Carta als poetes, és a dir, autocarta

22.05.2015

S’acaba de publicar un nou número de la revista Poetari, editada per Curbet Edicions. Aquesta nova entrega conté poemes inèdits, entrevistes i articles crítics de llibres de poesia. El número s’obre amb aquest article de Maria Josep Escrivà.

poetari

Per la meua feina editorial i supose que, també, perquè la gent jove ja no em veu com una jove, i busquen –beneïts innocents– una llumeta de referència que els puga guiar pels camins confusos de les seues aspiracions poètiques, es dóna el cas, que, molt sovint, em trobe davant de reculls de poemes, inèdits o publicats, que esperen alguna valoració per part meua, una opinió, un determinat comentari de complicitat gremial, certes paraules de suport, què hi ha que haja fet malament, un sí o no, un però, quina encoratjadora preferència… No sempre s’encaixen bé les respostes que els o les poetes en qüestió han tingut a bé requerir-me, a mi, que cada vegada que em pose davant d’un paper, o d’una pantalla, o que pegue voltes a un vers impossible, em continue preguntant si hi ha algun motiu de pes que em convença que potser encara s’ho val, intentar el poema, en comptes de callar.

Entre un bon grapat de respostes, aquesta que fa uns dies vaig adreçar al company F. podria servir com a exemple d’allò que, vint-i-cinc anys abans, podria haver-me contestat jo a mi mateixa, quan buscava, esperançada i un poc ansiosa, la resposta d’algú que m’obrirà una llumeta. N’hi va haver, de llumetes, que em varen ensenyar que allò primordial era que, vint-i-cinc anys després, tinguera encara les mateixes ànsies per buscar, i per voler procurar-me, llumetes.

F. és un poeta jove, valencià per a més senyes, inèdit encara. Em va fer arribar un plec de poemes que, per una sèrie de motius, em va resultar atractiu. Aquesta és la carta que, poc dalt o baix, li vaig adreçar. O potser no ho és, però, en qualsevol cas, s’assemblaria a la que podria haver-li adreçat.

Benvolgut F.:

He pogut comprovar, després d’haver llegit els teus poemes, que saps traure brill a les paraules, i les paraules que brillen sedueixen. Estic convençuda que les paraules es van inventar, en primer lloc, per a seduir. Per a d’altres coses més bàsiques, i més quotidianes, també. Però, clar, ací caldria que parlàrem de les paraules d’un poeta, i les paraules d’un poeta, al meu parer, haurien d’assumir la noble i captivadora obligació d’arribar a seduir aquell, o aquella, que les llegeix o les escolta. Un poeta no es pot permetre que les seues paraules passen desapercebudes. Les paraules d’un poeta, com tu mateix dius al teu llibre, han de coure: «mots –i ara m’aprofite de la teua imatge poderosa– que coguen per sempre en fregar-los la sal.» No és missió fàcil. Benaurat aquell que ho aconsegueix.

M’ha alegrat deduir, del que he llegit al teu original, que saps que fer poemes no és trencar les línies abans d’arribar al final del full. Sembla una bajanada, però costa, i molt, entendre això. A mi mateixa em va costar anys aprendre-ho. La poesia ha de ser tractada de manera diferent a la prosa. Ha de tenir les seues normes internes de funcionament, la poesia, i tanmateix, s’ha d’evitar que s’hi note l’artifici. Que semble que un poeta escriu com parla, i tanmateix que, per exemple, el teu «No sé on ets, et busque. No sé on sóc.» siga un decasíl·lab de ritme perfecte.

Tampoc no s’hauria de permetre la frivolitat, un poeta. A tu t’importa el món on vius, i t’estimes el teu país, i maleeixes els qui maltracten el seu poble, i plores per la teua terra. I jo, benvolgut F., et confesse que m’emociona que un poeta jove es preocupe per aquests temes i els tracte amb la delicadesa amb què tu ho fas. Ja sé que pot sonar a cursi –me’n faig càrrec– dir avui en dia que una cosa, una actitud, uns versos, emocionen. Però, mira, sóc una antiga a qui a penes li interessa ja res si no l’emociona, i he arribat a pensar, en més d’una ocasió, que viu més intensament aquella persona que continua emocionant-se, a pesar de la vida, i que sap transmetre amb caràcter propi les seues emocions. Tu ho dius en uns versos que m’han arribat fondo: «[…] Companya, / al rostre, una llàgrima… // Roig, l’impost del dany, corpori, biològic; / salobre, breu cristall, el tribut de la pena.»

