Caps de cony com nosaltres

Tots els traductors de l’anglès al català que es trobin amb un text col·loquial un dia o altre hauran de decidir què fan quan els apareix la paraula asshole (que, per dir-ho com un intel·lectual català, és tan rica i plena de coses).

Tots els traductors de l’anglès al català que es trobin amb un text col·loquial un dia o altre hauran de decidir què fan quan els apareix la paraula asshole (que, per dir-ho com un intel·lectual català, és tan rica i plena de coses). Ja sabem tots que el traductor no tradueix paraules —quina vulgaritat!—, un traductor tradueix —atenció, llecs— unitats de traducció, i això aplicat al cas concret vol dir que sigui quina sigui la paraula que correspongui en la traducció a asshole potser sí —segur que sí— que serà menys expressiva (menys rica i plena de coses, per dir-ho en català intel·lectual), però la unitat, que pot ser el sintagma, la frase, el paràgraf o el text sencer —posem per cas un llibre de vuit-centes pàgines—, la unitat segur que no hi perd, perquè si aquí la traducció queda curta ja el traductor es cuidarà que per allà quedi llarga (d’això se’n «compensació» i queda més fi). En resum: que el traductor, que sap tot això de les unitats però és humà, les deu primeres vegades que troba asshole cau en la temptació i mira diccionaris, i si arriba un moment que no en mira cap és perquè ja sap de memòria què hi trobarà. El diccionari anglès-espanyol li diu gilipollas, que ja només li faltava sentir-se això; i el castellà (això veig a la tapa, què hi farem) – català, diu que el gilipollas en català seria torracollons o colló. El traductor, que està traduint, per exemple, un tiroteig pels carrers de Chicago, no es veu amb cor de fer dir als pistolers «torracollons»: primer, perquè torracollons vol dir ‘emprenyador’ però no vol dir directament ‘imbècil’ —encara que indirectament…— i, segon, perquè potser troba que aquesta paraula té allò que ara se’n diu un regust rural. És una objecció greu: tot el que és genuïnament català o no directament calcable al castellà corre el perill de ser «infantil» o «rural» per una certa manera provinciana de mirar-nos. Rural és un eufemisme de pagès i pagès la majoria de vegades vol dir —traduït a llenguatge de registrador de la propietat— paleto. Total, el traductor acaba posant «imbècil», «idiota», «burro», «animal», «totxo», etc., i pensa que ja ho compensarà (perquè la unitat de la traducció no és la paraula i blablablà).

Tot això és la sopa d’all. Si la reescalfo és perquè, després de reflexionar una mica sobre estupideses meves, m’he posat a llegir un llibre i m’he trobat aquest text:

L’estúpid que sol fastiguejar més a la vida quotidiana és el que molesta com un tàvec amb les seves impertinències: el con o conard dels francesos, el jerk o asshole dels anglesos, el capullo o el gilipollas dels castellans; el carallot, cap de cony o morros de cony —expressions que els successius embats de la decadència lingüística i la correcció política han fet caure en desús— dels catalans, el que amb la seva persistent intromissió fa impossible la marxa normal de les coses. Però, com que un clau en pot treure un altre, aquest tipus de personatge, si no abusa gaire del seu vici i sap buscar les víctimes entre els desconsiderats [abans en el llibre s’ha explicat què entén per «desconsiderats»], encara pot tenir efectes beneficiosos per a l’equilibri social; el veritablement perniciós és el que només es nodreix, amb tot l’aposentament amfibi que els caracteritza, de les idees col·lectives que va caçant al vol.

(Ferran Toutain. Imitació de l’home, La Magrana. Barcelona: 2012, p. 125-26.)

Carallot és una d’aquelles paraules que molts editors, correctors d’estil o crítics trobarien infantil o rural (i, en canvi, trobarien contudents i perfectes el carajo o boludo d’un argentí), però no és qüestió de precipitar-se a maltractar-los perquè segurament la majoria de lectors estan en la mateixa situació, i davant del presumpte consens lector, què hi voleu fer. No cal dir res de cap de cony i morros de cony, que no dubto que a la majoria de possibles lectors catalans ja els sonen a dialecte marcià. Puc donar fe que he sentit dir espontàniament aquestes paraules. Però sempre, afortunadament, a persones d’edat avançada. No cal patir, doncs, per quina serà la llengua de l’imminent nou estat català. Serà l’esperanto.

(A qui hagi arribat fins aquí li pot interessar llegir aquest article d’Agustín García Calvo i les elucubracions que fa sobre el gilipollas o aquest de Dídac Pujol sobre la traducció de fuck al català.)

Twitter: @Carles_miro   Font de l’article: Sí però poc

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació