Cartografia de ‘L’amor fora de mapa’

23.05.2016

La Fira Litterarum de Mora d’Ebre acollirà divendres vinent l’espectacle L’amor fora de mapa, en què Mireia Vives i Borja Penalba musiquen els poemes del llibre homònim de Roc Casagran. Amb motiu del muntatge, recuperem aquest article de la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs, en què fa un anàlisi extens de la novel·la, els poemes i el disc dels artistes i que va llegir durant la presentació del llibre el març passat.

Borja Penalba i Mireia Vives interpretaran els poemes de Roc Casagran a Fira Litterarum

Borja Penalba i Mireia Vives interpretaran els poemes de Roc Casagran a Fira Litterarum

A diferència de la poesia, la presentació d’una novel·la és sempre un exercici perillós i on es pot prendre mal. D’entrada, ho és per al públic, que ve a l’acte per l’autor i es troba amb un teloner (avui, telonera) que dóna més o menys la tabarra (jo sóc de donar-la força, però prometo intentar contenir-me). Però també ho és per a qui el du a terme, per al presentador (avui, presentadora, també), perquè és difícil no avançar contingut i, alhora, és obvi que cal parlar sobre el seu contingut, que d’això es tracten, les presentacions. Parlar d’un llibre sense fer spoilers, sense esventrar-lo narrativament parlant és força complicat. I més encara per algú que, com jo, fa de taxidermista literària i, a més, està acostumada a parlar de clàssics, és a dir, d’obres que representa que tothom ha llegit encara que sigui mentida… Clar que aleshores els spoilers no saben tant de greu perquè tothom ha de posar cara de circumstàncies, com fent veure que ja sap el que en realitat no sabia encara.

Sigui com sigui, és tot un repte perquè cal parlar d’un llibre al qual es vol convidar a accedir al lector que encara no hi ha entrat i, alhora, poder dir alguna cosa interessant per al qui ja l’ha llegit i que no s’avorreixi durant l’acte. Així que se m’acut que mentre intento sobreviure a la prova, intentaré aportar una mirada sobre l’obra (aquí, per acabar de facilitar les coses, estem parlant de “les obres”, perquè són dues, llibre i disc), que és el repte que se’ns demana en una presentació i que, ves per on, no deixa de ser molt similar a la tasca de disseny d’un mapa, a la feina abstracta de construcció d’un espai de negociació col·lectiva i canviant que rau en la feina de fons dels cartògrafs. O sigui que aquí estic, una tarda de divendres (anava a dir de primavera, que som a St. Josep i a València estan en falles, per això no ens ha pogut acompanyar l’editor del llibre, tot i que aquí hi ha uns quants desertors… i per aquestes dates normalment la primavera ja ha arribat –si més no al Corte Inglés- però de moment no hi és, tot i que se l’espera), endinsant-me en un terreny doblement pantanós disposada a cartografiar un amor fora de mapa.

Per a fer-ho m’empararé en un mapa. O en més d’un… El 1570 el cartògraf flamenc Abraham Ortelius va publicar un llibre amb diversos mapes del món que portava per títol Theatrum orbis terrarum. Ortelius va fer servir la definició grega de theatron (teatre) per definir els mapes com un lloc des d’on veure un espectacle. Avui, ni que sigui parcialment, en forma de tast, també assistirem a un bocinet d’espectacle. Però m’interessa remuntar-me a aquesta idea del mapa com a un espai que ens permet veure un espectacle. Perquè els mapes són objectes artístics, científics, ideològics, estretament relacionats amb els sistemes de poder, però potser també són objectes poètics en tant que dispositius metafòrics. És veritat que la gent de lletres llegim sempre el món que ens envolta, en totes direccions, sempre a la recerca de sentit, però els mapes, de fet, podrien ser interpretats com a metàfores en la mesura que ens porten o ens transporten imaginativament d’un lloc a un altre, com fan les figures retòriques en la poesia. I, segons com es miri, els mapes també poden ser vistos com a relats, ja que qualsevol mapa explicita una manera d’entendre les històries del món que representa. Existeix, també, una vinculació etimològica ben clara entre l’acte de cartografiar i la literatura, si més no amb l’escriptura, atès que la geografia és –literalment- l’escriptura (graphos) de la terra (gea).

