Carta als meus estudiants de filosofia

21.11.2013

Hi ha tantes coses a dir i a pensar sobre les actuals transformacions de la universitat, que no sé per on començar. Així que he decidit fer-ho pel més concret i pel més urgent: vosaltres. Vosaltres que seieu davant meu cada dimarts i cada dijous a dos quarts de quatre, mentre la vostra ciutat sembla tranquil·la i fa la migdiada.

Per què veniu? M’ho pregunto cada cop que us veig arribar, un darrere l’altre, i seure silenciosament, sempre al mateix lloc sense que ningú us hagi demanat de fer-ho: ni tornar, ni seure al mateix lloc. El ritual es repeteix cada dia. Entrar a la classe esglaonadament, apujar persianes, obrir finestres, enrotllar la pantalla que cobreix la pissarra, i intercanviar dos o tres comentaris fins que jo arrenco a parlar. Us explico coses d’Orient, intento posar els prejudicis de la filosofia cap per avall, obro vies de fuga cap als impensats i us ofereixo camins de retorn que ja no siguin els mateixos, ni nosaltres tampoc. Proposo debats, lectures en grup, seminaris a partir de les vostres recerques. Em seguiu, feu tot el que us dic: escoltar, anotar, comentar les lectures, discutir en els debats. Presentareu un treball el dia que toca. Suposo que d’això es tracta i que això és el que cal fer, assignatura a assignatura, a través de l’horari que dóna ritme a la setmana i forma la vostra vida d’estudiants. No ha estat sempre així?

Si us escric i si és urgent és perquè ara ja no és sempre. Tot i entrar a la mateixa aula, tot i que ens sapiguem el ritual, ara trepitgem una realitat que ja no és la mateixa i en què la nostra trobada setmanal s’ha tornat, simplement, una extravagància. Estem fora de lloc, circulem fora de pista i segurament ens queda poc temps. El que dic no és fruit d’una suggestió apocalíptica ni d’un victimisme antiretallades. És que la universitat ja fa anys que silenciosament navega cap a la seva transformació radical, amb un full de ruta del qual no som part. Els intel·lectuals es lamenten, nostàlgics i impotents. Professors i estudiants conjurem la por al canvi fent com si no passés res, obeint com a autòmats les pautes mortes d’una institució que a vosaltres ja no us donarà res a canvi, més que un títol devaluat d’un país arruïnat on directament sobreu, vosaltres i el 50% dels joves que no hi troben res a fer. La nostra obediència m’avergonyeix.

Només tenim dues opcions: o fugim d’aquí, com molts ja estan fent, o fem de la nostra extra-vagància un desafiament. Desafiament a què? A la racionalitat instrumental i calculadora que colonitza les nostres vides a mesura que avancen els efectes de la despossessió a la qual estem sotmesos. Estem sent expropiats, de béns comuns i de riquesa col·lectivament produïda. Però també estem sent expropiats de nosaltres mateixos, dels nostres valors, de les nostres apostes i conviccions. La crisi no només ens fa més pobres, també ens fa més miserables. Tinguem-ho clar: el valor, en termes de càlcul, que obtindreu d’aquesta carrera és zero. Però la riquesa que en podeu treure serà, si voleu, inesgotable. El rendiment no depèn de vosaltres. La riquesa, sí.

 

 

Amb motiu de la darrera jornada ‘Jo em rebel·lo. Nosaltres existim‘ que es va celebrar el 14 de desembre del 2013 a la Fundació Palau, Núvol oferia articles d’Itziar González, Antonio Baños, Marina Garcés i Pere Almeda analitzant la necessitat humana de rebel·lió i proposant noves formes de participació ciutadana. Podeu llegir l’article sencer de Marina Garcés a la revista Nativa.

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra es troba sota una llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 Espanya.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Schopenhauer és la resposta, no n’hi ha una altra. I la resposta és evident, malgrat ens entossudim a girar-li l’esquena per intolerable: amb l’home no hi ha hagut, no hi ha ni hi haurà res a fer. No cal perdre-hi ni mig minut. La història de la humanitat és un malson. Amb l’home tot esdevé absolutament inútil.

  2. M’ha agradat. Desafiament al futur. Els joves són el nostre futur, però el més important és que ells són el seu propi futur. Ho saben? Increpar-los directament…, fent-los actors principals de l’acció per aconseguir què? Senzillament, despertar el coratge que cal per canviar allò amb què s’han trobat. Les possibilitats són infinites i cal que surtin a buscar-les. Potser aquest és un bon començament: «Si no tens grans propòsits, busca’n un de petit i porta’l fins al final. Veuràs com et portarà molt lluny.»

  3. Estic d’acord amb la Maria i amb la Margalida , L’Andreu a citat a un home que a mi, de joveneta ja em varen dir que no era una lectura per joves….Tinc 63 anys, potser ara ja el puc llegir no?

  4. Carta als meus estudiants de filosofia, m’ha semblat una reflexió nascuda de la desesperança dels temps que córren, però també una crida subliminal que fa la profesora Marina Garcés a l’aprofundiment dels estudiants – i crec que a tots en general- a la cerca d’una nova visió de la realitat d’una recerca que recol·loque a la filosofia al plànol que li pertoca dintre de la vida de la humanitat.