evolució lingüística impulsada pel poble, sempre que no ens dobleguem a la introducció desbordada de castellanismes i anglicismes a la nostra llengua.

    • De veritat creieu que la llengua estrafeta i carrinclona ha sortit del poble? Us recordo que a l’administració era OBLIGATORI fer servir això que en diuen llenguatge políticament correcte, i als que no passàvem pel rengle ens corregien. Aquesta camàndula només serveix per fer-nos creure que tenen en compte les dones, si parlen així ja han complert. Que la gent parli com vulgui, però que no ens entabanin.

      • Jo vaig veure una vegada un debat polític televisat. És a dir, es feia en un plató sense públic i en una televisió de Lleida. La representant del partit més d’esquerres de la taula, per saludar els seus contertulians (tots homes), va dir: –bona nit a tots i a tote… (es queda enganxada perquè s’adona que ella era l’única dona) i rectifica al vol: –“bé, a tota”. I se li escapà un lleu “ha, ha” perplex, perquè s’adonava que acabava d’inventar alguna cosa nova, però no sabia ben bé què.
        Ja sé que no aporto res de nou al debat, però el trauma d’aquell dia no me l’he tret mai i he pensat que si ho explicava –aprofitant el magnífic article de la M. Carme Junyent–, potser m’ajudaria a fer més entenedora i passable l’estupidesa humana, especialment la que remuga entre partits pítics.

  20. Si volem filar més prim, què passa amb els homosexuals i lesbianes? queden fora d’això? Què són, mascles, femelles o què? Poden quedar fora del nostre llenguatge? Apa, més merder i més polèmica!

  21. En francès existeix el desdoblament! I tant que sí! Ja De Gaulle havia dit allò de “Françaises et Français”… i ho anat dient la majoria de presidents posteriors!

    • Això és com el “senyores i senyors”, però mai va dir res com ara “Els francesos i les franceses nascuts i nascudes a ultramar es consideren més francesos i franceses que els francesos i les franceses nascudes a l’hexàgon”. D’això parlem, quan parlem de desdoblaments.

      • Jo diria, doctora Junyent, que Mas o qualsevol altra persona mitjanament culta de les que fan servir els desdoblaments _de tant en tant_ no fan mai això tan estrany que diu vostè. Desdoblen de tant en tant i ja està. Fer-ho una vegada (“senyores i senyors”) o fer-ho deu o dotze no obliga a fer-ho sistemàticament en tot el discurs. És un recurs retòric i prou. I s’ha fet sempre. Ara es fa més. I ja està, no passa res.

        Però és que vostès es posen nervioses des del primer “ciutadans i ciutadanes” o “catalans i catalanes”. En fan un gra massa.

        Ja que hi som.

        A banda de criticar el “catalans i catalanes”, té cap proposta _positiva_ que pugui ajudar la gent que voldria que la llengua evolucionés una mica en aquesta línia? Només esporgar els diccionaris i ja està? D’acord, deixem de banda els desdoblaments i els noms col·lectius. Prohibim-los. Es pot fer res a la gramàtica? Ni una miconirriua de res?

        Perquè, si no es pot fer res, en comptes de criticar cada cosa nova que surt (els desdoblaments, els noms col·lectius i altres intents voluntariosos de la plebs) i dir que són una bestiesa, podria escriure una carta als catalans (i, per tant, a les catalanes que se senten supercòmodes dins d'”els catalans” inflexibles) i dir-los, amb claredat, si pot ser des d’un balcó: “La llengua no pot evolucionar ni un pèl per aquesta banda. La gramàtica serà sempre d’aquesta manera que vosaltres en dieu ‘sexista’, però que en realitat no ho és gens. No hi ha res a tocar. I això serà així pels segles dels segles.”

        I ja estaria.

  22. Alguna vegada he llegit que els anarquistes dels anys vint i trenta del segle vint, els del: “Ni Déu ni pàtria ni patró”, tustaven les filles si arribaven tard a casa i les feien anar rectes com un fus, filles i mullers.

    Les revolucions que al final acaben canviant les societats són aquelles que primer es plantegen, maduren i triomfen al menjador de casa. És més, abans i tot, al cervell de les persones. Ja pots anar dient elefant i elefanta si al darrera la canalla veu en tu actituds masclistes. O ja pots fer grans proclames a favor del respecte als homosexuals si els teus fills et senten comentaris homòfobs.

    L’educació de la canalla és important; i mai tant com rebre-la a casa i no esperar que el col•legi o els mitjans informatius ens els eduquin. A l’escola ja hi han d’anar mínimament educats. Això no lleva que les lleis no hi acompanyin. Els drets: tots, però també les actituds personals, sense les quals les lleis queden coixes.

