Carta als “sudistes”, senyor Rajoy

29.09.2017

Benvolgut president Rajoy,

aprofitant la visita que vostè ha fet al president nordamericà Donald Trump escric aquesta carta per explicar-li què entenc quan li dic “sudista”, a vostè, i a molts d’altres que es comporten com vostè. El “sudisme” del qual parlo és un comportament, i com a tal pot ser comú a persones de qualsevol classe social, independentment de l’Església que freqüentin o de la tendència política del diari que llegeixin a casa. És un fenomen aparent que es dóna a les reunions polítiques, quan les convoquen els presidents en circumstàncies especials. Per exemple, després d’un anunci de referèndum, d’una manifestació pacífica pel dret a decidir, després d’un període especialment intens d’intimidacions, detencions arbritàries, mentides, ocupacions o el que sigui.

 

En aquestes reunions normalment prenen la paraula dos tipus de polítics: els que es representen com a aliats dels ciutadans inconformistes i contestataris; i els que podríem definir com a “exèrcit gavina”, amb el suport dels àcids ataronjats, entre d’altres. Aquest són els polítics que defensen de manera conscient i coherent una societat de classe, una societat autoritària. Ells animen i encoratgen a la policia i a la fiscalia, són els que denuncien als ciutadants, a treballadors públics, a la premsa, al govern autonòmic, de vegades fins i tot als pares d’alumnes, a tot allò, a tot aquell que sigui “subversiu” (i els basta que un no faci la fila que esperen per considerar-lo “subversiu”, fins i tot trencar els ous, ballar el mambo, reunir-se, penjar cartells o voler votar). Les intel·ligències “sudistes” normalment no parlen. En tenen prou de xiular i cridar (¡¡¡A por ellos oé, a por ellos, oé…) quan parlen els contraris i de deixar-se la pell aplaudint als seus, l’”exèrcit gavina”. Ja ho he dit, que els “sudistes” normalment van de bona fe? Que més que res són gent confosa, desorientada, que pateix? Doncs ho dic ara. I també explicaré, per fi, per què he triat un adjectiu que pertany a la guerra civil americana entre el nord industrial i el sud rural i esclavista.

Si té al cap aquella guerra, senyor Rajoy, les moltes pel·lícules que s’hi han dedicat, els llibres com Allò que el vent s’endugué i tot el folklore que en parla, estarem d’acord que entre els “sudistes” no hi havia només grans propietaris latifundistes que defensaven, amb la guerra, els seus interessos de classe. També hi havia bona gent que estava convençuda honestament que el sistema anava bé, que els ideals antics eren bons, que el nord representava la subversió i l’ateisme. És a dir, que per els negres era millor continuar sent esclaus amb amos bons, senyors paternals i ben educats. Que la llibertat els hauria acabat perjudicant, perquè no estaven preparats per ser lliures.

Potser ja comença a entendre, benvolgut president “sudista”, per què el comparo amb aquella bona gent honesta. Vostè està convençut honestament i sincerament que els catalans no són prou madurs per a les llibertats que reivindiquen. Creu que l’autoritat paternalista espanyola, i la del seu govern, que n’és prolongació i perfeccionament, representen un bé objectiu per als catalans, encara que no se n’adonin. Que la disciplina és necessària, com era necessari per als negres un pastor que els prediqués la resignació i l’obediència. “Els negres no tenen prou experiència”, diu vostè. Ai, perdó, vostè diu que “els catalans no tenen l’experiència necessària per saber què els convé de veritat. L’experiència la tenim nosaltres i la volem emprar pel seu bé”. I diu, també, “Tenim la responsabilitat d’educar-los, no ens en podem rentar les mans”. I també hi ha coses que pensa però no diu, o que sent obscurament i que encara pot dir menys”. Per exemple: “Jo he crescut fent cas als meus pares franquistes; per què no m’haurien d’obeir els meus fills, si ara el pare sóc jo?” Per no parlar de la gelosia natural, l’enveja fisiològica del més gran cap al més petit, del que viu ja en un carrer d’una sola direcció cap al que encara pot recórrer amb tota llibertat el mapa sencer; del que s’ha equivocat i ja no pot equivocar-se tant cap al que encara té tot el dret a equivocar-se; del que ha vist caure un per un tots el somnis personals cap al que encara en té a grapats. Tot el que mou i commou l’ànima del govern “sudista” quan els subdits es tornen irritans, inquiets, rebels. Com diria amb tota naturalitat el “sudista”, quan els catalans “s’excedeixen, exageren, traspassen tots els límits”.

Benvolgut president “sudista”, vol que li digui una cosa? Per traçar el seu retrat, d’alguna manera, he hagut de mirar-me al mirall. No diré que sóc immune a aquesta malaltia. No sé quants cops al dia els altres em consideren un “sudista”, i espero que no m’hagin de considerar mai com un ésser proper a l’”exèrcit gavina”. No vull ser hipòcrita amb vostè. Vull transmetre-li els meus dubtes. En algunes confessions cristianes la fe és suficient i necessària per salvar-se. En aquesta carta crec que la salvació comença amb el dubte. Així que dubtem una mica plegats. Potser no ho sap, però la humanitat avança únicament perquè sempre hi ha algú que posa en dubte les experiències, les certeses. Si no, encara viuríem a les cavernes, perquè segons l’experiència dels vells cavernícoles no hi ha res més. L’experiència sense la crítica del dubte no beneficia gaire qui l’ha viscuda, oi?

No pot pretendre imposar la seva experiència als catalans, en primer lloc perquè no se’n sortirà i els catalans viuran les seves experiències contra vostè. En segon lloc, perquè el món no s’acaba amb vostè, no s’atura, no es congela. Pot (i això ja seria molt) ajudar els catalans a viure les seves pròpies experiències, però per sortir-se’n abans hauria d’aconseguir ser totalment i profundament solidari amb ells. Hauria d’acceptar que la nova experiència dels catalans corregeixi i critiqui la seva. Tot neix de la solidaritat. Això no vol dir substituir l’autoritat per l’anarquia, com diuen vostès, els de l’”exèrcit gavina”, per espantar els bons “sudistes”. Vol dir substituir l’autoritat per la solidaritat, que és una altra cosa. I ara, per acomidar-me, deixim felicitar-lo per la genial pensada que han tingut, aquesta del transapiolet tan curull de policia enllaunada perquè riure és crucial!

Cordialment,

Joaquim Armengol

* El meu agraïment a Gianni Rodari, sense ell aquest plagi descarat hauria sigut impossible.