Catalanitzar Rafa Mora

24.01.2014

Andreu Pujol acaba de publicar Ministeri d’Incultura. Catalunya a la recerca d’un kitsch nacional. No es tracta d’un llibre més en favor de la independència. De fet, no la defensa. Des del meu punt de vista, l’aportació principal del llibre fa referència a la sociologia del nacionalisme. El seu principal encert resideix en accentuar la dimensió social de la construcció simbòlica de la nació per defensar obertament la catalanització d’un kitsch que, de fet, ja consumeixen els ciutadans: una proposta que sembla subversiva pel simple fet d’exigir, amb cru realisme, la normalització de la cultura catalana.

 

Andreu Pujol | © Pere Virgili

Podria semblar banal destacar aquest aspecte, però moltes vegades, pressionat per visions liberals que volen fer del nacionalisme una doctrina irracionalista, atàvica i autoritària, el discurs catalanista es mostra reticent a parlar de la fundació mítica i imaginària de tot nacionalisme. És gairebé una raresa trobar una argumentació independentista que defensi obertament l’ensenyança d’una història catalana interessadament falsejada i «feta a mida», la imposició del català (el verb no és casual), l’exclusivitat de certs nínxols de mercat, i, en general, altres formes d’explicar la realitat a través del prisma nacional. No se sent dir que l’objectiu real de la independència ha de ser el de capgirar les relacions de dominació en el territori: que la cultura catalana sigui la repressora i no la reprimida.

Possiblement perquè d’això alguns en diuen adoctrinament, i també degut a l’abominable impressió que causen les paraules «imposició», «falsejar» o «repressió» en les nostres ments liberals i educades en el llenguatge de la tolerància monocroma. El consens benpensant dicta que l’Estat ha de ser una entitat neutral que no s’ha d’immiscir en les concepcions de vida bona que tenen els individus; és a dir, que de la mateixa manera com l’Estat no institueix una religió oficial —al menys de moment—, també pensem que s’han de secularitzar la resta d’aspectes de la vida. Així, no es poden imposar unes pràctiques locals i localistes al conjunt de la ciutadania: una costum extremadament particularista com escolaritzar en català o ensenyar història de Catalunya és, segons aquesta perspectiva, una violació dels drets i llibertats individuals fonamentals; es tracta d’una colonització il·legítima de la vida privada.

Això vol dir que la naturalesa antagònica del nacionalisme ens ha de portar necessàriament a la guerra, al cop d’Estat o a la neteja ètnica, com defensen els abanderats de la raonabilitat pluralista? Per suposat que no. El que volem assenyalar amb aquesta caracterització del catalanisme és que la neutralitat de l’Estat és una ficció, tant a Espanya com a la resta d’Estats del món. El que ens hauria de molestar no és que el senyor Wert vulgui «espanyolitzar» els estudiants, ja que aquesta és la legítima pretensió de tot nacionalisme. El que ens hauria d’encendre la sang és que se’ns digui que això és patriotisme i, per tant, una expressió de la racional imparcialitat de l’Estat, una mostra més de indiferència burocràtica respecte els diferents models culturals.

És important espanyolitzar o catalanitzar els ciutadans des de les institucions, si és que aquestes estan animades per la idea de nació —tal com fa la Constitució—. I és important atès que la nació ha de ser considerada una construcció simbòlica en la qual no només compten la llengua i l’escola; també es construeix en el cinema, al comprar unes sabates, en la música comercial o en els anuncis de televisió.

Podem contrastar-ho en estudis com els de Andrew Heinze, que va investigar les pràctiques dels immigrants jueus del Lower East Side de Nova York durant les dècades prèvies a la I Guerra Mundial. La seva conclusió era que el consum de productes comercialitzats en sèrie s’integraven en les pròpies tradicions d’una forma complexa: no es tractava simplement d’amercanització, sinó del naixement d’una forma jueva de ser americà.

