Carta a un poeta

Estimat Màrius Torres: no m’has escrit cap carta, no soc la Mercè Figueras, la teva Mahalta, ni en Joan Sales, ni tinc amb tu cap lligam familiar, però t’he sentit al meu costat parlant-me des d’un temps llunyà i tanmateix a tocar del nostre. Dius “fa de mal dir si l’època és bona o és dolenta. (…) Cal caminar en el dia a dia, i hi ha dies tan tristos”. Han passat vuitanta anys. I aquest mot, vuitanta,  omple la boca, però són ben poca cosa en el nostre temps limitat. T’he sentit al meu costat, immediat, he notat el  teu alè, com et costava de respirar i de gratar dia a dia un bocí de vida més, Tot, mentre els teus t’eren llunyans. Camí de França primer, i després “més lluny encara” que digué un altre poeta.

Assegut de puntetes t’estàs al meu costat i lentament passes les pàgines d’un llibre que la Mercè t’ha fet arribar i assages una mitja rialla sàvia i trista, tot just encetada. Esguard que no té pressa, que repassa els anys que encara han de venir d’humiliació, de covardia, però també de pètria, íntima dignitat. Els intueixes, però en canvi comences a  escriure i parles de “Joia”, i t’hi arrapes.

Cada paraula,  un agafador per fer surar la mica d’esperança, que volen també arraconada i perduda, que ningú no la trobi mai més. Vençuts.

Però se’t nota l’esperança que cueja i se’m fa estrany. No sé d’on la podies treure, malalt, solitari, ben lluny dels teus. Però sí, cueja l’esperança en cada mot que escrius i això et salva. Et devia salvar. M’ha salvat a mi.

Quan et vas saber poeta, finalment ho vas acabar reconeixent, tot va encaixar. La poesia et va arrecerar. Hi ha alguns llibres que pouen tan profundament en la humanitat de cadascú, que sobreviuen al seu temps. Teixeixen un fil lleuger però ferm, on els que encara hem de venir ens hi podem recolzar. Apuntalats en mots sàviament escorcollats per dir el que ens fa humans.

Som baules d’una història i l’atzar ens hi diposita com sorra vora mar que forma un delta que desemboca en algun lloc desconegut.

Vas viure en pròpia pell la derrota. Vas haver d’escriure per manca de paper, en uns fulls del sanatori que forçosament havien de dir “arriba españa”.

I com “èdips” d’una època dita contemporània, també nosaltres ens hem d’enfrontar a l’Esfinx que ens planteja l’enigma que és a vida o mort.

Sabrem dir la paraula salvadora?

Transito per un camí i sé que m’espera l’Esfinx i temo molt que no l’encertaré.  En pagaré el preu. L’Esfinx ignora que no hi ha resposta. Continua fent el seu paper, però és en va que ens interroga. Ella també ha quedat antiquada, potser vençuda.

T’escric  i et sento aquí, en cada pàgina de les cartes que no m’escrivies directament a mi.  La biografia ens conta que vas morir un desembre de l’any 1942. No s’han adonat que un poeta que ho és, no mor. Sobreviu en les paraules. I em dius, molt fluix, a cau d’orella, ets un home discret, que les paraules et van salvar de la desfeta, van ser la carta de navegar que et va guiar en una nit  fosquíssima.

Del dolor i el goig,  minúsculs, particulars, entranyables, n’has fet essència de vida. Has destil·lat  els mots com un demiürg, i a mi m’han  fet una mica més clara la nit de vuitanta anys després. Cueja l’esperança i tossuts ens aferrem als mots, als que sentim més nostres, i volem cridar-ne l’essència. Els convoquem, i tu, poeta, ens hi ajudes, alenes encara ben viu.

Viu el dubte, el dolor, el teu i el meu. Però l’esperança, la senyora esperança hi cueja. La teva , la meva, la de la paraula arrelada. Sí, les paraules són arbres. Arrel i llum , trena de temps. Sòlida paraula.