  23. Sempre d’acord amb Carme Junyent. Mai d’acord amb Mercè Ibarz. No és una opinió ni un pronóstic; és una constatació. Sempre dic que Mercè Rodoreda és, per mi, el millor escriptor català del segle XX. Si apliqueu la manera de pensar de la Carme la frase diu exactament el què vull dir i penso. Si faig servir el que ens recomana la Mercè, haig de fer algunes precisions integradores i sobreres.

  24. Llegeixo amb interès i constato que els partidaris de un masculí genèric en el discurs recorren a arguments gramaticals, els partidaris del desdoblament del gènere en el discurs recorren, en canvi, a arguments ideològics i en cap moment rebaten els arguments dels primers.
    Tinc especial urticària a introduir elements ideològics en els camps tècnics, sigui en infraestructures, sigui en lingüística. Carme Junyent ha demostrat clarament i amb arguments sòlids que tampoc és un tema de tradició reflex dels masculinisme de la societat. Apa, a rebatre. Apa, a esmolar el cervell. Espero arguments sorgits del camp lingüístic i gramatical.
    Clar, que jo sóc home… i per tant, suspecte de sostenir interessos ocults de dominació masclista. O simplement de no tenir prou sensibilitat sobre el problema de la primacia masclista o de la invisibilitat del 50% de la humanitat. Això en seria un clar exemple. Sí, clar. Què hi farem!

    • No sé si és un argument ideològic o no, però jo encara no he aconseguit que ningú m’expliqui com resol la gramàtica casos com el de “els metges i les infermeres” (n’hi ha més de similars). Segons la tesi doctament defensada per M. Carme Junyent, caldria dir “els metges i els infermers”. I tothom content, no? Doncs resulta que no, que no hi ha manera. Deu ser culpa dels que qüestionem la bondat absoluta i asèptica del dogma “el gènere gramàtic masculí és no marcat”.

      Et diuen: “No, és que això és per motius històrics i tal”. Bé, ja m’agrada, comencem a entrar en un terreny que em sembla bé. La història, parlem-ne. O això ja és entrar en ideologia? O continuem dins la ciència, però ara no la gramàtica sinó la històrica? Com va, això?

      Tampoc no m’ha sabut respondre mai ningú quin percentatge d’homes cal que entri en una reunió amb majoria de dones perquè es passi del femení al masculí plural amb tota naturalitat. O, encara més interessant: què ha fer una persona que arriba a la sala d’actes de l’ajuntament perquè l’han llogat per fer-hi una xerrada i troba que a dins només hi ha dones? I al seu costat l’alcalde, home. Ha de fer la xerrada amb tota tranquil·litat, com la tenia prevista (gènere masculí plural, o sigui, gènere “no marcat”), sense fer ni tan sols una picada d’ull a les atentes oïdes de la concurrència? Ni tan sols un detallet? Seria masclista, no ho sé, dir un “amigues meves” d’esquitllentes, sense que et senti l’alcalde, per exemple? També ho seria si qui fa la xerrada (fins ara no n’hem dit el sexe) fos una dona?

      Tot això deu ser ideologia.

      Els que qüestionem una mica la neutralitat de la gramàtica ho devem fer per ideologia, no ho sé, segur que sí, però a mi em sembla estrany que quan planteges casos de la vida real no et contestin. O et contestin amb evasives (“és que és un cas molt especial”). O amb arguments sobre la història.

      Doncs sí, la història. Reflexionem-hi.