Vaig llegir recentment, en un bloc d’un amic, jove com tu, titulat l’enrenou del tramvia, una entrada que es deia «A cada mà una maleta», en al·lusió simpàtica al tema dels Antònia Font. L’autor hi escrivia: «Agafa les maletes, una amb cada mà. Les sent lleugeres, les recordava més pesades. Tal vegada, sense adonar-se’n, s’ha anat deixant coses enrere…». Això em va dur a pensar que, potser, la feina d’un poeta consistisca també en això: omplir maletes de paraules, sí –una a cada mà–, però, sobretot, saber alleugerir-les, deixar-ne a dintre només les necessàries, les inevitables, les que, en el seu moment, puguen produir el mateix efecte que un colp de puny. I les que diferencien un poeta d’un xarlatà.

I per últim, benvolgut F: tampoc no es tracta de ser condescendent; no és el meu estil. Saps que aquest poemari sempre serà per a tu un primer punt de partida important. Però n’han de venir més, i millors. Els teus poemes parlen d’un país condemnat a mort. Jo, tanmateix, preferisc mirar sempre el futur amb esperança, perquè, quin sentit tindria un temps que no existeix si no és per a imaginar-lo des de l’esperança? D’acord: no hi ha país sense llengua i no hi ha llengua sense paraules. I, precisament per això, hi haurà país mentre sapiguem trobar les paraules per a dir-lo, i mentre, com aquell jove escriptor de l’enrenou del tramvia, siguem capaços d’omplir maletes amb les paraules justes, amb les que saben maleir el dolor i saben beneir l’estima, que tot és una mateixa cosa. El repte d’un poeta ha de ser dir-ho i convèncer els qui el llegiran que allò que ell, o ella, ha escrit en forma de poema no es pot dir millor, ni pot obrir camins més rics, des de cap altra manera d’escriptura.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Enhorabona Maria Josep Escrivà! La teva carta a F és una bona mostra de l’exigència que tens amb tu mateixa. M’ha agradat molt llegir-la i conectar amb les teves paraules.
    Una abraçada.

    • Doncs jo celebre aquesta connexió, Margarita. Ja ho sabem, que les paraules tenen aquesta força d’atracció, moltes voltes invisible, i algunes altres, com ara, gràcies a la xarxa visible i tan pròxima. Tot gràcies a destinataris bonics com F!
      Una altra abraçada per a tu.

  2. Excel·lent article!
    Endavant amb la Revista Poetari.
    Un país condemnat a mort?
    Per què? Està ben documentada la reflexió? Em sobta!

    • Martona: el “país” dels poemes d’F és el Valencià. Tan condemnat a mort per part de la dreta que ens hi ha governat durant tant de temps que, entre altres al·lucinacions, pretenen prohibir que se li diga País. La teua admiració denota (crec, i disculpa si hi vaig errada) una envejable situació beatífica, d’algú que mira el país, en el sentit més ampli del terme ara, des del nord, però la seua mirada no arriba encara a contemplar un raconet boirós i oblidat, allà al sud, potent pel que fa a cultura i a literatura, i catastròfic en la política i en la fractura social. Però ací estem, amiga gironina, batallant des de fa anys i panys, i considerant-nos part, a pesar de tot, d’una gran cultura i d’una gran nació, que també inclou aquest sud agonitzant. Ara bé: tenim la certesa que, a partir de demà, el rumb del País Valencià canvia per a bé 🙂

      I dit això, i tornant a la poesia: llarga vida a la revista Poetari!

      • Maria Josep,

        Em disculpo per la resposta precipitada d’ahir.
        Endavant València, la seva gent i els ideals dels Països Catalans!