Els mapes, doncs, constitueixen per al cartògraf un escenari complex de reptes i oportunitats en la tasca d’interpretació creativa de l’espai que volen representar: el repte de construir un document gràfic que recull una determinada imatge del món, alhora visual que textual, i l’oportunitat de mostrar el món, de re-presentar-lo, de re-crear-lo, en certa manera, perquè una determinada visió del món acaba conformant un determinat mapa i perquè un mapa defineix la visió del món que és pròpia a la cultura que el fa néixer, com demostra Jerry Broton al seu fascinant llibre A History of the World in 12 Maps. Un mapa, per dir-ho breument, és un espai creatiu on hi intervenen elements especialment complexos com la perspectiva (del que cartografia), la projecció (de la realitat cultural que es coneix) i la imaginació (que el cartògraf estigui en disposició de desplegar). Exactament igual que la feina que em correspon de fer en aquesta presentació i que s’emmotlla perfectament amb allò del que voldria parlar a propòsit de L’amor fora de mapa: 1) posar al mapa dels futurs nous lectors i oients la meva perspectiva sobre la novel·la i el disc, 2) parlar de la projecció del producte conjunt que conformen, articulat però independent i 3) posar de manifest la imaginació que ha requerit aquesta operació a tres bandes.

En certa manera tot encaixa perquè heus aquí que el Llull, el narrador d’aquesta història treballa en una empresa de mapes de carretera, primer en paper i després, en digital. I al Llull li calen mapes, mapes vitals que cartografiïn el seu viure, el seu estimar, el camí de futur que sempre és el viatge de la vida. Al capdavall, potser a tots en sembla que en algun moment ens cal disposar de mapes, perquè sense mapes podríem perdre’ns, però els mapes també ens perden perquè obliguen sempre a un punt de simplificació, de reducció, de creença en una perspectiva cultural neutra, que és impossible. Amb tot, sense mapes és possible la pèrdua i de vegades, sobretot quan no se sap on es va, la pèrdua pot formar part del destí, pot acabar resultant el destí mateix, en forma de descoberta casual, no planificada, això és, no fixada prèviament en un plànol…

Necessitar mapes (o GPS o Google Maps, en versió contemporània) que, alhora, ens són incompatibles per traçar la cartografia-ficció d’un futur que es preveu tan incert com fascinant. Això no obstant, com afirmava Alfred Korzybski: “el mapa no és el territori”, entre altres coses perquè el mapa és sempre una substitució de l’espai que representa, una construcció concreta de la representació d’una idea abstracta i un delicat equilibri de la disposició cultural de límits, fronteres, centres i marges. I justament això és el que ens planteja aquesta novel·la que no és només una novel·la. Una novel·la que és un concert, o un disc que, per cert, té pròleg, del David Fernàndez, un dels punts cardinals del seu amic Borja Penalba, que n’ha estat el responsable.

Una novel·la, doncs, que engloba un breu poemari, perquè el Roc és poeta a més de narrador i aprofita qualsevol ocasió per difondre la poesia que, curiosament, té mala premsa per difícil, per obscura o inaccessible i que aquí ha comptat amb un lector que n’ha fet un comentari de text hermenèutic i que, a més de la música, amb la veu de la Mireia Vives, assoleix el que ens deia Auden, això és, que un poema difícil, se’ns torni clar quan el sentim llegir a algú que l’ha entès. Disculpeu l’excursus... Recapitulem: deia que és una novel·la, un concert, un poemari, un cançoner que es presenta en forma de carta, però que no és una novel·la epistolar. Si de cas és una novel·la epístola que té un narrador que és omniscient, protagonista, que fa les vegades i que ens fa fer de Prof. Frankenstein per embastar els fragments que composen la seva pròpia autobiografia, i que utilitza també la tècnica del monòleg interior. Quasi res!

Mapa

Perspectiva: una cultura de la xarxa

Qualsevol intent de mapejar aquesta operació L’amor fora de mapa que han dut a terme Sembra Llibres i Mesdemil, però abans el Roc Casagran, el Borja Penalba i la Mireia Vives passa per tenir en compte el canvi de paradigma que hem viscut i estem vivint encara amb l’aparició d’Internet, la rapidíssima i mutant socialització dels seus usos i la configuració del que Manuel Castells anomena la societat xarxa: una societat on el comportament social s’organitza al voltant de xarxes d’informació processada electrònicament.