        • Jo responc de bon grat. Comencem recordant que el gènere gramatical no és igual al sexe: en català tots els substantius tenen gènere (el riu, la muntanya), i només una mínima part corresponen a éssers amb diferència de sexe. Quan ens volem referir a aquests éssers, però sense especificar-ne el sexe, de vegades fem servir un dels dos gèneres com a no marcat (la gasela, l’àliga, el cuc, la llagosta) i, si cal especificar-ne el sexe, diem “mascle” o “femella”. De vegades el gènere del nom de l’espècie (cavall, cabra, ovella) es pot identificar amb el sexe per oposició a una altra paraula que designa el sexe contrari (euga, boc, moltó), però fem servir la primera paraula si no volem especificar el sexe. De vegades la distinció de sexe es pot expressar amb la flexió (lleó/lleona, elefant/elefanta) i, si no volem especificar el sexe, se sol fer servir el gènere masculí. Finalment, els sufixos -essa, -ina, -ot són recursos força limitats (gall/gallina, tigre/tigressa, fura/furot, merla/merlot).
          En el cas de l’espècie humana s’apliquen recursos semblants (tret del primer, generalment) per a la distinció de sexe, tot i que també hi ha mots invariables (electricista, escombriaire): parells de paraules (home/dona, oncle/tia, gendre/jove, amo/mestressa), flexió (sogre/sogra, mestre/mestra, arquitecte/arquitecta, marquès/marquesa) i, d’una manera més limitada, sufixos que resolen casos molt diversos (bruixa/bruixot, dida/didot, abat/abadessa, comte/comtessa, jutge/jutgessa, profeta/profetessa, vampir/vampiressa). Quina d’aquestes paraules cal fer servir quan no volem especificar el sexe? És possible parlar dels humans en general sense haver d’especificar el sexe?
          La pregunta és retòrica, perquè la realitat és que sempre s’ha fet, tenint en compte les tendències de la llengua i el context pragmàtic. En el cas de la flexió de gènere, l’afix -a és la marca de femení, si cal especificar el sexe; si no cal, no cal. Els indefinits “algú”, “ningú”, etc. es comporten també així. En el cas dels parells de paraules diferents, no crec que parlar de les cabres sigui feminista ni masclista parlar dels cavalls; per tant, tampoc no hauria de ser masclista parlar de l'”home de les cavernes” per a referir-nos a humans de tots dos sexes. Si els catalans són molt demòcrates, suposo que les catalanes també. I si em pregunten quin em sembla el millor novel·lista català del segle XX, jo respondré que Mercè Rodoreda. Bé, és la meva opinió.
          El recurs dels sufixos és diferent perquè han de resoldre casos molt específics.
          Finalment, hi ha la pragmàtica: llevadora, infermera, hostessa. Per què en femení? Formar el masculí infermer no ha resultat complicat, però els altres dos… Sí, i també a l’inrevés: carter/cartera? pilot/pilota? Sí, és evident, hi ha diversos factors que afecten casos concrets, i a poc a poc es van consolidant solucions particulars. El terme “infermers” és gramaticalment no marcat, però contrasta amb una realitat tan abassegadora com la de les llevadores. I per això avui la gent va “al metge” encara que a la consulta es trobi tot sovint una dona, i que demana hora amb “la infermera” encara que (ai las!, molt rarament) hi pugui trobar un home.
          En tot cas, la nostra llengua exigeix un recurs per a referir-se a les persones sense especificar-ne el sexe, i l’afix -a serveix sempre, amb raríssimes excepcions, per a especificar el sexe femení.
          Lamento que el meu sexe masculí pugui minvar l’eficàcia dels arguments.

          • Pel que fa a l’oratòria, jo fa anys que faig classes amb grups molt majoritàriament femenins, i de vegades exclusivament femenins, però no aplico cap criteri estadístic, sinó de registre. Quan m’adreço al conjunt de la classe, no faig servir el femení per a referir-me als alumnes, de la mateixa manera que miro de parlar en un registre formal. Quan m’adreço a una alumna o dues alumnes en concret, sí que aplico el femení. Si treballen en equip i el grup és nombrós, i m’acosto per veure què fan, puc vacil·lar entre un costum i l’altre, com també pot ser que vacil·li en l’ús del registre més o menys formal. Si considero el grup en conjunt, puc arribar a prescindir del femení també; si recorro al femení, és indubtable que s’estableix una relació més particular. I està bé que sigui així: és una de les possibilitats de la flexió, a parer meu.
            Trobo que no seria gens elegant fer servir el femení davant la classe tenint en compte el sexe dels alumnes i l’estadística.

    • Tens tota la raó, Narcís. És esgotador aquest estèril debat, que en res canvia ni millora les desigualtats. En lloc de perdre el tmps en qüestions de les quals res no entenen, tota aquesta gent podria dedicar-se a actuar realment en els àmbits reals.

  25. Així com no s’ha de confondre el gènere de la lyengua amb el gènere del cos atribuït a la dimorfologia per estratègia reproductiva o gonocorisme, per la ximpleria de confondre una igualtat lexica amb una de semàntica i, encar menys, lingüística. Doncs que tampoc s’ha de confondre el sexe, almenys el dels òmens, amb el gon.
    De causes de sexe n’hi ha tres: el gon, la fesomia i l’edat. Cadascuna escindeix l’ome amb dues meitats substantives, inversament implicades, segons quina sigui que proporcioni la identitat sexual al subjecte.
    El gon identifica el sexe de l’ome com a mascle o femely (sengles substantius: baró i dona); la fesomia identifica el sexe de l’ome com a gras o prim (sengles substantius: morb i aufil); l’edat identifica el sexe de l’ome com jove o velý (sengles substantius proposats: la jove i la guet).

    D’una altra banda, en català hi ha el gènere neutre, que fa comú el gènere que en van dir ‘masculí’ i ‘neutre’ en lyatí, i el gènere marcat, que prové del que en van dir ‘femení’ en lyatí.

    Vet aquí una engruna de la nostra aportació: no totom és gonadista. La lyengua doncs no ho ha pas d’ésser. i en un nostre cas que la major part de greuges pangons es resolen per morfologia, la resolució és gairebé arreu més que fàcil.

