Carta d’un professor veterà a una jove alumna

16.03.2018

Benvolguda Laura,

Em pregunto per què després de tant de temps, a través de  la  teva carta, m’has fet confiança amb les inquietuds que et provoquen la situació que travessa el país, i, més concretament, les mostres d’assetjament que està patint l’escola catalana. Se m’acut atribuir-ho al fet que al llarg de la meva trajectòria com a professor vaig aprendre a perdre la por d’exposar-me davant dels alumnes, de ser jo mateix amb una adequada expansió, sovint apassionada, dels meus pensaments, de les emocions, d’oferir-vos també una escolta atenta cap als vostres sentiments i opinions. I tu, que em vas pescar ja madur deuries haver tret algun profit dels fruits d’aquest meu ardu, lent i secret treball personal. Crec que era així com ens anàvem entenent alumnes i professor. Com si a cada classe ens encarreguéssim de renovar un pacte que no necessitava ésser segellat per tal d’anar-nos apropant cada cop més. Que ens predisposava a sentir, pensar i expressar-nos enfranquits de servituds estranyes. I com xalava aquell xicot de la teva promoció que volia ser militar i, finalment, va decantar-se per la física!…

En més d’una ocasió, fruit de l’ambient que dominava l’aula, alguns alumnes m’havien dit que els docents vivíem molt bé, que teníem moltes vacances. Eufemismes que traslladaven una opinió que molt probablement  havia nascut i compartien a casa: que els professors treballàvem poc. Mai no vaig pensar que es tractessin d’expressions d’un atac cap a la meva professió. I encara menys hauria entès, posats a veure-ho de bona fe,  que aquell lloable exercici de sinceritat a través del qual m’estaven dient educadament que jo mateix formava part d’una colla de ganduls, fos susceptible de ser entès com un delicte d’odi. Per més que m’entestés a emparar-me en l’exercici de l’autoritat que el professor sembla que té legalment conferida. En parlàvem i els comentava que curiosament no s’acostumen a aplicar els mateixos paràmetres que es fan servir per valorar la feina del professorat quan, al cap d’uns dies d’haver signat quatre papers amb textos en gran part prefixats i haver celebrat el corresponent acte protocol·lari en presència del notari, paguem la factura resignadament. O quan el dentista ens cobra un import prou considerable per una feina que no ha durat ni mitja hora. Que no totes les feines es mesuren només amb criteris quantitatius. I que aquesta valoració està  condicionada pel prestigi social de què gaudeixen les professions en un lloc i en un moment determinats. Els parlava de pel·lícules com La lengua de las mariposas sense recórrer a fer cap spoiler, que diuen ara, del seu duríssim final. Tota qüestió social i aquesta, per insignificant que pogués semblar, era sotmesa a debat en un clima de respecte.

M’aventuro a pensar que si els juristes no s’afanyen a explicar què volen dir exactament termes com ara l’odi amb uns recursos pedagògics orientats cap al sentit comú,  la vida de tantes hores que compartim alumnes i professors en sortirà perjudicada en detriment d’un necessari i productiu clima de confiança. I no precísament per culpa dels alumnes. Alguns que he tingut, davant de situacions com les que darrerament s’han produït, ja haurien alçat la veu per dir que fins aquí hauríem arribat. Mans enlaire, haurien cridat per places i carrers que les aules seran sempre nostres en defensa de la llibertat de càtedra posada al servei també de la seva formació.

Quan explicava història de la literatura, i quan el tema ho requeria, trobava necessari  reflexionar sobre el fets del passat posant-los en relació amb la realitat social i política del present. Posar damunt la taula els  dubtes i les inquietuds que els alumnes plantegen sempre ha estat pedagògicament molt rendible des de temps tan reculats com els de Plató. Ajuda a alimentar el sentit crític dels alumnes com si es tractés d’un organisme viu al que cal péixer perquè no mori d’inanició. Quin goig participar-hi! Avui, estimada Laura, si em dediqués a la docència em veuria forçat a plantejar-me de practicar una contenció d’estil noucentista que no fa per a mi, quan ja tinc el caràcter molt fet. I molt definit, això que en diuen estil propi. Entre altres raons perquè mai no he gastat aires de senyoret. Una actitud, però, la de la contenció, que molt sovint em vaig veure forçat a posar en pràctica, amb el risc que pogués semblar impostada, en l’ambient escolar de la meva adolescència dominat per l’esperit franquista i també en el món casernari de la mili.

