Castellades

Amb motiu de l’aparició del volum Josep M. Castellet, editor i mediador cultural (edició a cura d’Enric Gallén i José Francisco Ruiz Casanova, Punctum & Edicions 62, Lleida/Barcelona, 2015), i a proposta i requeriment d’un redactor de diari, conegut meu, vaig escriure aquest article d’homenatge personal a J. M. Castellet. No vaig rebre mai cap resposta d’aquell personatge gris, tot i la meva discreta insistència per saber (massa llarg, massa avorrit, massa barreja d’estils, no era això, sense perxa?), de manera que el vaig guardar el meu escrit a la nevera.

Avui, aprofitant que J. M. Castellet hagués fet noranta-un anys, l’he rellegit i m’ha semblat prou reposat i suficientment digne per compartir-lo, sense afegir-li cap mena d’especulació barata i conjuntural sobre “el relat” (horror de paraula prostituïda aquests dies per polítics i periodistes!) de Castellet al voltant del moment polític. Ja és ben curiós que un dels homes públics més homenatjats en vida no hagi ocupat avui ni un bocí de pàgina (segons em diuen les meves cerques al servidor).

És ben clar que el nostre procés de degeneració educativa i cultural no deixa d’augmentar i que, com m’hagués dit el mateix Castellet, és ben veritat que “el muerto al hoyo y el vivo al bollo”.

Mai no s’apaga el record de J. M. Castellet, que, com va escriure Ana María Moix, ens va treure de l’ensopiment i ens va ensenyar a riure. Castellet ha estat el Janus de la cultura peninsular: un déu de dues cares que va projectar l’alot sobre el segle XX i va il·luminar els camins del segle XXI, i que va conjuminar el bo i millor de Catalunya amb Espanya i el món i viceversa. No solament va ser un dels intel·lectuals espanyols més polièdrics del segle XX, que va deixar la seva empremta com a editor, crític, antòleg i conspirador polític, sinó un escriptor visionari del segle XXI, que va néixer el 15 de desembre de 1926, avui fa noranta-un anys, i va morir el 9 de gener de 2014.

Els homenatges

J. M. Castellet s’ha jubilat oficialment el 1996 de la seva feina a Edicions 62, però, després d’un curt parèntesi pel dol de la mort de la seva dona, Isabel Mirete, reapareix de forma fulgurant per la seu de l’editorial a partir de 2000, amb el canvi de centúria. És ja aleshores, com deia el seu antagonista J. F. Yvars, el lletraferit més homenatjat del món. Des de 1996 se li van fent festes cada quinquenni. Primer, amb un llibret no venal, amb coberta d’Albert Ràfols-Casamada i frontispici de Francesc Todó, on participen amics, amics i coneguts: Homenatge a J. M. Castellet.

És aquí on Manuel Vázquez Montalbán encunya aquella descripció del protagonista en dues frases que han fet fortuna: “Si Castellet no hubiera existido habría que inventarlo” i “Le veo algo cansado de darse el pésame a sí mismo”. S’ha convertit en un supervivent i ha decidit gestionar la seva residència a la terra d’una manera molt llesta: cap recança pel passat, mirada encuriosida vers el present, esperança sense convenciment en el futur.

Cinc anys després, el 2001, amb motiu dels seus 75 anys, publica una nova edició de La hora del lector, amb les anotacions infinites de Laureano Bonet, una faixa d’Umberto Eco (“Un libro profético”) i una presentació a Madrid en companyia del catedràtic José-Carlos Mainer i el pare Hilari Raguer, monjo de Montserrat i company de colla juvenil a la Facultat de Dret. El mateix any es clou amb un llibrot-homenatge coordinat per Eduardo A. Salas Romo: De sombras y de sueños: Homenaje a J. M. Castellet, amb contribucions de gent que l’ha saludat que elogia la figura mediadora i mediàtica del Mestre, que està encantat d’haver-se conegut.

Sense que Castellet ho sàpiga, el 2007 es torna a publicar Nueve novísimos poetas españoles, amb un apèndix sentimental titulat “Hablan los novísimos. El Mestre cumple 80 años”, un aplec de textos laudatoris de tots els novísimos (llevat de Vázquez Montalbán, mort el 2003) escrits per l’ocasió i amb una festassa d’aniversari el 15 de desembre al Palau Moja on no hi van faltar Ana María Moix, Guillermo Carnero o Félix de Azúa, el text del qual es titula “El mejor jefe de marketing que he tenido” i acaba amb un simpàtic però inconcebible avui “Ei, Mestre!”. Un Castellet octogenari, però en plena forma, es mira distanciadament el retorn del passat (l’edició original és de 1970) per explicar-se el seu present quotidià, amb la satisfacció de sentir-se en possessió del domini màgic de la modernor.

