Caràcter

31.07.2017

Sempre li han dit que no té caràcter. A còpia d’anys, Honori se n’ha fet a la idea i ha viscut sense capficar-se massa en res. S’ha avesat a no contradir mai ningú, a no alçar la veu, a assentir i donar sempre la raó als altres i, a hores d’ara, el cert és que se sent tan còmode en el seu paper d’home indiferent que ja no es veu amb cor d’iniciar cap rebel·lia. Li fa moltíssima mandra ni tan sols imaginar-ho i prefereix seguir igual, no oposar resistència, deixar-se dur pel corrent sense més. De vegades, però, s’angoixa una mica i mira d’escatir en quin moment començà a ser així, però es veu incapaç de fixar en el temps l’origen exacte d’aquesta mena d’indolència. Si pensa en la infantesa, es recorda tímid, tant a casa com a l’escola, i de jove, quan acabà el batxillerat, fins i tot va arribar a covar una certa inclinació cap a la vida bohèmia que, per no disgustar els pares, va atallar immediatament estudiant economia. Més tard, acabada la carrera i el màster pertinent, es va deixar aconsellar per Carme, la seua assenyada xicota aleshores i esposa a dia d’avui, i entrà a treballar a l’empresa on, dotze anys després, encara continua. El casament amb Carme tampoc li suposà cap mena de problema, ja que es va limitar a fer el que havia fet sempre: acotar el cap i callar. S’empassà l’església plena de flors i a mossèn Borja, el capellà amb cara de corb que havia batejat Carme i, malgrat que s’hauria estimat més una celebració íntima i poc concorreguda, acceptà els vora cinc-cents convidats que ella volia i el restaurant de més anomenada. Així com el viatge de noces al Carib, Honori, que sempre ha tingut al·lèrgia al sol.

Totes aquestes pensades li venen al cap precisament aquest matí, dins l’ascensor de l’empresa. Davant seu, hi ha dos dels més de mil disciplinats treballadors. El miren i li somriuen amb complicitat. Ell també els somriu. No sap qui són però ells sí que sembla que el coneixen. Un li pregunta com està, si ja s’ha recuperat del tot. I ho fa amb familiaritat. Honori diu que molt bé, gràcies. L’altre s’interessa pel fill i ell, que no en té pas, diu que també està bé, i que gràcies per preguntar-l’hi. Honori, per bé que s’adona de seguida que l’han confós amb algú altre, no diu res. Com sempre, calla perquè li sap greu contrariar-los.

L’ascensor puja. Veu com passa de llarg la seua planta i tampoc amolla paraula. Quan finalment l’ascensor s’atura, els dos homes baixen cedint-li el pas primer a ell. Mai havia estat ací. Camina. No coneixia aquesta part de l’edifici. Potser és la secció de màrqueting, pensa. Els tres homes caminen junts fins que un s’acomiada i entra en un despatx. Honori i l’altre home que no coneix de res avancen una mica més fins que aquest s’atura davant d’un altre despatx i, abans d’entrar-hi, convé amb ell de veure’s després a l’hora del cafè. Honori fa que sí amb el cap i segueix d’esma pel passadís fins al final. Allà hi troba un altre despatx. El darrer. Deu ser el meu, pensa i, mentre llegeix el nom i el càrrec que hi ha a la placa de metall penjada a la porta, comença a oblidar tot el que ha viscut fins ara —l’entramat format pels rostres i els seus noms, els lligams, els afectes— i, amb un cert neguit que és el resultat de barrejar angoixa i excitació a parts iguals, respira fondo, allarga tremolós el braç i, amb la mà suada, gira el pom d’una nova vida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Bon conte.
    No passa gaire cosa, pero passa tot. El conformisme és un tema molt actual. Massa sovint m’adono que protestem per qualsevol bajanada, però mirem cap un altre costat quan un problema important ens esclata a la cara.
    La lectura m’ha atrapat, l’he trobada ágil i equilibrada.
    M’ha agradat molt.