Com explicar la situació d’exepcionalitat que va viure la literatura catalana durant els tres-cents llargs anys que van dels segles XVI a XVIII, sense fer cap mena de referència al prestigi lentament imposat del castellà sobre el català com a llengua de cultura? Com tractar la literatura del segle XIX sense explicar que la Renaixença cal entendre-la com una marca pròpia de la literatura catalana, com un programa de restabliment de la llengua i la literatura que transita al llarg de quasi cent anys per moviments estètics homologats en les literatures veïnes, que per raons polítiques i socials no es van veure empeses a perdre el tren de la seva normal evolució, com en el cas de la catalana? Com comentar que quan Àngel Guimerà va fer el  seu discurs com a president de l’Ateneu Barcelonès per obrir el curs acadèmic el 1895, el feia per primer cop en català, i que els socis en sortir d’aquell acte van acabar etzibant-se bastonades al bell mig de la plaça Catalunya? O com el mateix autor de Terra baixa ha passat a la història del Premi Nobel de literatura com el candidat que ha estat proposat més vegades –disset en total– sense obtenir el guardó? Davant de constatacions com aquestes, que tard o d’hora s’acaben incorporant a la Viquipèdia, l’alumnat intel·ligent no s’està de preguntar-se entre d’altres qüestions com és que la literatura d’un país sense un estat al darrere no pugui obtenir un reconeixement internacional com el que suposa el Nobel. Preguntes inevitables i convenients que el professorat amb un exercici de responsabilitat  ha de mirar de respondre com un acte de respecte al seu alumnat. Obertament i amb total llibertat.

Pregunta als teus companys de feina amb qui convius a Madrid, que sens dubte han estat ben formats, com tu mateixa, Laura, què saben de literatura catalana. Si han llegit l’obra de Salvador Espriu, ni que sigui La pell de brau en la traducció de José Agustín Goytisolo. I si recorden aquells dos versos que diuen “Diversos son los hombres y diversas las hablas,/ y han convenido muchos nombres a un solo amor”.
Com s’expliquen que un modest barber salvi el Tirant en l’episodi de la crema de llibres de El Quijote? Si coneixen l’apologia de l’obra de Joanot Martorell que va escriure Mario Vargas Llosa, de qui deuen saber més coses que la circumstància d’haver-se unit sentimentalment amb la bella Isabel Preysler, com els passava, víctimes dels mitjans, als meus pobres alumnes. I en un altre ordre de coses, si saben pronunciar alguna frase en gallec, eusquera, bable o català, més enllà d’alguna salutació o fórmula d’agraïment. T’animaria a preguntar-los si l’escola a la qual van anar els va atansar, amb atenció i afecte, que és com hom s’aproxima a les qüestions delicades, cap a la diversitat lingüística que representen les parles de l’Estat. Si els va oferir l’oportunitat de sentir l’orgull de pertànyer a una realitat social i lingüística tan diversa. Si són conscients que totes aquestes llengües també formen part del seu patrimoni comú. I, conseqüentment, haurien de sentir-se obligats a respectar-les i exigir que siguin preservades amb una cura sensible i efectiva. Si poden entendre que les decisions que vol prendre el govern espanyol quant a l’aplicació de més hores de castellà a les aules catalanes s’hagi viscut com un cop de puny al fetge del propi sistema educatiu. Explica’ls, si us plau, que es tracta de mesures que no s’ajusten a la realitat dels instituts catalans en els quals existeix una bona part del professorat que mai no ha utilitzat el català per a impartir les seves classes. Ni mai no ho farà, amb connivència dels equips directius i la inspecció educativa. Que la immersió lingüística ha aconseguit que l’alumnat castellanoparlant conegui el català, com el castellà si atenem als resultats, però que aquests mateixos alumnes no utilitzen el català en les seves relacions personals. Que, en definitiva, l’aplicació d’aquestes mesures, per inadequades, violenten la societat catalana i podrien ser enteses com a part d’unes estratègies fonamentades en l’odi que darrerament s’està manifestant cap al fet diferencial català. Almenys a l’espera que es perfilin els contorns de l’exacta significació d’odi. I si et veus amb cor perquè els trobis receptius, intenta fer-los entendre que una llengua és un element constitutiu del poble que la parla, i que anar-hi en contra és un crim que atempta contra la seva llibertat.