Cal tenir present que, pel que fa a la irrupció del nou paradigma digital –l’estandarització de l’ús d’Internet i les TIC- en la literatura, ens trobem una dificultat afegida per a la transició: el fet que el món del llibre hagi viscut vitalíciament i còmodament instal·lat en el paradigma anterior, el de Gutenberg i la impremta. Això determina i molt l’estat de coses. En aquest sentit, considero que resulta plenament vigent l’article que l’any 1994 va publicar a “Wired” J. P. Barlow, “The Economy of Ideas” on, referint-se a la indústria del llibre i al canvi que Internet podia comportar, afirmava: “Crèiem estar en el negoci del vi i de cop ens adonem que estàvem en el de l’embotellat”. Certament, la irrupció d’un mitjà de mitjans com és Internet ha comportat una certa desorientació i és remarcable que l’observació tingui a veure amb la relació entre continent i contingut. És interessant parar atenció a com s’ha viscut l’arribada d’aquest nou element al sistema literari i com ha fet que en general hagi calgut sortir d’una zona de confort secular.

En posaré només un exemple que em sembla especialment revelador: una de les imatges que es fan servir per cercar analogies o metàfores en relació a Internet és la del tsunami, una imatge que és molt significativa per tal com s’hi projecta tota la negativitat de la catàstrofe que representa. Perquè un tsunami és precisament això, una catàstrofe (natural) que, això sí, en algun moment es retira, cessa, desapareix. En aquest sentit, sóc portadora de males notícies per als que se sentin còmodes amb aquest relat. Perquè internet ha vingut per quedar-se. Internet ja no és una “nova” tecnologia. Internet és una tecnologia consolidada que obliga tot el sistema literari (autors, agents, editorials, llibreries…) a re-posicionar-se en relació a la seva aparició. I això és el que ha fet el món de la música i aquest disc que avui també presentem n’és també un exemple. El disc que avui podeu comprar (de fet, espero que us agradi tant com a mi i el compreu perquè us vingui de gust tenir-lo en tots els formats possibles) es troba gratuïtament a la xarxa perquè, com deia, L’amor fora de mapa és un llibre, un disc i un espectacle. Abans parlava de continent i de contingut: el continent és un llibre, però també és un disc físic, una banda de reproducció a Bandcamp perquè el contingut es projecta de dins cap a fora, excèntricament, fent que la literatura que el Roc escriu, el Borja musica i la Mire canta transiti per tants camins com sigui possible.

L’impacte generalitzat de l’efecte digital sobre la lectura ha modificat de manera substancial l’statu quo, això és un fet. I com a conseqüència global de totes les transformacions que han tingut lloc i que han modificat l’ecosistema lector, els suports, els textos, la manera de rebre’ls…, s’ha produït, també una modificació significativa de la manera de llegir. Fa anys que vaig publicar un article en el qual explicava que podem parlar de tres grans praxis lectores en la nostra vida quotidiana que aquest projecte de L’amor fora de mapa em sembla que incorpora: la “lectura compartida” (costa d’imaginar un moment més àlgid de socialització de la lectura, de lectura dialògica a gran escala com la que es produeix de manera viral a les xarxes socials), la “lectura fragmentada” (els estudis sobre el tipus de lectura que es practica actualment revelen que ens acostem als textos de manera fragmentària, no necessàriament seqüencial en un sentit ampli, discontínua, fugaç…) i la “lectura transmèdia” (que discorre entre suports i plataformes diverses i combina modes narratius variats del cinema, la televisió, les xarxes, els còmics, la publicitat, els textos literaris…). I això és el que han fet el Roc, el Borja i la Mire i el seu públic lector: expandir la novel·la, amplificar-la, traslladar-la a un suport musical, espectacular, dramatitzat, si es vol. I ho han fet jugant les regles de la xarxa: amb curts (com si fossin capítols), amb crides als futurs oients, als lectors del llibre que tan aviat penjaven fotografies amb llibre i disc, com compartien fragments del text de la novel·la, de cançons, etc.

