Carles Hac Mor /Amort

7.03.2016

AMORT. Recordes aquesta paraula, Carles, que et va agradar tant? Fa que l’amor i la mort es facin u. I la “a” vol matar la mort perquè tot sigui amor. Això et feia molta de gràcia. Crec que la vaig començar a posar amb insistència en aquell text, Excelsior o els temps escrit, que tu, com a excel·lent lector dels meus papers, caçares al vol. I li dedicares un conte que va sortir publicat al teu país de Lleida, on t’estimaven tant. Amort, amort, amort! És el primer mot que m’ha vengut al cap quan per uatzap m’han disparat la teva mort desanunciada.

Carles Hac Mor

Carles Hac Mor

Ja sé que no t’agradaria com he reaccionat, però la notícia m’ha fet mal, m’ha adolorit alguna cosa al cap i al mig de l’estèrnum i m’he posat a plorar en dejú, amb la xicra de cafè amb llet damunt la taula i el jardí tot ple de sol i d’ocells i de vida darrere els vidres de l’hivernacle. Com és que has partit a l’escapada?

Ens coneguérem a Barcelona just començar els anys setanta. Aquells anys ens férem amics de bon de veres. Coincidències literàries, humanes, polítiques, lluitadores de bon de veres. I com que érem de mena lluitadora (devia ser per mor de l’adeena i la poesia, que sens menjava les neurones i les sinapsis, sobretot les sinapsis), no ens aturàrem de lluitar en tots els fronts, en totes les trinxeres. I n’hi havia per donar i per vendre, per salar i per dessalar. El front antifranquista, el front catalanista, el front de la llengua i la literatura catalanes, el front del sexe, el front dels partits polítics clandestins, el front de la teoria literària, el front de l’art, el front per canviar la societat i per canviar la vida, el front de l’escriptura, el front de fer revistes anticulturals, el front del textualisme, el front de la poesia, mil i un fronts que no s’acabaven mai. I nosaltres no teníem ni un moment de repòs.

Tu formaves part del Grup de Treball, que anava lligat amb l’art conceptual, i et dedicaves també a escriure al voltant de l’art en catàlegs, revistes i edicions. Després fundares un grup de teorització literària, Ignasi Ubac, amb un altre poeta activíssim, Santi Pau. I col·laboràvem plegats en secret, perquè jo formava part d’un altre grup literari, Trencavel, que no m’agradava gens perquè eren escriptors que només volien fer literatura nacional popular, fins que el vaig deixar. I creares la revista Tecstual, que va ser una fita. I escrivies amb fúria, ferotgia i passió aquells llibres de poemes que eren càrregues de profunditat en una literatura rància, costumista i lloccomunera. Tenies una extraordinària consciència del llenguatge, la qual cosa et permetia fer aquells focs artificials, aquells salts mortals, aquells malabarismes que em deixaven bocabadat i cervelltremolós. Record amb alegria i frescor aquells primers llibres que anomenaves poesia i prosopoesia i en els quals destruïes normes, destrossaves convencions, enviaves els tòpics a pondre, capgiraves la gramàtica i feies esclatar els límits de la cultureta catalana amb explosions atòmiques: Si la lluna és un gorg…, 1976, Tu’m és no m’s. Desig/enuig. Escalaborns, 1977, Agoc, 1981, De tranuita, 1982. I no t’aturares fins ara mateix de fer lletra viva.

LLETRATREMOLADOR. No volies que la teva llengua poètica cristal·litzàs i et deixàs encarcarat, i seguies dins l’atmosfera de dadà, fluxus, el surrealisme, Joan Brossa, Joseph Beuys, Nicanor Parra, Arthur Cravan, Marcel Duchamp, Miró, etc. I feies antipoesia, antiart, antiassajos, deslectures, antinovel·les, antidietaris, protoòpera, anticoncerts… Vindicaves el dret de no tenir cap poètica i de matar la literatura. Cridaves: “Mori el sentit!” I “La perfecció és feixista!” Rompies els esquemes quan volien catalogar-te. I fores antipoeta, despoeta, metapoeta i, finalment, infrapoeta.