  26. A mi el que em molesta és que la Sra. Junyent parli per mi, quan diu ‘President, no ens discrimini, si us plau: les catalanes també volem ser catalans’. Perdona, però no totes! Jo no vull ser català.

    Pels comentaris d’aquí sembla que la majoria de gent està a favor de les seves tesis, però jo que vinc del món feminista, no ho veig igual.

    Més aviat opino com Vigilant, el desdoblament es fa servir de tant en tant. Quan escric també intento escriure paraules que englobin els dos sexes, però de vegades no les trobes.

    Tampoc és veritat que sigui una cosa d’ara. Ramon Muntaner ja ho feia fa 700 anys:

    CREMA DE PERALADA
    Què us diré? La bona gent i els homes i dones que jeien en llurs llits, oïren el via fora i veieren la vila abrasar de foc, cadascun i cadascuna pensaren a salvar el seu fill o la seva filla, i els homes la seva muller i els seus infants. I els almogàvers pensaren en el botí i a saquejar. Què us diré? Tota la vila abrasà i saquejà, que a part de les muralles, no hi restaren ni deu albergs en peu. I fou un gran dany, que Peralada era la més antiga vila, que des de Carlemay i Rollan la conqueriren no fou de saraïns; ans és veritat que el monestir de Sant Quirc féu Carlemay i dotà amb Peralada i amb altres terres del Parelladès i del comtat d’Empúries.

    • Molt bona citació, sí senyora!

      Però no t’enganyis, Anna, això deu ser per la ideologia feminista de l’època. A més, quina editorial ha publicat això? Segur que ha manipulat els textos.

      Sigui com sigui, aquella gent escrivia fatal, no sabia ni ortografia.

      Deixa-ho córrer, Anna, això teu és ideologia moderna, inventada fa quatre dies, és per “la plaga del llenguatge no sexista”.

      O potser sí, el text era antic, però era una traducció de l’anglès, allò de “father-mother-parents” i “daughter-son-children”. Ja se sap que els anglesos són sospitosos d’ideologies perverses. No em facis posar exemples.

      (Ara seriosament: quin problema hi ha a dir “tinc dos fills i una filla”?)

      • Seriosament, no hi ha cap problema a dir “tinc dos fills i una filla”, si la diferència de sexe és pertinent. Tampoc no hi ha cap problema a dir “tinc dos fills rossos i un de pèl-roig” o “tinc dos fills metges i un de filòleg”. Muntaner pot desdoblar tant com vulgui, quan consideri que la diferència de sexe és una informació pertinent. Però molt sovint la diferència de sexe és tan irrellevant com la de l’alçada, la del pes o la del color dels cabells.

        • Que no hi ha cap problema? Jo diria que si fas un cop d’ull al que hi ha escrit per aquí dalt n’hi veuràs uns quants de problemes.

          El primer. Costa canviar de mentalitat. I si tota la vida hem dit “els fills”, llavors és artificial dir “els fills i les filles”. Per als angloparlants també ho deu ser.

          Em sobta que puguis dir “la diferència de sexe és tan irrellevant com la de l’alçada, la del pes o la del color dels cabells”, però el problema deu ser meu.

          Ara bé, un cop llegit això teu, si tens raó per mi no hi ha debat. Tu guanyes.

          • Per als anglo parlants no tenen aquest problema perquè per referir-se als fills tant barons com dones diuen “my children”, encara que tinguin més de trenta anys.
            Si volen especificar el sexe dels fills llavors diuen “daughter” i “son”, si consideren que en la conversa s’ha d’especificar per algun motiu.
            Però moltes vegades no ho esmenten, perquè només volen marcar el nombre de fills “children” i no el sexe que tenen. Això ho he sentit dir així, unes quantes vegades, o sigui que no m’ho invento.

    • El que critiques a la Carme Junyent també s’ha d’aplicar als qui han imposat el desdoblament a l’administració. Han parlat en nom de tothom sense preguntar si hi havia algú en desacord.

  27. Fa molt de temps que algu hem va fer veure que “aixo es un anunci de un medicament……..consulti al seu farmaceutic” es podia canviar facilment per ” aixo es un anunci de un medicament……..consulti a la seva farmacia”. Fa molts anys i tot segueix igual

  28. això que proposen les femellistes sí que s’ha d’anomenar violència de gènere! la llengua no és ni masclista ni femellista; de masclista o femellista és qui vol ser-ne, però que pensi que és un neci o una nècia de merda!

  29. “No hi ha modernitat sense dones”… i què? Què tenen a veure els naps amb les cols? Em sembla que modernitat és una cosa i les dones un altra, oi? No hi ha res més carrincló que aquest “estimats germans i germanes”, com ara diuen els capellans, i “catalans i catalanes” dels polítics.

