Catalanoescrivents

14.01.2016

Molts professors d’ESO en podrien donar fe: la majoria d’adolescents catalans dominen el català escrit d’una forma força semblant a com dominen el castellà. (Si algú té el dia sarcàstic podria afirmar que tots dos els escriuen igual de malament.) És probable que alguns d’aquests alumnes, fins i tot, puguin tenir quan escriuen en castellà una certa tendència a l’ús de la conjunció “i”, de la grafia <x> (“exar”) i a cometre errades d’aquest tipus. Malgrat aquestes confusions, però, es pot afirmar que la majoria d’alumnes d’ESO són catalanoescrivents. Ara bé: dominen el català oral? En altres paraules: es poden considerar catalanoparlants?

aula buida

No és una pregunta fàcil de respondre. Entre altres motius, perquè resulta que les proves de competències bàsiques que es fan a 4t d’ESO no avaluen la capacitat d’expressió oral en cap llengua. I a moltes escoles, almenys quan s’acaba la primària, aquesta capacitat no es treballa ni poc ni molt. Alguns adduiran que per motius de dificultat d’organitzar la classe. D’altres, perquè no té importància a l’hora de posar les notes.

Permeteu-me un parell d’exemples que posen de relleu fins a quin punt el treball del català oral està bandejat a les zones amb més castellanoparlants inicials, que és precisament on més caldria incidir-hi.

Un amic, poeta i professor de català a secundària, m’explicava fa anys que ell impartia classes en instituts de Sabadell on l’alumnat es dedicava per sistema a la traducció simultània: “Obriu el llibre per la pàgina vuitanta-vuit”. “¿Qué?”, preguntava un badoc. I un alumne aplicat traduïa: “La ochenta y ocho”. Tot diàleg que no fos estrictament per resoldre una activitat sempre s’esdevenia en bilingüisme passiu (cadascú mantenint la seva llengua). “¿Cuándo es el examen, profe?”. Si aquestes escenes eren diàries a les classes de català, resulta fàcil esbrinar el comportament lingüístic dels alumnes a la resta d’assignatures.

Jo mateix he impartit català en un parell d’escoles de l’Hospitalet de Llobregat i el primer que hi vaig haver de canviar va ser aquest hàbit del bilingüisme passiu. En realitat, la implementació del costum va ser senzill, perquè l’alumnat trobava coherent que la classe de català discorregués íntegrament en la llengua de Carles Puyol. Ara bé, és simptomàtic que a les dues escoles hi constatés uns hàbits lingüístics de claudicació davant la dificultat. I és que persones menys combatives com Dolores Agenjo, directora d’un institut de secundària de l’Hospitalet, aquell que no va obrir el 9-N de 2014, opten per adaptar-se a la realitat dels alumnes amb més dificultats amb el català i fer-los la farina plana. Així ho explica la periodista Leyre Iglesias al diari El Mundo:

“En [el] Pedraforca daba libertad de lengua a sus profesores y «la mayoría» de las clases discurría en catalán. Ella misma organizó una actividad extraescolar de teatro en catalán con niños en su mayoría sudamericanos. Adaptó a Doctor Jekyll y Mister Hyde, La isla del tesoro y Drácula. Después saltó al castellano: «Me lo pidieron los alumnos porque se sentían más cómodos», afirma.”

Aquesta manera de pensar i d’actuar no és privativa de la persona que tancava la llista de Ciudadanos a les eleccions municipals de l’Hospitalet el 24 de maig de 2015. Heus aquí la mare dels ous: com que el castellà és més fàcil per a les persones que el parlen a la família, per què entestar-se que millorin el seu català? Si no el necessiten a la família ni amb els amics i l’escola i el món empresarial no el fan imprescindible, l’estímul per aprendre’l és mínim. I així, amb la coartada de la comoditat, cada any surten de les aules d’ESO uns quants milers de catalans que no assoleixen una capacitat d’expressió oral en català que els permetin sentir-s’hi còmodes.

Com a resultat d’aquest funcionament del sistema educatiu, que no avalua les competències de català oral, a les àrees més poblades de Catalunya tenim una mà de catalanoescrivents que no són catalanoparlants o que ho són amb moltes limitacions: adolescents que saben català (l’entenen i fins i tot l’escriuen), però que no el parlen mai.