“Hem superat tots el límits: s’imposa un retorn al desordre de la vida, de la llibertat, de l’anarquia sense jerarquies, de la llengua sense obligacions imperatives!” Eres un nin polissó que juga amb la llengua, l’estripa, la vivifica, la mata, la ressuscita, la fa florir, madurar i fruitar, l’enterra i torna-m’hi torna-hi de bell nou. La paraparèmia que inventares és saba del poble, pa-ra-pa-pà, contradicció, oxímoron, paradoxa, desconstrucció, refugi contra el pensament, contra la lògica i contra la coherència immanent al logos, tot i res, matèria viva infecciosa i bellíssima, seducció exacta. L’humor era una de les teves benzines més essencials i et servia per encendre la metxa de la dinamita verbal que no t’aturaves d’inventar, de produir, d’enlairar entre els lloccomuners de torn.

Carles Hac Mor a la Fundació Palau  |  Foto Jaume Pons Alorda

Carles Hac Mor a la Fundació Palau | Foto Jaume Pons Alorda

No em cansaria de cantar-te i de contar-te, de dir l’energia que has donat a la llengua catalana, a la literatura catalana, a la poesia catalana, perquè visqués una renaixença de bon de veres, un festival de festes del sentit i el sense sentit. Has estat un adob i una infecció guaridora, un verí salvífic. Has estat un poca-solta i un Artaud nostre que vivint dins la desorientació ens has orientat com un far potent entremig de les ones del naufragi.

Quan vaig saber que havies partit vaig escriure de cop aquests dos textos amb els quals acab l’obituari, que no sé si t’hauria agradat gaire a tu, ocell refilador humil i noble que ens has estimat tant.

Primer text: Els peixos ploren la mort de l’amic poeta! Els peixos xisclen la mort de l’amic poeta! Els peixos belen la mort de l’amic poeta! No fotis! Els peixos? Sí! Els peixos de Gaudí-Jujol no s’aturen de fer sal i llàgrimes que fan vessar la mar oceana i les atlàntides i el verb desfermat i fet carn agramatical, hiperparèmica, canibòrical, sol-satia_ferica, destraliàrtica, alçapiuera, rosafltiosa, refragística, carcòlica, unigornaleada, boristulida, elir:ardiatzesa, enefàstica, desirosa, numistoriada, corall9tupiatrsdigacarador, proliptical, solubornia, astroca, nor’000iladurca, portolentida, frascica, enesalteriada, romuluartuariudfada, no’stromialsia, b’ordaliarsia, fest-earica, sistàmica, filiteriosa, rúnica, caliprònica,111serall-mortialtia, fonatiera, risastrida, barcinaclàstica, deribartiana, salustoreburta, marimurtonasia, rollerfàstica, aberuaníca, for’passtical, xafiristica, ubueladicera, ai la! i mil de milions i un més qualificatius destrossats a cops de dicccions anòmiques i filibusteristiades!!! Què sé jo! Ualiiiii!

I aquest altre: He plorat per a l’amic, he llegit el poeta! Quants de biografemes podría fer sobre la nostra amistat de fa anys i anys! I les nostres lluites dels setanta & Sons! Vàrem ser dos activistes de la llengua, de la cultura, de la vida, de la lluita contra el dictador i contra les dictadures quotidianes! I no hem amollat mai! Sempre ens hem donat coratge l’un a l’altre! Per què has partit sense avisar?

T’estimava com s’estimen les coses marcescents, com s’aprèn l’idioma de l’absència. Ho recordes? He començat a enyorar-te de cop, cop en sec. L’enyor fa mal! I et llegesc, a poc a poc, a crits, com a tu t’agradava, de mala manera! Gràcies per l’energia que m’has donat i em dones! Orgia verbal de la bona, de la dels plers i dels gusts infinits!!!! Gràcies per la dinamita mental, espiritual, verbal, reanimal!