  30. De mentides o errors (i contes) n’hi ha per definició un nombre infinit per cada cosa. De veritat, però, només n’hi ha una. Si voleu conèixer la veritat sobre el desdoblament modestament us recomano això (encaixa amb la posició de la Carme Junyent), i us convido a escampar-ho:
    http://www.upf.edu/gl/eineslinia/catala/llibresestil/genere/ignasi_roca.pdf
    N’hi ha de més llargs i densos. També de lleugers, com ara:
    http://hemerotecadigital.institutdelteatre.cat/jspui/bitstream/65324/33223/1/Cultura%20en%20temps%20de%20crisi.pdf
    http://www.traces.uab.es/tracesbd/avui/2012/avui_a2012m9d24p19
    Saluts.

  31. Amic Jover, i a qui ho vulgui llegir:

    El meu article no recomana res a propòsit del desdoblament. M’hi limito a descriure els efectes i les ressonàncies de l’ús del pronom “els” en el títol del cicle de conferències, allò que revela.

  32. Al meu parer, el nom sí que fa la cosa… i en no esmentar-me no existisc.
    Tot seguit us incloc l’aleia 35 de la sura 33 de l’Alcorà, “Els aliats”, en traducció de Míkel de Epalza:
    « Per als musulmans i les musulmanes, els bons creients i les bones creients, els bons devots i les bones devotes, els qui són sincers i les que són sinceres, els qui són pacients i les qui són pacients, els qui són humils i les qui són humils, els qui donen almoines i les qui donen almoines, els qui dejunen i les qui dejunen, els qui controlen els seus apetits de sexe i les que controlen els seus apetits de sexe, els qui recorden molt sovint el nom de Déu, Al•là, i les qui recordent molt sovint el nom de Déu, Al•là,
    Al•là, Déu, ja té, des de sempre, preparat el gran perdó i la recompensa, immensos!”

  33. Cada cop que escolto o llegeixo un desdoblament sento que m’estan tractant d’imbècil, sobretot com a dona. Amb aquesta mesura alguns es deuen haver cregut que el problema social ja estava resolt i que tots els greuges i discriminacions del passat del present i del futur ja quedaven, queden i quedaran compensades. I bàsicament, ens trobem amb una presa de pèl i una estafa de les grosses, si es vol millorar la societat calen altres tipus de polítiques econòmiques i socials.

    Sóc de les que penso que el somni de la correcció política crea Monstres, i el desdoblament forçat n’és un bon exemple.

    I tot va començar perquè una colla d’il·luminats que buscaven el benestar de les dones, un bon dia, van decidir que s’havia de lluitar en contra les discriminacions per raons de sexe. Fins aquí tot molt bé.

    Però llavors, les coses van fer un gir inesperat quan van topar amb la teoria que més o menys diu «El llenguatge és un reflex de la societat, per això, la nostra llengua reflexa la societat patriarcal i per tant no té desdoblament del gènere i bla bla bla» *(que el llenguatge reflexa la societat que l’ha creat és cert, però en altres aspectes, i no precisament amb la qüestió del gènere tal com ens volen fer creure, si fos així totes les llengües del món en tindrien).

    Allò va ser com una gran revelació, i com sol passar, una idea et porta a una altra i aquestes ments elevades, rumiant rumiant, van tenir la brillant idea de que si es canviava el llenguatge i es desdoblava, aleshores, com per art de màgia, la societat també canviaria i deixaria de ser patriarcal, no hi hauria més violència i seríem feliços i menjaríem anissos.

    Per aconseguir aquesta «noble i gran proesa», van haver d’utilitzar les normes, les lleis, les regulacions de l’administració i grans mesures de control per ficar amb calçador el desdoblament de gènere en el llenguatge. Tot es va fer sense consultar a ningú ni a cap lingüista ni filòleg, van tirar pel dret imposant el seu model de correcció política a tota la societat, amb arguments com els sentiments, la discriminació, els mal tractaments, etcètera. La gent, en general, no va dir res, i els barons van callar per no ser tractats de masclistes.
    I a cops de decret i unes grans campanyes mediàtiques van aconseguir que almenys l’administració i algunes empreses els hi fes cas.

    Però el temps passava i la societat no millorava, les morts i la violència se seguien produint, i res s’havia resolt. Pel disgust d’aquells il·luminats, la realitat va mostrar un cop més que no s’ajustava als seus arguments i la seva teoria va començar a trontollar, ara ja s’està caient a trossos.

    A poc a poc algú ho va començar a qüestionar i a preguntar als lingüistes i als filòlegs què en pensaven d’aquesta collonada. Alguns lingüistes han informat que la majoria de les llengües del món no tenen gènere, i les dones d’aquestes societats no estan millor que a la nostra, en la majoria dels casos inclús estan molt pitjor. Això és un fet fàcilment comprovable. Per tant, els gèneres en la nostra llengua no són la causa de la discriminació.