El 2012, amb la festa de celebració de les noces d’or d’Edicions 62, Castellet dóna per assolida, als seus 85 anys, la meta en aquesta vall de llàgrimes. Sap que se’n pot anar tranquil al més enllà i no trigarà gaire a fer-ho. Deixa mig segle d’edició en català i un catàleg universal que és ell. Ha aguantat com un jabato i ho ha deixat tot lligat i ben lligat.

En l’endemig, l’homenot J. M. Castellet ha estat objecte en vida de dues tesis doctorals, una a càrrec del professor Eduardo A. Salas Romo, i una altra a cura d’Àlex Broch, així com d’una biografia professional autoritzada (Josep M. Castellet: Retrat de personatge en grup) a càrrec de Teresa Muñoz el 2006. J. M. Castellet ha estat un personatge respectat i estimat, l’obra crítica del qual ha estat assetjada per diversos especialistes en simposis, trobades, revistes, volums monogràfics i converses de sobretaula, amb l’etern debat de fins a quin punt el seu pensament literari és original o és pura i dura transposició i còpia d’escoles i modes estrangeres o mer compliment de les ordres dels amics propers.

El personatge i l’home: del mediador a l’escriptor

Ara que fa ben bé dos anys que Castellet no hi és, segueixen els reconeixements a la seva figura pública, que s’entesten a convertir-lo en una mòmia del segle XX. L’aparició d’un volum que porta per títol Josep M. Castellet, editor i mediador cultural (Punctum-Edicions 62) és el fruit d’aquesta voluntat benintencionada de seguir donant voltes al bucle del Castellet antic: l’acarament de les cultures catalana i castellana (J. F. Ruiz Casanova), les influències franceses i italianes (Àlex Broch, Chiara Chieregatto) i nord-americanes (Maria Dasca) en la seva obra crítica, la recepció de les antologies poètiques dels anys seixanta (Enric Sullà) o el seu paper com intel·lectual (Eduardo A. Salas), crític d’obres mesetàries (Armando Pego Puigbó) i com a editor literari (Manuel Llanas) són “novament” els temes vellíssims tractats aquí pels especialistes en la matèria castelletiana, amb “el propòsit sincer”, diu Enric Gallén, “d’aproximar al lector la personalitat rica i complexa de Josep M. Castellet Díaz de Cossío en la doble vessant d’editor i mediador cultural”. Un volum gruixut que frega les quatre-centes pàgines, l’altra meitat de les quals pertanyen a la correspondència juvenil (1948-1951) entre J. M. Castellet i Joan Ferraté, cartes presentades per Jordi Cornudella i editades per Teresa Muñoz, que ja havien estat llegides i comentades abans almenys per Jordi Amat o Jordi Gràcia.

Al capdavall, el conjunt dels estudis d’aquest llibre miscel·lani és coix, ja que torna a jeure en l’intel·lectual del segle XX i amb prou feines s’ocupa de l’autor i l’home carregat de charme cultural del segle XXI. No conté res que no hagi explicat Jordi Gràcia en el seu retrat de J. M. Castellet inclòs a Burgesos imperfectes. De fet, és una mica curiós que unes jornades d’estudi centrades en la figura de J. M. Castellet no abordin la seva magnífica obra memorialística, on ha assolit una explosiva fita literària. Un esclat que comença amb Els escenaris de la memòria (1988) i segueix i culmina dues dècades més tard amb Dietari de 1973 (2007), Seductors, il·lustrats i visionaris: Sis personatges en temps adversos (2009) i Memòries confidencials d’un editor. Tres escriptors amics (2012). El retorn al passat d’aquests tres retrats biogràfics i autobiogràfics és un pretext per entendre el grup i els amics i, en el fons, és la recerca profunda d’un mateix amb un grau d’exposició pública molt sorprenent tractant-se de Castellet.

Un escriptor de primer ordre

És al segle XXI un editor i mediador cultural català reconsagrat, però sobretot un autor amb tots els ets i els uts, que no sols té biògrafa (Teresa Muñoz), sinó també editora (Pilar Beltran), agent (Carmen Balcells) i confident (Alessandra Riccio). Escriu lent i persistent. Tanmateix, no deixa de fer calmosos passadissos per Edicions 62, dinars amb editors i editores tendres i sopars amb advocats també més joves. A l’editorial no vol impartir doctrina: la seva vella guàrdia (Joaquim Sabrià i Marisa Trigo) ha desaparegut i amb l’estimat Xavier Folch, el penúltim mohicà, ja està tot dit, com en els matrimonis vells.

