Castellufos

23.05.2015

Al meu entendre, una hipòtesi plausible de l’origen de catalufo seria el seu equivalent castellufo, que sospito que data de més antic. On apareix castellufo? A Maó. Així és com s’anomenen –o s’anomenaven, desconec si perdura- els habitants des Castell, la població que va néixer a l’entorn d’una força. A un cop de roc de Maó. Si mai s’hi arriben, els aconsello llogar-hi una barca i entrar a Maó per mar. S’adonaran de com n’és d’inexpugnable, Maó. Ara, Maó-Mahón. Com Vitoria-Gasteiz. La distància entre Maó i Mahón podria dur a molts turistes a error i no entendre que han arribat a Menorca. Tot i que Maó-Mahón, ben mirat, sembla un topònim de la Polinèsia.

Una imatge antiga del castell de Sant Felip, a Maó, des del mar.

Una imatge antiga del castell de Sant Felip, a Maó, des del mar.

Una força és una manera antiga de dir una fortalesa, una plaça fortificada. Intueixo que l’expressió a la força, els pengen juga amb el doble sentit de força. Això és, encara que no vulguin, hauran de passar per l’adreçador o la forca, en el cas dels penjats de la Força. Per això, quan algú et diu “A la força, els pengen”, t’està dient que t’hi posis com t’hi posis, s’acabarà imposant allò que no desitges. Feia temps que tenia ganes de dir-ho, ja em disculparan la marrada. Si no ho explico aquí, encara ho hauria acabat explicant per la megafonia del Caprabo.

Però no ens distraguem. Es Castell, a Menorca, és la fortificació arran de Maó, reblerta de militars castellans des del 1802 (i abans del 1715, també) i castellufa va ser una manera despectiva dels maonesos d’anomenar el militarot, funcionari o qualsevol altre ciutadà del regne d’Espanya que vivia as Castell. Parla castellufa, deien (i continuen dient, tot apunta), en el sentit que tothom pot deduir: parla castellà. D’aquí, castellufa es convertiria en una manera de designar el militarot, funcionari o altres paisans d’aquests: un castellufa, uns castellufes. Els maonesos ens sabran aclarir si és vigent actualment o no.

El Diccionari Alcover diu:

CASTELLUFA m. i f.
Nom satíric que els maonesos donen als habitants d’Es Castell o Villacarlos.
Etim.: de castellà, amb afegitó final pres de llufa «ventositat». És freqüent dir «parla castellufo» en lloc de «parla castellà» (Men.).

Però observo que castellufa, en tots dos sentits, idioma i individu, és viu en moltes publicacions impreses a Mallorca. Fins i tot un seguidor mallorquí de l’Athletic de Madrid es fa dir Castellufa. Amb tot l’orgull matalasser i castellufo.

De castellufa al masculí castellufo, el pas és evident. Amb una presència forta a les Balears, la paraula deuria passar a Catalunya. És cert que en una peça de teatre de 1869 de Vidal i Valenciano, vilafranquí, hi apareix: “parla castellufa” (el rector, deu referir-se a aquella norma que feia que els rectors haguessin de fer el semó en castellà). Però diria que ve de les Illes.

Catalufa, catalufo, seria, doncs, una paraula sorgida a partir de castellufa.

Arran de l’enrenou provocat per la piulada de Marina Pibernat, que es presentava a les municipals de Girona per IC-EUiA, penso que se n’ha fet un gra massa. Si ens diuen catalufos, tampoc no cal que ens esquinçem el xandall. Deixant de votar-la n’hi havia ben bé prou. Per això els partits de la seva candidatura, la d’IC-EUiA, l’han enviat cap a casa. Perquè els restava vots. Tots els candidats una mica desperts saben prou bé que la grolleria i l’estupidesa anticatalana els resta vots. Per això quan els polítics madrilenys vénen a Catalunya sempre diuen allò de “Me encanta el catalán, me encanta Espriu”. No falla. I ve de lluny. Ja ho deia el comte-duc d’Olivares, “Me encanta el Rector de Vallfogona”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

12 Comentaris
  1. Home, una altra hipòtesi plausible és que agafis CATALÀ i PITUFO i et surti CATALUFO.

    • Eduard, no és possible. Quan el senyor Moll va redactar la lletra ce de l’Alcover, havien de passar unes quantes dècades, encara, perquè s’inventés la paraula “pitufo”. Tampoc quan en Vidal i Valenciano escrivia “parla castellufa” el 1869.

  2. Aquest és el primer comentari sobre l’origen del terme “catalufo” amb cara i ulls que llegeixo. Coincideixo plenament amb el fet que “catalufo” és posterior a “castellufo” i que la relació entre ambdós sembla evident. La primera vegada que vaig escoltar el terme “catalufo” va ser fa menys de 20 anys, en canvi, li vaig escoltar fa més temps el terme “castellufo” (entenc jo com a sinònim, o almenys amb significat proper a “xarnego”) a ma padrina. Crec, a més, que aquella dona va adquirir aquest mot a la ciutat de Barcelona abans de la guerra (on va emigrar temporalment per a treballar de minyona en cases benestants). Tinc la impressió que “castellufo” va sorgir en els ambients populars catalanoparlants de la Barcelona dels anys 1915-1925.