Sort tenim que en català no fem equivaldre saber una llengua a saber-la parlar, com es fa en anglès o francès (Do you speak English?/Parlez-vous français?). Perquè si en comptes de preguntar “Saps català?” preguntéssim “Parles català?”, potser quedaríem esgarrifats quan féssim les Enquestes d’usos lingüístics de la població.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

20 Comentaris
  1. Cada cop la nostra lllngua és un llatí escolar mal parlat i degradat…..I és que un tros de guix no pot cntra tots els mass media, i els poders fàctics ho saben, i no afluixen, al contrari, forma part d’ aquesta conxorxa perversa per eliminar la llenggua catalana.

  2. No ho sabia, em sembla vergonyós que no es facin proves de català oral. En altres idiomes ( anglès, francès, …)queda molt clar que el més difícil es parlar-los i, sobretot ,entendre el que altres diuen.

  3. Tens tota la raó, a l’ensenyament li manca tots els procediments de la immersió lingüística, no sé perquè s’ha deixat d’aplicar aquest programa amb tots els seus ets i uts, aquesta relaxació del programa ens ha portat aquest resultats, el programa d’immersió lingüística prioritzava la llengua oral. S’hi ha de tornar.

  4. A mi em sembla normal, l’us de la llengűa, tret dels qui en volen treure profit, és instrumental.

      • Vull dir que l’ús de la llengua que fa la gent i que, indirectament, critica aquest article, és utilitarista. Una llengua és una eina de comunicació, res més.

  5. Problema associat o derivat: surten amb una teòrica competència lingüística i això , competents o no, els obre la porta a l’administració de tots.

  6. el mateix podríem dir-ho del castellà als pobles de l’interior, especialment d’ençà de la vinguda de la televisió en català. Estic completament d’acord amb en Xavier Brull, que la llengua té una qüestió merament utilitària i instrumental.

    • perdona, em podries explicar que vol dir ‘Utilitària i instrumental ?, gràcies.

  7. Però, decidir la llengua que un vol parlar, és una decissió personal, no? Jo no veig el problema enlloc…

  8. Llegint alguns comentaris no es fa difícil entendre com el català està en vies d’extinció.

    1) “La llengua només és un instrument de comunicació.” D’aquesta afirmació se’n derivaria que és el mateix llegir un llibre, un poema, escoltar una cançó, una pel·lícula… en la llengua original que traduïda, perquè mentre semànticament comuniquin el mateix les llengües no afegirien cap altra valor cultural, històric, social, emocional… al missatge. També se’n derivaria que si el seu valor és únicament instrumental per comunicar, la formació hauria d’optar per aquella única llengua (o instrument) del món més apte per al seu propòsit estrictament comunicatiu. De tantes llengües com hi ha al món molt possiblement la selecció definitiva no seria cap de les dues aquí esmentades. Crec que és prou evident que aquesta voluntat de voler reduir una llengua a un caràcter purament instrumental, cosa que només es fa quan és per defensar l’ús d’una determinada llengua en particular, i per tant de forma absolutament ideològica, queda fàcilment reduïda a l’absurd.
    Una llengua és moltes coses, però entre les seves principals funcions hi ha la de ser el nexe necessari de reconeixement i desenvolupament de la societat d’un país. Negar la necessitat de l’aprenentatge i ús del català fent veure que és una qüestió de preferència i transcendència merament individual, es fa només quan ja s’està d’acord amb els efectes socials que se’n desprenen, que no són sinó l’extinció del fet diferencial català i, per tant, del seu principal tret nacional.

    2) “Decidir la llengua que un vol parlar, és una decisió personal.” D’entrada la decisió de parlar o no una llengua només es pot prendre un cop es coneix bé aquesta llengua. És a dir, anteposar una presumpta llibertat de decisió a allò que ha de permetre exercir-la (la formació i aprenentatge de la llengua a l’escola) és un absurd que no cal més argumentació. Però caldria afegir que fins i tot a nivell social la frase representa una fal·làcia que novament només es repeteix quan es tracta d’afavorir una llengua determinada. Decidir la llengua que un vol parlar (d’entre les que es coneixen) a casa, al carrer o amb els amics és una decisió lliure. Però que dirien els valedors de la llibertat absoluta sempre que es refereixi a l’ús del castellà, si els alumnes s’entestessin en parlar l’àrab, el xinés, l’urdú… a l’escola, de manera que ni el professor ni la resta de companys el poguessin entendre? Defensarien el seu dret a parlar el que li roti perquè és el seu dret i la seva llengua familiar? Novament es cau en l’absurd quan determinades afirmacions demagògicament ideològiques es proven de desenvolupar i generalitzar.