    Com a desenllaç final del serial, demano que els qui no volem rebre cartes sense desdoblar a la capçalera, que també se’ns tingui en compte. Que deixi de ser obligatori en l’administració, i que el seu ús sigui voluntari.
    De la mateixa manera que les defensores d’aquesta pràctica apel·len al sentiment de la discriminació i l’exclusió, jo també apel·lo al sentiment de sentir que em tracten com si fos idiota. També tenim dret a que se’ns escolti, ni que se’ns exclogui del debat.
    Per acabar, diré que com a dona mai m’he sentit exclosa quan no hi ha desdoblament en el llenguatge.

    Recomano l’article de l’Eugeni Reig publicat al núvol. Molt aclaridor sobre el mal entès dels gèneres.
    http://www.nuvol.com/opinio/festes-de-moros-i-mores-i-cristians-i-cristianes/

  34. Crec que utilitzar el llenguange com a arma antisexista, és també un sexisme, i pitjor el remei que la malaltia, ja que queda artificiós, com va posar en relleu Quim Monzó referint-se a “[…] tots els gossos i gosses de Barcelona…”. Per altra banda, si suposem que, fins al moment de posar-se de moda entre els polítics -i altra gent als quals interessa quedar bé o marcar línia feminista-, dir “catalans i catalanes” (i perquè no a l’inrevés?), els que deien senzillament “catalans” es referien únicament a mitja població?
    Que hi hagi gent que per raó del sexe no se senti identificada amb un genèric masculí, no treu la possibilitat que algú altre tampoc no se senti identificat amb una apel·lació concreta del sexe. Hem de ser forçosament naps o cols?
    I més encara, barrejar amb la norma fets socials de desigualtat de gènere és fer paral·lelismes que solament van en detriment del llenguatge -al qual obliguem a anar amb crosses sempre que hi apareix una referència genèrica-, sense solucionar de manera convincent, ja no dic elegant, la qüestió d’un identificatiu comú. Podem dir, “això ho han fet els / les lladres”, sense caure en un llenguatge que ningú no desitja? O és que s’ha d’utilitzar els desdoblaments solament en vistes a qui pot sentir-se no representat?

    • Vicent, dius:

      “Hem de ser forçosament naps o cols?”

      Justa la fusta. Els que estem a favor de les cols, homes o dones (i ara rebré per la “incoherència” del “els” que enceta aquesta frase), solem estar també a favor dels naps. Per això hi ha el “els”: perquè molts cops són imprescindibles els naps i, sobretot, perquè no pretenem (o no pretenc, més exacte, perquè no he consultat amb ningú com havia de ser aquest comentari) ser “antigèneremasculí”.

      El que no m’agrada és aquesta mena de dogmàtica inquisitorial segons la qual “(totes) les coses són així i no es toquen”. “Com dos i dos fan quatre”

      Ja sabem que les coses són així. Ja sabem que si les toquem no canviarem per això la realitat. Ja sabem que tocar-les pot comportar que t’enrampis i també poc comportar que la teva acció faci malbé alguna cosa, sobretot si l’electricista no t’ajuda i només et diu que allò no es pot tocar.

      Però no tocar res tampoc ajuda a canviar la realitat. A a mi m’agradaria canviar-la una mica (més).

      Perquè la realitat ja ha canviat. I la llengua no s’ha mogut ni un mil·límetre. Ni un. Tot just ha començat a maquillar algunes entrades del diccionari.

      No es pot ni tan sols estudiar el tema. Ni tan sols pensar una mica si “pares” és la paraula més adequada per anomenar el pare i la mare. Uix, què dius.

      Dos i dos fan quatre des que es van inventar els números. La llengua no ha parat de canviar. També la gramàtica.

      Això que deia: que a mi m’agradaria que hi hagués naps i que hi hagués cols. Però de moment, només naps. Que inclouen les napes, per descomptat, no caldria sinó.

      Nen, caca.

  35. Per a mi no hi ha debat. Cap filòleg crec que pugui entrar en aquest debat absurd sense donar suport incondicional a la Carme Junyent. Els meus alumnes de Filologia a la UB ho tenen claríssim. I són gent jove, nois i noies, que al·lucinen amb aquestes coses.