  3. Òstima, em feu xalar de valent, en Vidal i vós, amb aquests articles. Aquest país té uns filòlegs que no se’ls mereix.

  4. M’ha encantat l’article. Quin luxe.

    Per ser una mica perepunyetes, però, això que a Maó diguessin “parla castellufa” no és estrany, considerant que el verb “parlar” avui gairebé no es fa servir a Menorca?

  5. Tinc entès que “Vitoria-Gasteiz” és una mica com Vilanova i la Geltrú. Gasteiz no és la nomenclatura en eusquera de Vitoria, sinó que era un llogarret enganxat a la ciutat que va sorgir a rel d’una fortalesa i que va esdevenir Vitoria. Per tant no es pot comparar amb Maó-Mahon.
    D’altra banda enlloc més d’Euzkadi (que jo sàpiga) es fa servir d’aquesta manera la traducció del nom. ( no es diu mai Bilbao-Bilbo, ni San Sebastian-Donostia). Es diu d’una manera o de l’altra. No totes dues alhora.

    • Potser originàriament és com vostè diu, però actualment en basc no diuen Vitoria, sinó Gasteiz. En basc, Gasteiz és la capital del País Basc, tota la ciutat, no només un indret. Per tant, Vitoria és el topònim en castellà (com Mahón) i Gasteiz, en basc. Exactament igual que Maó i Mahón.

      Sobre el punt que parlant en basc diuen Gasteiz i parlant en castellà, Vitoria, és cert. (Encara que hi ha el fenomen (també té el seu equivalent a Catalunya), que parlant en castellà diguin el topònim en basc, per posar de relleu les simpaties cap a la recuperació i normalització del basc. Entesos, Però no sé per què ho comenta.

      • Ho vaig comentar simplement perquè és una observació que em van fer justament a Vitoria una gent del lloc (per cert ben arbetzales) xerrant d’aquesta curiositat, i que em va quedar.
        Cert que ha quedat com si fos un el nom en euskera i l’altre en castellà.
        D’altra banda, sobre l’expressió de la força, a casa, avis i pares, deien “per força els pengen”. Suposo que deu ser una mena d’adequació de “a la força….” Perquè a Osona no es fa servir aquesta forma de: “a la força…” es diu “per força cal fer…” “Per força ha de ser…” “S’hi ha d’anar per força”, etc.
        Ho apunto també només com a curiositat.

  6. Sóc nascut a un poble del Baix Llobregat, la primera meitat del segle passat i el terme “Castellufo” es feia servir en els anys 50 i 60 per identificar els castellano-parlants. Quan en els pobles petits encara no eren gaires. Eren sovint residents a les “Cases Barates” que el règim franquista va construir a molts pobles, per acollir l’immigració provinent d’Andalusia i Murcia, si no recordo malament ho feien a través de l’Obra Sindical del Hogar.
    Per mí el terme Castellufo es previ al Catalufo sorgit després del començament del Procès i de l’agudització de la Catalanofòbia.

  7. Jo sóc maonès, i certific que la paraula “castellufa” és ben viva per designar els habitants des Castell. De fet, la meva dona ho és, castellufa, i així se’n diu d’una forma ben viva. Tant, que ningú no empra el topònim normatiu, que d’altra banda ben poca gent sap, ni tan sols els mateix castellufes: castellans. El que ja no puc donar fe és del matís del parlar castellà. En tot cas, actualment no hi ha una associació directa entre el mot “castellufo” i el fet de parlar castellà: el lligam queda, bàsicament, per parlar dels habitants del poble. El to despectiu evident que expressa la paraula, podria venir de l’idioma castellà, com esmentau, però trob que és un poc agosarat afirmar que només es designava a militarots, funcionaris i altra gent provinent del regne d’Espanya, perquè es Castell va ser poblat des d’un principi per gent de tota casta, molta de l’illa, també, i no oblidem que l’auge de la població arriba no en època espanyola, sinó anglesa. La població, de fet, neix com un Raval lligat al Castell de Sant Felip, i com sol passar als ravals, és poblat per gent de tota casta i índole (taverners, prostitutes, manufacturers que treballaven per l’exèrcit de torn, no només castellà, pescadors…) En tot cas, gent d’honra un tant dubtosa, en una societat més conservadora com la de l’època, i que d’aquí segurament pot venir el to despectiu de “castellufa”, que sembla que es pugui lligar més a l’origen de “castell” que no de “castellà”. Una altra cosa és que després hi hagués un lligam amb la parla castellana, sobretot amb la presència de militarots després de la conquesta espanyola de principis del XIX.

  8. Llegint “Records de la darrera carlinada” (Marià Vayreda, 1898) hi ha un personatge -“el Noi de l’Alou”- que empra aquest terme. Diu, referint-se als regiments liberals que encalcen les partides carlines pel territori, “-Ni a córrer hi poden res, amb nosaltres, aquests castellufos! […] Jo sol n’he desafiat a cinquanta, i a tots los he deixat enrera”. En descriure el personatge s’indica que provindria d’un poble anomenat l’Alou (Lluçanès?). Així doncs, juntament amb l’obra de Vidal i Valenciano, sembla que el terme tindria un cert arrelament al Principat des de finals del s.XIX.