Una forta abraçada,

Joan

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. Joan, amb el teu permís enviaré aquesta carta a algunes persones que hi estaran interessades perquè vas al moll de l’os del que és la llibertat de càtedra i del millor sistema d’ensenyament que hem estat capaços de posar en pràctica de cara a la inclusió de tothom.
    Una cosa que també es posa en evidència en la necessitat d’escriure-la: quants segles fa que hem de justificar el que és normal en qualsevol país normal?

    • Gràcies, Teresa.

      M’imagino que si una persona d’un país nòrdic (per posar un exemple) hagués presenciat la manifestació d’aquesta tarda i hagués entès el significat d’un dels seus eslògans com el de “L’escola catalana no té por”, s’hauria posat les mans al cap, tot preguntant-se: por? De què? I mai no hauria entès de cap de les maneres com és que el professorat hi expressava no tenir por de fer la seva feina?

  2. Una carta molt ben intencionada i tendra, però fora del temps. Tot això que diu, ja no toca. L’idioma se’n va riu avall perquè se li’n fot tres rals, al personal. Sobretot al personal que avui visitava el Saló de l’Ensenyament de Montjuïc, a la recerca d’uns estudis (?), d’un títol que els permeti treballar, guanyar-se la vida. La resta són falòrnies, que dirien vostès, els literats antics.
    Sort que ternim la gent de l’Escola 21 i diverses fundacions serioses que estan al cas i vetllen per evitar aquesta frivolitats inútils.
    Els vells professors (amb perdó) i les velles assignatures (?!) ja no hi fan res en els plans d’estudi del segle 21.
    Ho deuen trobar terrible, però és així, què hi farem: deixin lloc als nous pedagogs i que els estudiants vagin als centres feliços!

    • Escola 21? Fundacions serioses? On són? On prediquen, ara, amb el 155 i els temps que s’auguren? Llepafils, vostè és, certament un llepa…
      El que cal és l’acció de la gent, desemmascarar els venedors de fum 21, les fundacions-menjadora. I tota la hipocresia dels pocavergonyes que han dut l’ensenyament a les cotes més glacials amb mentides. Els de Ciutadanos no ho haurien fet millor!

  3. Molt bé, Joan Martori!
    El silenci dels responsables que tot això vagi com va, ha de ser respost amb explicacions com aquesta, encara necessàries!, per fer entendre que el treball que es fa als centres i la labor de molts professors, constant, seriosa, intenta fer avançar el país i cohesionar la bona gent, que és molta.
    Endavant amb la lluita i la feina!

  4. M’imagino que una de les falòrnies possibles és aprendre que en català escrivim “segle XXI”, i no “segle 21” com si fóssim anglòfons; no res: segles d’acumulació cultural d’un país romànic. Fins avui, això de “segle 21” era una de les coses impensables que denotaven, diguem-ho suaument, manca d’escolarització. “P’a què?”, oi? Marca Escola 21.

  5. Potser sí, Mr. Lopes, que encerteu una mica. Avui tothom té raó, però qui en té massa, l’empresonen.
    Al cap i a la fi, la cultura és als Cuquis 21, el mateix que la justícia és als Llarenes i la humanitat als Ciutatsdânes.
    I aquí, el més tonto fa un cistell 21.
    Felicitats per l’escrit, doncs, Mr. Lopes.