    • Amb quines coses, Anna Maria? És clar, si es fa mofa, com fa la Carme, exagerant una forma de parlar que només algun polític poc creatiu pot usar en un determinat context, sí que pots trobar que et donin la raó. Tot i així, para-t’ho a pensar, per què et sembla pitjor un discurs com “els homes van conquerir… els pintors del segle XXI… els nens i els professors…” que un tipus “els homes i les dones/la humanitat/l’ésser humà van conquerir… pintors i pintores/artistes del XXI… la canalla/les criatures i els docents…”. És la teva cosmovisió, la teva sensiblitat i creences qui et fan sentir més o menys còmoda amb un tipus de llenguatge o un’altre, com a mi. A mi em fa mal l’orella el genèric masculí inamovible (repeteixo: genèric masculí inamovible) i l’he deixat de fer servir. Tenim grapats de paraules i expressions que podem usar creativament, ara l’una, ara l’altra, ara un genèric masculí, ara una doble forma, ara un altre tipus de mot col·lectiu… Al meu parer, fer-ho o no, donat que el llenguatge ho permet, és qüestió de voluntat i de desig.

      • Exagerant? Això no és meu:
        Criteris generals d’admissió d’alumnat i barem a aplicar
        Existència de germans o germanes matriculats o matriculades al centre o de pares o tutors legals que hi treballin: Quan l’alumne o alumna té germans o germanes escolaritzats o escolaritzades al centre o pares o tutors legals que hi treballen en el moment en què es presenta la preinscripció: 40 punts.
        Proximitat del domicili de l’alumne o alumna al centre o, en el seu cas, la proximitat del
        lloc de treball del pare, la mare, tutor o tutora, guardador o guardadora de fet (en el sentit de guàrdia legal previst al Dret Civil Català), o de l’alumne o alumna quan sigui major d’edat: Quan el domicili de la persona sol·licitant estigui a l’àrea de proximitat del centre: 30 punts.
        Quan a instància del pare o mare, tutor o tutora, guardador o guardadora de fet, o de l’alumne o alumna quan sigui major d’edat, es prengui en consideració, en comptes del domicili de l’alumne o alumna, l’adreça del lloc de treball d’un d’ells, i aquest és dins l’àrea de proximitat del centre: 20 punts.

  36. Tot el reconeixement al rigor acadèmic junt amb la basarda davant la indiferència dels convençuts de que ja estan superades les desigualtats, A mi m’al.lucina que encara no fa cent anys que votem, i que encara no tinc arguments per refutar la tesi de Victòria Sau sobre la prostitució i la guerra. Certament una cosa és la filologia i una altra la vida, oi? Cada cosa al seu lloc, o al seu departament, no?

  37. Us deixeu a Eulàlia Lledó, lingüista especialista en llenguatge no sexista, que aposta per un llenguatge més modern que reconegui la realitat. La posició de Lledó és contrària a la de Junyent, per tant la frase inicial de l’article “les lingüistes tendeixen a defensar el genèric masculí” no és correcta.

    • No tan contrària. Eulàlia Lledó, en representació de l’ICD, va signar el document “Acord sobre l’ús no sexista de la llengua” el punt cinquè del qual diu claríssimament que el masculí plural inclou les dones.

  38. L’any 2003 vaig anar al metge perquè em notava un bony a la galta dreta. El metge em va derivar cap a un cirurgià maxil·lofacial. L’especialista, després d’una biòpsia, em va diagnosticar un tumor a la paròtide que per sort va resultar ser benigne. Tot es va solucionar amb una operació d’unes quatre hores i haver d’estar amb el cap embolicat uns 15 dies un estiu d’aquells que fan història per la calor que feia. De fet vaig tenir sort, perquè és el mateix que va tenir el Tito Vilanova i jo encara sóc aquí. I ara estareu pensant i per què explico això? Doncs ho explico perquè quan em van diagnosticar no vaig passar un mes discutint-li al metge el seu diagnòstic, tot i que ho vaig contrastar amb un altre metge amic, jo no sóc metge. Vaig confiar en aquella persona que, uns dies abans de l’operació, la meva mare li va regalar un pernil sencer. I fins ara tot el que he explicat és verídic. Jo em sento legitimat d’opinar i de parlar de tot en aquesta vida, penso que ho puc fer. Però en aquest cas que he explicat, no he fet els estudis de medicina i per tant, la legitimitat i validesa de la meva opinió sobre el què és un tumor a la paròtide és força limitat, per no dir que sé que tinc paròtide gràcies al tumor benigne que vaig tenir. Però per què explico tot això? doncs perquè veig que en tota aquesta discussió hi ha un rerefons de menyspreu i de prepotència envers als professionals de les llengües: filòlegs i lingüistes. De la mateixa manera que jo no li hagués discutit mai res al metge quan em va diagnosticar i quan em va proposar el procediment per fer fora el tumor, per què hi ha gent que discuteix el funcionament d’una llengua com la catalana, sense haver uns estudis específics? sí, d’acord, tots som usuaris de la llengua i hi podem dir la nostra, però és que també tothom tenim paròtide, però això no vol dir que sapiguem ni on la tenim, m’explico? Llavors, si una persona que és doctora en lingüística, que té una llarga trajectòria en aquest camp, que sap com funcionen les llengües del món -i no només la catalana- explica com funciona el gènere, per què se li ha de discutir? per què gent que no són lingüistes -i que per tant no tenen tots els coneixements sobre la qüestió- ho han de posar en dubte? Penso que no han entès una explicació que és molt clara entenedora sobre el gènere o que s’han perdut alguna cosa que t’expliquen a la universitat quan fas aquests estudis i que, curiosament, cap filòleg ni lingüista sigui home o dona, defensa. Perquè a més, per entendre-ho bé cal tenir una visió global de les llengües i entendre que el català no és l’única llengua del món amb gènere i entendre com funcionen llengües amb 3 gèneres, amb 4, amb 5 o amb 15. Perquè a sobre, n’hi ha uns quants que discuteixen i discuteixen i només es miren el melic. Aixi doncs, una mica de respecte per als professionals i per la gent que són científics i han dedicat tota una vida a la protecció i estudi de les llengües. Així que si no en sabeu, feu cas al que us diu el metge.