Projecció: interconnectant nodes

Si en temps de Francis Bacon ell podia afirmar que el coneixement era poder, avui podríem estrafer la dita i afirmar que el coneixement és supervivència. Coneixement de l’entorn, del mitjà, dels suports, de les estratègies digitals… Aquest equip de persones o comunitat d’afectes, com hi fa referència l’abans esmentat David Fernàndez, han sabut dissenyar una estratègia de bombardeig promocional a la xarxa ben original. Coneixedors de que som habitants d’una realitat multiconnectada, més enllà d’horaris, en una realitat completament virtualitzada; ells han fet ús del màrketing digital casolà per anar donant a conèixer fragments de cançons a través de vídeos, sempre introduïts per fragments de la novel·la, fomentant el desordre, vinculant espais i situacions a poemes, jugant a sorprendre, a esperar… Han obert comptes a Twitter, a Instagram, a Bandcamp, pàgina a Facebook, penjant vídeos a Youtube… Primer van fer un vídeo que volia ser un booktrailer per donar a conèixer el llibre i la seva banda sonora. Però després van fer una crida a les xarxes i van rebre un retorn del públic que, al seu torn, es convertia en un vídeo promocional més, fet amb la participació col·lectiva.

A més a més de les estratègies de projecció esmentades, val a dir que les xarxes, la vida digital, juga un paper determinant en l’argument de la novel·la que ens permet fer una reflexió sobre com gestionem la nostra “vida digital” i si som veritablement conscients dels retalls de vida que hi deixem i de com poden ser utilitzats per tercers. Però això a banda, que no vull desvelar cap secret, resulta simpàtica veure la manera com el Roc ha incorporat conceptes tecnològics dins la novel·la: “iutub” (p. 33) per bé que en la versió prèvia a la primera edició el concepte era catalanitzat acabat amb ‘p’. I en la darrera versió hem canviat la bilabial de sorda a sonora…, o “uatzap” (p. 129), o una rememoració juràssica com la frase: “el soroll del mòdem connectant-se és una banda sonora vintage” (p. 114)…

En el segle XXI, el relat social que incorpora la constel·lació de símbols i de valors que representen una cultura ha de tenir molt present l’ús intensiu de les TIC en tots els àmbits de la vida humana i l’aparició de les xarxes socials com una realitat comunicativa radicalment nova. El paradigma comunicatiu que sorgeix de l’ús intensiu de les xarxes subratlla aspectes com la participació, la rapidesa de circulació d’informació en temps real, la mobilitat i la transparència. On queda el lloc de la intimitat o com s’ha transformat en extimitat que és la conseqüència de compartir en cada moment què es fa, es v(b)eu o es menja, també què es llegeix o s’escolta. Però les xarxes són molt més que això. Representen mitjans dialògics d’adquisició de coneixement, modes de sociabilitat online basats en l’intercanvi i la retroalimentació. I això ha estat hàbilment utilitzat per aquesta tripleta a l’hora de promocionar, és a dir, donar a conèixer, la seva obra.

Roc Casagran | © Aina Torres

Roc Casagran | © Aina Torres

Imaginació: nous usos i productes culturals

El projecte L’amor fora de mapa ha donat nous usos a la literatura i ha definit nous productes culturals: una presentació-recital, com es va fer a la Documenta encara no fa un mes, o un espectacle, com el que es va estrenar el 23 de març al Micalet de València. Nous camins per obrir camí a les lletres, escrites, dites, parlades, recitades (no ens oblidéssim pas del gran Francesc Anyó, que ha cedit la paleta de colors de la seva veu a alguns dels poemes del Roc i que és una contribució que dóna valor afegit al disc), musicades i cantades. Si el Llull és poeta i a la Clàudia, la seva parella, no li agrada la poesia i preferiria que escrivís una novel·la, al Llull li agradaria que l’Eldar, el seu millor amic, que és músic, donés una nova vida als seus textos, que és la capacitat que té la música, de projectar i fer de vehicle a la paraula poètica.