    Per acabar, i com malauradament queda demostrat massa sovint, qui ha dit que cadascú pot parlar la llengua que vulgui, que intenti parlar en català en segons quin jutjat, a segons quins CAPs, en determinades institucions públiques o privades, a un policia nacional o a un guàrdia civil, o simplement que vagi a Madrid i parli en català a tot arreu. Aleshores veurà com la mentida de la llibertat individual se li desmuntarà pel terra, qui sap si a cop de porra, i entendrà que la llengua és un element intrínsecament de construcció i identificació social. Dit d’una altra manera, no hi ha res a comunicar si no tens una societat amb qui comunicar-te que parli la teva mateixa llengua. Si la llengua fos un dret individual cadascú se’n podria inventar una. Assercions tan clarament tendencioses que cauen ràpidament en l’absurd.

    • Deixant de banda la seva argumentació, molt respectable encara que no la comparteixo.
      Em podria explicar com vol parlar a Madrid català amb la gent d’allà que directament no’entén?? Argumentació curiosa la seva.

      • Aquest era precisament un dels meus arguments, per si no l’havia entès. Reduir la parla d’una llengua a un dret individual no té sentit, perquè és un fet social i col·lectiu.

        Ara bé, sigui dit de passada i sense relació amb els arguments exposats abans, a Madrid d’entrada tampoc entendran molts altres idiomes europeus (probablement menys del que podrien entendre el català si volguessin). Tanmateix la reacció davant aquest presumpte dret individual a parlar la llengua que un vulgui serà ben diferent en funció de que el seu “dret” l’exerceixi en un d’aquests idiomes o l’intenti exercir en català. I si no faci la prova.

        • 1) “La llengua només és un instrument de comunicació.” Bé, treu “només” i afegeix “principalment.
          2) “ Negar la necessitat de l’aprenentatge i ús del català fent veure que és una qüestió de preferència i transcendència merament individual, es fa només quan ja s’està d’acord amb els efectes socials que se’n desprenen, que no són sinó l’extinció del fet diferencial català i, per tant, del seu principal tret nacional.” Jo no nego la conveniència de l’aprenentatge, etcètera, però fer-ho no té perquè significar estar d’acord amb res. Com a molt pot significar que t’és igual (com és el meu cas). I si és així, quin és el problema?
          3) “D’entrada la decisió de parlar o no una llengua només es pot prendre un cop es coneix bé aquesta llengua.” Per què? Si la teva llengua és l’anglés i decideixes no parlar-ne cap més estàs decidint sense saber cap altre, no?
          4) Parles de “determinades afirmacions demagògicament ideològiques”. No será a l’inrevès?
          5) Dius: Llegint alguns comentaris no es fa difícil entendre com el català està en vies d’extinció. Bé, se’t feia difícil entendre com el català està en vies d’extinció abans de llegir aquest comentaris? També s’extingirà un dia el castellà, l’anglès…

  9. Una llengua és, sobretot, una eina de pensament. Que a més serveix per comunicar-se, és clar, però no “només”.
    “Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món” va dir, més o menys, Wittgenstein ( que no era pas un comercial d’agències de viatges, perquè se m’entengui, més enllà de la simplicitat comunicativa…)

    • O com aquell article d’en Monzó dels anys 80, explicant l’escena en una cocteleria de BCN:

      -¿Qué le pongo?
      -Un Bloody Mary.
      -¿Cómo?
      -Un Bloody Mary.
      -No entiendo el catalán.

  10. Si avaluessin la competència oral la majoria suspendria i això faria trontollar el sistema. Per tant no l’avaluen, posen proves de comprensió lectora de nivell de primària a 4t d’ESo i tots contents perquè tothom aprova.