És en aquesta mateixa línia que crec que hem d’entendre les tesis de Ministeri d’Incultura. No es tracta d’acostar-se a la televisió porqueria, la música comercial o les revistes del cor des de la ideologia post-ideològica que defensen els patriotes constitucionals, com si aquests fossin productes d’una societat consumista i individualista que ha perdut els vells bons valors i prou. Com passava amb els jueus de principis de segle, tampoc es tracta simplement de l’assumpció passiva de l’americanització o, en el nostre cas, de la globalització, ja que assumir tal visió post-ideològica implica viure la il·lusió que aquests programes o revistes no es fan en una determinada llengua, en un marc cultural concret i mercantilitzant certs valors i creences.

 

Andreu Pujol | © Pere Virgili.

 

No podem deturar les nostres anàlisis a afirmar que la publicitat idiotitza la població. Sembla menys important constatar reiterativament que som zombies a la recerca d’iPhones que tractar d’explicar els mecanismes simbòlics que fan que l’adquisició d’aquest producte sigui rellevant per la nostra identitat. De la mateixa manera, ens hem de preguntar què hi ha en joc quan mirem Sálvame o quan llegim el Pronto: no n’hi ha prou en renegar, tot cantant els mals majors d’aquestes publicacions.

En les nostres societats postmodernes, la identitat cultural i nacional es presenta no solament com un producte de la biologia i la genètica —tot allò a què a priori estem destinats—, sinó que alhora la contemplem com el resultat d’una elecció i una autoconstrucció —encarnada generalment en l’acte de consum i en la tria d’un estil de vida—. Per això, intel·lectuals com John L. i Jean Comaroff han estudiat l’aparició del «nacionalisme de consum», concepte sota el qual aquests autors sud-africans hi subsumeixen tant Catalunya com Escòcia. I és que, quans cops hem sentit que s’ha de potenciar la Marca Catalunya? No denunciem amb suficiència que cada manifestació franquista degrada el poc caché internacional que li queda a la Marca Espanya?

Ens equivocarem si pensem que la mercantilització del sentiment col·lectiu és un procés unidireccional, només de portes enfora. La cultura catalana —com qualsevol altra— no només es ven a Europa i a la resta del món. Està molt bé que ens comportem com adolescents enamorats esperant la trucada de la noia dels nostres somnis, pendents de si la BBC dedica més de dos minuts a parlar de la Via Catalana. Malgrat això, el vertader treball de comercialització de la cultura també es dirigeix als conciutadans.

Dit això, tampoc cal que pensem que Josmar ha de tenir un paper més important que Junqueras en el procés sobiranista. En tot cas, el que volem ressaltar és que Josmar exerceix una funció que Junqueras, esperem, mai podrà desenvolupar.

De la mateixa manera com l’emprenedoria catalana ha creat una moda independentista kitsch, basada en l’estelificació d’una quantitat immunda de productes, generant així una nova indústria del marxandatge, la cultura popular hauria de fer el mateix amb els Paquirrín’s i Esteban’s nadius. Pujol demostra que de consumidors i productors d’aquest tipus de mercaderies a Catalunya no ens en falten, com tampoc anem escassos de temeraris disposats a posar-se un condó marca La Tita Barretina. Potser estampar estelades en camisetes, vambes, calçotets, rellotges, cerveses, bars i fires és una forma més directa i descarada de convertir la diferència cultural en mercaderia: l’excedent simbòlic de consumir aquests productes és més evident. Però sembla igualment important que els nostres Rafa Mora’s del demà puguin ser de Santpedor i que els d’un futurible Lloret Shore facin peses amb la poesia completa d’Espriu i no pas amb Rayuela, Amberes o la traducció castellana de Guerra i pau.

És qüestionable que la construcció social de la nació hagi de passar per la porta de la mercantilització. I és encara més dubtós quan aquesta visió empresarial es presenta com la solució unidimensional a les aspiracions independentistes. Precisament per això em sembla importantíssima la perspectiva que aporta Ministeri d’Incultura: presenta un realisme acarnissat amb la nostra condició. Mentre els ciutadans de Catalunya defineixin la seva identitat i estructurin les relacions socials a partir dels productes kitsch, un projecte nacionalista no hauria de defugir en cap moment la catalanització militant dels seus continguts.