Ningú dels d’ara sap qui és Jean-Paul Sartre o, molt menys, Claude-Édmond Magny o Herbert Marcuse, ni falta que fa. Castellet és l’autoritat i punt. L’exerceix amb una elegància i una discreció i una gràcia extremes. Un dia a París, des del Café de Flore aixeca al cap i albira la finestra de l’apartament de monsieur Sartre: “Hi ha llum, el mestre està treballant”, i afegeix mentre mira de reüll: “Això crèiem i dèiem ingènuament aleshores; però el tio estava cardant”. El passat ha quedat bandejat; els mites han caigut; el present és la vida quotidiana, sense ideologies, més escèptica i hedonista que mai. Els ponts i els miralls s’han trencat i no hi ha marxa enrere. S’acomoda al signe dels temps: comença a explicar anècdotes deliberadament críptiques que són part del seu encant, fent encara d’editor i de mediador, però canvia l’estilogràfica i la Gran Enciclopèdia Catalana pel PC portàtil, la wikipedia, els sms i els whats.

Castellades

S’enfronta a aquesta nova etapa amb una sèrie de frases recurrents que, com a bon octogenari, no deixarà de repetir, dia sí i dia també: les castelletades, una barreja de Castellet i mala llet, de collita pròpia o manllevades vés a saber de qui o d’on, que sempre rematen una conversa. Aquestes són algunes de les seves píndoles filosòfiques més habituals: “La vida uneix i separa”, com a escoli de la seva teorització de l’ètica de la infidelitat que li ha permès teixir i desteixir relacions personals i professionals al llarg de la vida amb un somriure gràcil i distant.

Repeteix, gairebé salmodia: “Vaig beure molt, però no tant”, sobretot als àpats ben regats, mentre repassem el pròleg a les memòries de Carlos Barral o enllestim el que hi posarà al Retrato del artista en 1956 de Jaime Gil de Biedma o parlem de les tremolors de les mans de Jaime Salinas o de la bossa de plàstic de Gabriel Ferrater o de l’accident de José Agustín Goytisolo o de la bonhomia de Juan García Hortelano o de les víctimes amoroses d’Ángel González (mort també un 9 de gener). Ells ja no hi són, en part pels excessos etílics (van beure too much).

O quan es posa cínicament lampedusià i més barrut que mai i repeteix sense parar que a la vida “No passa mai res”, ni que la pila de papers i originals sense resposta vagi augmentant i superi el metre d’alçada i que peti qui peti. “Estamos todos deprimidos”, diu en castellà quan parla de l’Espanya de la segona meitat del segle XX, del seu estimat psiquiatre rojo Carlos Castilla del Pino i els seus estudis sobre la depressió, dels temps en què tots es psicoanalitzaven i del naixement de l’editorial Península. O quan insisteix, en ple apogeu d’una anècdota que és fabulació pura, que “Jo no menteixo mai” i ho diu rient i no saps què t’has de creure.

El “coup de foudre” li serveix per encetar una conversa sobre l’art, una de les grans passions de Castellet, que no ha estat ben estudiada. Té sempre a la boca les paraules litografia, aiguafort o galeria i porta un dibuixet del primer Guinovart a la butxaca. Alguns dels seus amics més íntims han estat els matrimonis Albert Ràfols-Maria Girona i Francesc Todó-Isabel Garriga. I ho sap tot de José María de Martín, el genial pintor de Berga dels olis tenebrosos i de les caricatures lumíniques, retratista de la seva generació i de la revista Laie. El Castellet que és capaç de visitar exultant, en un sol dia, dues exposicions monumentals a París: la inoblidable antològica del Douanier Henri Rousseau al Gran Palais i al Musée Maillol la millor retrospectiva que s’ha fet sobre René Magritte. Casa seva era un temple d’art i ell era un entès de primer ordre que fins i tot tenia marxant.

Si esmenta “la vida quotidiana” cal entendre que parla de Josep Pla i de la modesta vida, i via, catalana. No pontifica sobre el passat, sinó que viu el present. Com que no és gens pavero, no parla de Feltrinelli ni Einaudi ni Gallimard sinó que es fa un tip de regalar Editar la vida de Michael Korda; és la seva manera de fer didàctica del món l’edició i, de pas, estar à la page. Viu bona part del temps als cinemes, com ha fet sempre, i la discussió es tensa sempre amb El falcó maltès: per ell una obra mestra, sense concessions. Potser hauria volgut ser actor, atès que tota la vida s’ha hagut de posar la granota de treball per actuar i agradar els altres i les altres, però la malaltia final li ha impedit assistir a l’estrena d’Un berenar a Ginebra (2013), pel·lícula de Ventura Pons sobre el capítol d’Els escenaris de la memòria dedicat a Mercè Rodoreda.