En aquest sentit, però, cal tenir present la coneguda l’anècdota de Valéry quan el seu amic Claude Debussy li va dir que havia posat música a la seva obra L’après-midi d’un faune. Immediatament Valéry va replicar: “Ah, em pensava que això ja ho havia fet jo!”. Per tant, això que ara molta gent els demana al Roc, el Borja i la Mire, que és per què han fet el que han fet, els lectors hauríem de respondre que més enllà de l’amistat entre el Roc i el Borja, de l’intent de musicar prèviament alguns poemes seus que també s’inclouen al llibre; el que aquí ha tingut lloc és una certa forma de quadratura del cercle. Una justícia poètica que permet que la novel·la s’enriqueixi amb el rol que juguen els poemes al seu interior, com a monòlegs interiors, com a plors fets paraules, en ocasions, com a àries, dins d’una òpera, el moment en què la narració s’atura i se n’emfasitza una part. Poemes que són crits, que són plors, que també són joia, desig i celebració amb tota la calidesa, sensualitat i profunditat abissal de la veu del Borja, que, generós com és, sempre acompanya els altres, però que aquí podem sentir en solitari en algunes cançons que són pura meravella. I, és clar, que amb la veu de la Mire també són somriure, perquè els que la coneixeu ja ho sabeu i els qui encara no en teniu el plaer, ja veureu que tota ella somriu amb els ulls, amb els llavis, amb el cos i, com no podia ser d’una altra manera, també somriu amb la veu, que convida al gaudi i que acull.

Justícia poètica, deia jo. I segurament no estic fent gaire justícia a la novel·la. Una novel·la que té diverses capes de lectura. Que presenta temàtiques molt diverses que giren al voltant dels límits i la seva transgressió, de l’amor, l’amistat i el camí que existeix entre tots dos conceptes, que planteja tragèdies personals severes, que ens mostra el costat més dur i més fosc de la vida (en el cas de la Clàudia i l’Eldar, per les motxilles que porten ja ben carregades en començar la partida, però també del Llull que podent aparentment pensar que ho té tot, sent també la temptació de l’ombra, i ens presenta la cara més oculta, per invisible, dels trastorns psicològics personals, les mal conegudes, per temudes, malalties mentals. L’amor fora de mapa és una novel·la sobre una ruptura de parella i un intent de reconstrucció vital. Perquè, en efecte, el Llull (el nom del qual dóna molta informació sobre els gustos dels seus pares, de la seva mare, en concret), és algú que, des de la primera pàgina intenta refer-se d’una ruptura. De LA ruptura de la seva relació amb la Clàudia, una noia a qui va conèixer anant a recollir el seu amic Eldar, que toca en cerimònies de comiat i funerals.

El llibre, doncs, s’obre amb una “mort”, si més no simbòlica, i la seva relació de parella s’obre camí en un ambient mortuori: “Tanatori i cementiri. Crec que la nostra relació comença una mica morta” (p. 16) diu el Llull a la Clàudia en els primers compassos del llibre i de la relació i que, certament, caldrà que superi una mort per a poder renéixer. I, va, ja us ho dic ara: L’amor fora de mapa és un descens als inferns però també és una resurrecció. El CD recorre tots aquests estats d’ànims. Ens porta fins a l’abisme de “La solitud”, del “T’enyore” o del “Post coitum tristesse” però també ens regala himnes a l’alegria i a l’acció com “Donem la cara”, “Onegeu llibertats” o “Gràcies”, que és tota una escala que ens fa anar amunt en el camí d’un viure compartit, per obra i gràcia de la força de ser dos.

Tanmateix, el llibre és un descens als inferns perquè el Llull, el protagonista, no troba “cap mapa, ni tradicional ni interactiu ni en aplicació per a mòbils” que l’ajudi “ a trobar la ruta correcta” (p. 115). Veiem un Llull desposseït del seu mapa. Que es desconeix en els espais que li són propis. Un Llull que plora. Que se sent sol. És un jove a qui li cau el món al damunt i se sent “patint la vida fora de mapa” (com diu ell textualment) fins que esdevé capaç de trencar tots els mapes i ubicar-se “fora de mapa”, com el títol de la novel·la. Fins que aconsegueix vèncer les limitacions de les paraules, de paraules com l’amor, que no serveix per incloure o desxifrar totes les tonalitats, les textures i la profunditat del sentiment quan s’adreça a un altre, a una altra, als altres…