  39. No sé si aquesta sessió ja està de fet tancada o si continuen els comentaris. N’afegeixo aquest per si de cas.
    Veig amb satisfacció que la majoria de les opinions publicades revelen bona comprensió de la falsedat del dobletisme. Per intentar reblar el clau, n’afegiré una altra.
    Hi va haver un temps (malauradament en el món no sé si completament passat) quan s’acusava certes dones (i alguns homes) de bruixeria i se les portava a la foguera. El càstig és prou cruel, inclús si l’acusació fos vertadera, i com sabem ara (i potser ja sabien llavors) ni tanmateix ho era.
    Ara algun(e)s acusen la llengua de ser masclista. Observeu, la llengua en si, no el seu ús per expressar idees o sentiments masclistes o feministes o triomfalistes o derrotistes. La llengua en si és completament innocent, com ho era llavors la “bruixa”. La llengua no és masclista com no és feminista ni comunista ni feixista. El gènere no és sexe, ni significa sexe, sinó que és un simple mecanisme de concordança entre noms i adjectius o articles (el pa bo ~ la mà bona), com la persona i el nombre ho són entre el subjecte i el verb conjugat (jo dic ~ nosaltres diguem).
    Si en voleu més informació us recomano (modestament) aquests dos articles. Un de petit i bastant còmic, penso:
    http://elpais.com/elpais/2013/09/02/opinion/1378112443_928885.html
    I un de més gros I més complet:
    http://www.fundeu.es/wp-content/uploads/2014/11/ROCA-EL-DOBLETE-DE-G%C3%89NERO.pdf
    Tots dos sobre el castellà, però com sabeu el castellà i el català comparteixen el gènere i els seus mecanismes, com comparteixen tantes altres coses, fins i tot la plaga dobletista (imitada de “los vascos y las vascas”?).
    I per si de cas no haveu vist els tres que vaig enviar l’altre dia, en repeteixo els lligams:
    http://www.upf.edu/gl/eineslinia/catala/llibresestil/genere/ignasi_roca.pdf
    http://hemerotecadigital.institutdelteatre.cat/jspui/bitstream/65324/33223/1/Cultura%20en%20temps%20de%20crisi.pdf
    http://www.traces.uab.es/tracesbd/avui/2012/avui_a2012m9d24p19
    Saluts.

    • A Antònia, que el 28 novembre 2014 a les 15:25 va dir:
      “Recomanaria a totes persones partidàries […] de marcar el gènere que es gravin al llarg d’un dia […].”
      EM SEMBLA UNA MOLT BONA PROPOSTA; EL PROBLEMA, PERÒ, ÉS QUE JA COMENCEN A DIR-HO ELS NENS…
      MIRA, PER EXEMPLE, COM ACABAVA AQUEST ARTICLE: http://nienkestarink.blogspot.com.es/2012/05/coses-que-vaig-dient.html

      A Narcís Llauger i Dalmau, que el 29 novembre 2014 a les 21:56 va dir:
      “[…] constato que els partidaris de un masculí genèric en el discurs recorren a arguments gramaticals, els partidaris del desdoblament del gènere en el discurs recorren, en canvi, a arguments ideològics i en cap moment rebaten els arguments dels primers.”
      ESTIC TOTALMENT D’ACORD AMB TU: ÉS EVIDENT QUE ELS PARTIDARIS DEL DESDOBLAMENT NO TENEN CAP ARGUMENT TÈCNIC PER DEFENSAR EL SEU PUNT DE VISTA.

      I, PER DESCOMPTAT, COMPARTEIXO EL PUNT DE VISTA DE CARME JUNYENT, QUE PER SORT ÉS CAPAÇ DE POSAR SOBRE LA TAULA SENY I ARGUMENTS TÈCNICS ALHORA.