O el viatger impenitent (“no sé si puc, he de mirar l’agenda”), que un any el porta a Egipte en companyia d’Isabel-Clara Simó i Josep-Lluís Carod-Rovira, tot sigui, segons ell, per recuperar el record de Terenci Moix. Torna el 2009 a les converses Formentor, que és com volar amb Carmen Balcells per l’Aconcagua i el Salto del Ángel sota els efectes al·lucinògens de l’ayaguasca o com caure i raure a Corfú amb Montserrat Sabater. És un camallarg que no té por dels avions… mentre sigui en la primera fila de la primera classe.

Un home misteriós

Amb Castellet tot està envoltat d’un alè de misteri, de cites imprevistes i de desaparicions imprevisibles, d’un pudor amagat, i tanmateix d’uns sentiments deixondits i d’unes ganes horroroses d’explicar-se. Un solitari de manual malgrat haver estat sempre envoltat de gent coneguda i desconeguda. La seva curiositat de persona raconera i tafanera és infinita. Ara mou suaument els dits de la mà esquerra; és un gest instintiu, que no significa que s’està impacientant sinó que es troba a gust, a punt per a la confidència, a punt per a la diversió, a punt per a sevir el vi, a punt per gaudir de la vida, a punt per tornar al passat per parlar del present, a punt de ser J. M. Castellet, l’elegància feta cos i ànima, sempre mirant cap el futur.

Ociosa joventut, sotmesa a tot

El volum Josep M. Castellet, editor i mediador cultural inclou també l’edició pòstuma de les cartes de joventut creuades entre Joan Ferraté (1924-2003) i J. M. Castellet (1926-2014), que és, com diu Jordi Cornudella a la presentació, “una mica una traïció”, donat que no sabem si els autors haguessin permès la seva publicació. Tanmateix, el seu “valor documental” és inqüestionable. Joan Ferraté i J. M. Castellet van compartir estudis de dret a la Universitat de Barcelona i la prostració de la tuberculosi, que els va deixar el cos tort i un bon pòsit de literatura al cervell. El bacil de Koch va fer possible aquesta relació epistolar de nombre desigual, 56 cartes de Castellet i 16 de Ferraté.

Més enllà del fet anecdòtic del seu català incipient i temptatiu, és interessant de veure com es trena una forta relació d’amistat basada no se sap ben bé en què; simplement, en la necessitat que té l’ociosa joventut rimbaudiana, sotmesa a tot, de comunicar-se amb l’altre, i que té com a fil conductor l’aprenentatge a través dels altres i del verí literari. Està clar que Joan Ferraté ja és, als vint-i-pocs anys, “l’arxilector”, com el batejarà Pere Gimferrer. És evident que Joan Ferraté porta la veu cantant de la relació, igual que Gabriel Ferrater ho ha fet amb ell.

Als anys setanta, Ferraté aconseguirà que Castellet li publiqui a Edicions 62 un bon grapat de llibres. Una part dels tiratges es faran en paper de fil i sense relligar, un fet d’una insòlita generositat (castelletiana) en una editorial paradigmàticament garrepa. Les petites misèries literàries faran que l’amistat es trenqui i el silenci de Castellet contrastarà amb les recurrents puntades de peu de Ferraté, actituds inamovibles que faran impossible la reconciliació.

En una entrevista de 1992, vint anys després de la mort de Gabriel Ferrater, Ferraté, poc amic de fer la gara-gara, es despatxarà a gust contra Castellet. És una pena que el canvi de segle i l’amansiment de la fúria que porta el pas del temps, no permetessin l’última trobada: Joan Ferraté hagués recuperat el seu J. M. Castellet, el jove fet vell i el vell fet jove, tan allunyat de l’editor i mediador encarcarat i embalsamat. Al capdavall, era la imatge que tenien els seus companys de generació, com Jaime Gil de Biedma, un altre amic antic de Castellet, que va escriure una carta a Joan Ferraté el 20 de juliol de 1988 en aquests termes poc amables: “Laín, Marías y Aranguren son tres nombres que irresistiblemente me mueven a pasar cuanto antes la página del periódico; para Castellets, con haber conllevado al de mi generación me basta”. Ells s’ho van perdre, però nosaltres també, malauradament.