La novel·la que ha escrit el Roc Casagran presenta la reconstrucció d’una relació que ens permet conèixer els diversos personatges que la poblen: el Llull i el seu tamboret de 4 potes: 1) la paroxetina, un antidepressiu, 2) la poesia, 3) la seva parella, la Clàudia que, en boca del Llull de vegades és anomenada amb l’hipocorístic “Clau” i 4) l’Eldar (un amic bosnià que també és un supervivent de la guerra de Bòsnia en un doble nivell, la col·lectiva, però també la personal, encara que aquesta tragèdia personal quedi simbolitzada en una capsa buida) al qual de simultània que a la Clàudia els escriu una carta-novel·la. Tres protagonistes per a tres temps. I és que cadascun d’ells viu en un temps diferent: l’Eldar en el present, la Clàudia en el futur i el Llull en el passat, que és la novel·la, que és la literatura, tot i que ell és –hi insisteix molt- poeta. Però a la Clàudia, la poesia… No li acaba de fer el pes. De fet, un dia li va dir: “És que la poesia a mi…” (p.27). Per al Llull, en canvi, “La poesia és camí” (p. 27). I ara, mentalment, he fet una associació amb la M. Mercè Marçal de la cançó de fer camí que tant m’agrada i que també han musicat el Borja i la Mire… però ara sí que me n’estic anant fora de mapa!

Torno, per sortir-ne definitivament. Del disc només us puc dir que és un regal. Que avui amb el tast que ens oferiran el Borja, la Mire i el Francesc no en tindreu prou i que aviat –sense adonar-vos-en- les cançons us acompanyaran en el dia a dia (parlo per experiència pròpia!) a ritme de bolero, de cops de jazz, fins i tot amb intrigues melòdiques en el més puc estil James Bond (em refereixo als arpegis de “T’enyore”)! És un disc que contempla un calidoscopi de registres sonors on els retocs textuals dels poemes (no només l’adaptació al català de valència de les lletres) mostren la sòlida feina d’hermenèutica que ha fet el Borja per fer dels poemes, cançons. Cançons que s’imposen una a una, però que també il·luminen la història del Roc si s’escolten en l’ordre en què apareixen en el llibre, que no és el del disc. Seria bonic fer un comentari de cadascun dels poemes i les cançons, però ho deixo només en amenaça, no patiu que no ho faré pas avui. Un darrer apunt que dóna comptes de la riquesa i la varietat de colors i sentiments que posen en joc les cançons, amb tots els instruments que hi apareixen, les col·laboracions d’amics, etc., fan del disc un projecte 100% Borja Penalba i això vol dir que la qualitat i la màgia estan assegurades.

De la novel·la us diré que també atrapa des del primer moment. Perquè ens endinsa en la ruptura, la distància, l’absència. I ho fa amb força, dosificant l’entrellaçament de les històries, esmicolant-les en fragments d’aquell mirall trencat inicialment. Ens parla del dolor de la ment, però també del cos que reclama, del sexe com a substitut de l’amor (“Viure una doble vida: la dels cossos i la dels cervells”, p. 150). El Roc ens regala un llenguatge poètic a cada racó del seu mapa: “vaig tocar pells i vaig intentar no acariciar cap cor”. En declaracions com ara: “Havies estat un estiu per a mi, Clàudia. M’havies despullat de pors i em feies sentir fort” (p. 103). O, en un darrer exemple: “No ens molestava res perquè ho teníem tot. No ho sabíem, però. Perquè en volíem més. Volíem viure dempeus. Volíem anar a Prada, volíem aire, volíem flors i novel·les” (p. 151).

L’amor fora de mapa és un mapa ple de símbols, ple de senyals. Com ara les flors: La Clàudia treballa a una floristeria. L’Eldar dibuixa flors als angles dels fulls, “flors que brotaven per sorpresa d’indrets estrambòtics” (p. 51). De les quals el pare adoptiu en fa una exposició “les flors insospitades”. Però torno a obrir temes i he dit que ja acabava…

Acabo: la Clàudia beu te i el Llull cervesa o vodka amb taronja i gintònic, respectivament, en les nits especials. Aquí en tenim un que beu whisky però que d’aquí a un moment, quan jo calli, farà que aquesta tarda sigui ben especial, segur.

Jo ho deixo aquí. Un dels aprenentatges que traiem d’aquesta novel·la, perquè L’amor fora de mapa és també una certa forma de bildungsroman que proposa un mapa col·lectiu que convindria que fos possible més enllà de convencions i de límits de mapes que potser ja han caducat, és que de vegades cal estripar mapes…

Que de vegades cal estripar, com proposa el Llull, el mapa de l’amor.
Perquè seria bonic inventar-se l’amor de bell nou…
Aquesta novel·la i aquest disc ens hi conviden.
Ens conviden a viure l’aventura de l’amor fora de mapa.

Cordeu-vos els cinturons que això comença, esteu preparats pel viatge?